Digues “Lluíííííís”!

Es troben a faltar cafès, a Barcelona. No cafeteries, no bars, no coffee shops: cafès, allò que s’anomenaria un típic cafè vienès, o que a Viena anomenarien un Gran Cafe. Molts d’ells van passar a millor vida però n’hi havia molts de memorables durant l’època del Modernisme i els anys següents, dels quals només es troba algun rastre en els halls d’alguns hotels. És el cas de l’Hotel Casa Fuster, que conserva, al meu criteri, el millor racó per prendre un cafè de luxe envoltant d’una sala modernista amb columnata de marbre i coberta amb arcs de pa d’or. Any Domènech i Montaner, hotel Casa Fuster, l’antic Cafè Vienès (no els costaria res catalanitzar-ne el nom) que no va aparèixer durant el Modernisme sinó durant els anys vint, com a lloc de tertúlia, cafè, copa i puro. I els dijous a la nit, espai de jazz.

Començo a poder dir que conec les coves de jazz de la meva ciutat, però això de cap manera no podria ser una cova: massa lluminós, massa exposat, massa transparent. Potser per això la música que s’hi toca no és cap jazz fosc i introspectiu, sinó tirant a optimista i popular. En Lluís Coloma és un dels nostres pianistes de blues i boogie-woogie més brillants, potser per això no cal esperar-ne tons foscos sinó una invitació permanent a l’alegria. Un home de tints novaorleanescos, més aviat rockandrollescos, amb tocs de swing i fins i tot de country. Jo em pensava que ens trobaríem davant d’un intèrpret, però ens trobem davant d’un compositor: la majoria dels temes són seus, i són barreges perillosíssimes que completa amb excel·lència: clàssica amb pinzellades de country, blues amb música xinesa, jazz amb música catalana, i especialment composicions de boogie plenes de virgueries i salts mortals. La dona de la taula del davant balla, inevitablement, mentre s’acaba el primer plat. La disposició de les taules és d’espectacle, no de raconet per a parelles, un amfiteatre improvisat on el piano ha de ser el protagonista perquè ja hem dit que això no és una cova: és una nit per escoltar i meravellar-se. I, si ets la senyora del davant, ballar sense vergonya.

Sí, aquest és el lloc on Woody Allen ha tocat el clarinet acompanyant alguna banda en les seves estades a Barcelona, i aquest és simplement un lloc agradable on gaudir d’un luxe força a l’abast de tothom. Sopar sencer o pica-pica, lamentablement Moët Chandon ha pres el lloc al cava nostrat, però pots perfectament resistir-t’hi i demanar la beguda pròpia. Un menú suficient, variat i lleuger, prou mediterrani. Evidentment que es tracta de satisfer els turistes, però diria que aquest és un lloc on hauríem de venir més els autòctons. Fer-lo nostre, com fèiem nostres els cafès tertúlia dels anys 20, com hem fet nostres diverses coves de jazz on podem dir que estem a resguard d’allò més obvi.

En Lluís Coloma ha de ser una mica obvi, necessita ser una mica mainstream, malgrat que ja hem dit que la majoria de composicions són seves: té la missió de somriure sovint i de fer somriure, no de fer-te demanar l’últim whisky abans del suïcidi. El seu repertori té noms que semblen noms de cocktails: Nuk Orleans, Mishuri, How Long Blues, Taboo, Tijuana Riders, Caromatic Boogie… , i té una versió excel·lentíssima del Georgia on my Mind que fa aplaudir amb les orelles. De vegades em pregunto si pateix la síndrome de Sebastian Wilder, el personatge que Ryan Gosling va interpretar tan bé a la pel·lícula La La Land, i que interiorment se sent esgotat de satisfer peticions de l’establiment quan dins seu ressona una música més íntima i torturada. Però no, en Lluís somriu amb la boca perquè tanbé somriu amb els dits, i amb l’ànima, i amb el vestit lila descarregat de punyetes de persona que ha vingut a jugar. Té una versió positiva de la nit, un missatge optimista per a la vida, i una senzillesa expositiva que diu tota l’estona “no n’hi ha per tant, home!”. Per això és un perfecte músic per al lloc. Si el Cafè Vienès vol incloure dijous una mica més enfosquits i torturats, ja seria una decisió d’ells. Per a aquesta nit, en tot cas, la comunió és perfecta.

Tenim luxes petits i fàcils a l’abast, potser excepcionals, potser no per a cada dijous, però que podem fer nostres un cop resulta que vivim a Barcelona. No es tracta en aquest cas de fer de turista a la teva pròpia ciutat, sinó de gaudir-ne els racons més singulars i reivindicar-ne la possessió, la nacionalitat, quasi l’autoria. Tot això és nostre: en Lluís, el músic que diu lluís a la càmera i amb els dits, i també en Lluís l’arquitecte del Modernisme ordenat i no genialoide. Tot plegat al capdamunt de la nostra Cinquena Avinguda i del nostre particular obelisc dedicat a ningú. De debò permetrem que això sigui terra per a estrangers? Tota la culpa és de la gentrificació? Segur que no en tenim nosaltres part de culpa? No hauríem de marcar més el territori a la nostra ciutat? Què fas a casa? O bé, què fas anant sempre als mateixos llocs?