L’exposició és gran, ambiciosa, embolcalladora de tot l’espai de la Casa Seat: per si algú no se n’havia assabentat, aquí tenim un dels estudis més importants del món en animació i sense ells no existirien La Núvia Cadàver, Spirit, El Príncep d’Egipte o Madagascar, sense oblidar el recent èxit de la mascota del Barça CAT. Els vidres del centre apareixen coberts de vinils amb aquesta llarga llista de personatges, els plafons sñon grans i ocupen els dos pisos, les baranes de les escales i del segon pis fan també de mostra i les pantalles amb vídeos explicatius són nombroses i es fan mirar. Però, a més, el tractament estètic, tipogràfic i museogràfic és d’una gran factura i això tant es pot deure a la inversió de la casa com simplement al talent del mateix estudi. Com dèiem, ells s’han creat a si mateixos.
Deixant de banda un gran mural amb la cronologia de l’estudi, Pinnochio de Guillermo del Toro és el primer personatge que s’explica al visitant, potser pel fet que va rebre l’Òscar a la Millor Pel·lícula d’Animació l’any 2023. És un personatge quasi timburtonià, decadent i quasi terrorífic, endinsat en una atmosfera general d’extremitats raquítiques i mans allargassades (com el del mateix Geppetto), però amb un traç visiblement magistral (al centre de l’espai, en una vitrina, les eines artesanals de creació: pinzells, regles, escaires, llapis, compassos, carbó, vernís, tot plegat sobre fusta). Pare i titella provoquen ganes d’abraçar-los, un nostàlgic abandonament i una fragilitat entranyable, que s’ajusta al marc que el director va voler traslladar a la Itàlia feixista. A destacar, en aquest apartat, l’estudi minuciós de les mans de Pinnocchio i tots els seus moviments.
La núvia cadàver és, com tot el que toca Tim Burton, una icona: ens trobem ja no en l’Univers del raquític sinó ja directament de l’esquelètic, del món dels fantasmes i dels zombis. En aquest apartat no és només la núvia qui destaca, sinó tots els convidats que venen de part de la núvia, tots ells amb una personalitat aclaparadora: la nena esquelet, de mans minúscules en proporció al cap, la tropa de gent de l’epoca victoriana (hilarants figures arrodonides, o amb barret de copa, amb joies, armilles, barrets d’enterro, cigars, bastons o monocles, tots ells d’epoca victoriana, però més aviat aparentment sortits de qualsevol foto que haguem vist de l’època modernista catalana), el nuvi Victor, l’orquestra d’esquelets…
A causa a la gran quantitat de feina (aproximadament uns 80 personatges, a banda del disseny del vestuari o de la coneguda cal·ligrafia del film) va haver de renunciar a la proposta de crear els personatges per a Ratatouille de Pixar. Veurem, també, l’antecedent del projecte: el curtmetratge The Periwig Maker.
El cavall Spirit és un repte majúscul: dibuixar un personatge de figura humana és costós si es vol provocar un veritable efecte, dibuixar mans i els seus moviments és dificilíssim, concebre tot un imaginari atmosfèric és una feinada de bojos, però parir un cavall amb caràcter, amb gest propi, amb mirada i amb rigorosa subjecció a la seva raça, ha de ser quasi un impossible. Però és que no és només el cavall: l’àliga, els indis, els operadors del ferrocarril… i un destacadíssim apartat dedicat exclusivament a la cabellera del protagonista i els seus particularíssims moviments. Spirit et mira, actua, es fica dins del seu rol de personatge d’animació i al mateix temps no deixa de ser en cap moment un estricte cavall de raça.
D’aquí passarem al majúscul repte de Madagascar, entre la modernitat del Rei Lleó i el clàssic El llibre de la selva, però amb un traç propi i amb aquella obsessió de l’equip per fer que no t’oblidis mai d’aquella figura, d’aquell perfil, d’aquell gest. El mateix per a Kung Fu Panda i per a Com entrenar el teu drac, per a tot l’exèrcit de formigues d’Antz, per a la més desapercebuda Flushed away i sobretot per la llegendària El príncep d’Egipte, amb aquells pefils tan ajustats als geroglífics i aquells posats tan bíblics, tan plens de transcendència i d’amor, des dels faraons a Moisès en una sola línia discursiva que combina el rigor històric amb la fe en el més enllà.
La planta superior és quasi tota ella territori CAT, però abans veurem un mural amb retalls de diaris de tot el món destacant la feina del grup, així com una referència a la tortuga Elliot Green, a Bee movie o al gos Balto, als personatges i merxandatge d’Hotel Transylvania o d’El Dorado (delicios repàs a la fisonomia i costums dels personatges hispànics o spaniards de l’època colonial) o al conegut personatge medieval de la cervesa Cruzcampo (que suposo que la vol salvar de la insipidesa).
Les petjades acolorides del gat ens duran fins a una exhibició de totes les samarretes de futbol que hi estan relacionades, de la història de la seva creació (encàrrec del Futbol Club Barcelona pel seu 125è aniversari) i un plafó per a fer-s’hi una foto. Un fenomen inesperat, un èxit indiscutible i ben recent, especialment entre els més joves.
Un estudi que des de Barcelona s’ha donat la mà amb Burton, Speilberg, Del Toro, Pixar, Dreamworks o Disney (o dels dobladors Will Smith, Robert de Niro o Angelina Jolie) mereixia una gran exposició al centre de la ciutat. Una altra cosa és quan surts i et trobes amb l’obra (de ciment vermell) que l’Ajuntament ha perpetrar per a “pacificar” els Jardinets de Gràcia. Si us plau, Jordi, Carlos: dibuixeu-los uns jardinets.
