Llegint el pòsit del Dole Cafè

Diuen els que en saben, que en el fons de la tassa d’un cafè que algú s’ha pres es pot llegir certa informació d’aquella persona. El pòsit que ara i aquí entrem a llegir l’han escrit i dibuixat moltes tasses de cafè, i cadascuna amb el seu pòsit. En unes, el cafè ha marxat tot sol, en altres, barrejat amb llet, amb sucre, sacarina o sense res de tot això.

Som al Dole Cafè, on la màquina d’aquesta beguda estimulant que ajuda a despertar es posa en marxa molt aviat. A les sis del matí, el Leandre ja aixeca la persiana d’aquest bar que va obrir amb el seu pare, Domènec Mateu, quan ell tenia només quinze anys. Amb les dues primeres lletres del nom del pare i les del fill van construir el nom d’una cafeteria amb carisma que s’ha sabut fer un bon lloc en el dia a dia de moltes persones. La van inaugurar el dia 11 de juny del 1974, fa cinquanta-dos, que aviat és dit. Quants cafès pot haver arribat a fer aquest home, que sempre hi ha estat? Només la calculadora ho sap.

Carregar el cafè ja molt en el contenidor del filtre, encaixar-lo, fent el gir de canell amb la maneta i esperar que comenci a sortir cap a la tassa. Un petit polsim de cacau per sobre de l’escuma, plat i cullereta. Aquest gest tan protagonista i absolutament quotidià al Dole Cafè, embolcallat en els seus sons i aromes, un dia i un altre, i més de mitja vida repetit amb les mans del Leandre, ha anat teixint al voltant d’aquest ritual de prendre cafè grans relacions de veïnat, de clientela, de coneguts que coincideixen a l’hora del cafè, a l’hora de la pausa per fer un mos abans d’agafar un avió, de reprendre la feina, abans d’anar a comprar o de continuar venent en un comerç del mateix barri.

Uns i altres, la tarda del pròxim dissabte 13 de juny estan cridats a celebrar aquest mig segle llarg del Dole Cafè. Serà benvingut tothom que, una hora o altra, un dia o altre, un moment de la vida o un altre, ha entrat a menjar un entrepà, beure un cafè o a encarregar canelons, truita o croquetes acabats de fer per gaudir-los a la barra, en alguna de les taules de la terrassa o a casa seva, mirant la tele o compartint temps de qualitat amb els amics o la família, a la taula de casa. “La coral de gòspel del convent dels Caputxins, que ja feia temps que m’havien dit que volien venir a cantar, vindran aquest dia, farem una copeta i cantarem”, diu el propietari d’aquesta mítica cafeteria del districte de Sarrià-Sant Gervasi, al número 16 del carrer de Manuel de Falla, fent xamfrà amb Capità Arenas.

Lectures profitoses

El vincle del Leandre amb els frares Caputxins ve de fa temps. Un dia va anar a treure el nas al convent, que és ben a prop del Dole, i li va agradar la gent que hi va trobar. Tant, que aquell lloc es va anar convertint una mica en la seva segona casa. A la biblioteca dels monjos va descobrir la Filocalia, “el segon llibre de meditació més important de l’Església, després de la Bíblia”, diu. “Són tècniques de pregària basades en la respiració. La pregària del cor que ve dels anacoretes del desert”, explica. De fet —puntualitza— “cada vegada que respires, pregues, perquè comparteixes amb l’univers la confiança en tot el que t’envolta”.

I diu que tant el cant com la respiració l’han acompanyat tota la vida. Un nòdul al coll va requerir que fes rehabilitació a través del cant, i ho va fer amb classes particulars d’una professora de cant del barri de Sarrià. És el barri a on el portaven, de petit, a la llar d’infants el Leandre, a la torre Amat, on havia viscut Ladislao Kubala, amb el fill del qual, Carlos, el Leandre va fer la mili.

La llar d’infants la tenia a Sarrià, però la resta del dia el passava al Paral·lel, on la família del Leandre tenia un restaurant, davant mateix del Molino. Treballaven a més no poder. Ell era ben xic quan el seu pare li va posar un caixó per poder arribar al taulell i ajudar-los, al principi, amb el que bonament pogués fer. Començava a construir-se allà la seva desimboltura. Observant els pares i oncles anava forjant una manera de servir i tractar tothom. I, amb el mateix treball, preparant entrepans i cafès, creixia la seva destresa i naturalitat, llevant la feina del davant.

La mili li va tocar fer-la repartida una mica a Reus i la resta a Barcelona, on el van posar al bar del sector aeri. Recorda que era un bar sense ànima, d’ambient eixut, un lloc poc freqüentat, que, però, va canviar estrepitosament quan ell, que ja coneixia un negoci així des del darrere del taulell, va saber aportar productes molt bons i, sobretot, un tracte que ajudés a dinamitzar l’ambient, a atraure clientela. Després, passant comptes amb el responsable del bar, els números no només sortien: sobreeixien de les previsions.

Al Dole, des de bon principi va ser així: no saben fer res més que coses bones. Els entrepans són de pel·lícula, i no només perquè els bategin amb noms de cine o de protagonistes coneguts com el Popeye i l’Olívia, sinó perquè són d’un gust tan espectacular que cada entrepà té els seus clients més entusiastes. Amb pernil salat, formatge emmental i espinacs preparen el Popeye i, amb pernil, formatge de cabra i albergínia, fan l’Olívia.

Sembla mentida que d’un espai tan petit com té, per seure, transitar o encabir-se a peu dret, en pugui sortir tanta varietat d’assortits, dolços i salats. Pràcticament tot, menys el pa del Dole és fet en el seu obrador. La resta: croissants, ensaïmades, truites, croquetes, canelons i tot és fet a mà. Tota l’amorositat que pugui caber en un bar on es fan coses tan bones, al Dole hi és. Qui hi va de bon matí, se’n pot endur la seva primera dosi de cafeïna, però també de bon ambient, un bon dia compartit entre mossegades d’entrepans de pa de xapata que es mengen sols.

No és estrany que el Leandro es llevi sempre amb aquella il·lusió de saber que serà això el que veurà al bar, gent que entra i s’alimenta dels bons productes enmig del batec d’una atmosfera amical, abans d’aferrar-se a les tasques del dia.

La grandesa del més senzill

És aquesta grandesa del més senzill que el Leandre enalteix i es fa llum del seu camí, fixant-se en petits detalls com la reacció d’uns infants al carrer que va veure, i viure, fa uns dies: “Passaven tres nenes per davant del Dole i una d’elles va quedar-se mirant el bar i va dir: “Uaaaala!!! Sembla un teatre!, i en fixar-s’hi també, una altra va dir: Jo, quan sigui gran, vull casar-me aquí”. L’anècdota és un petit tresor de les tres amigues, i la gran fortuna del Leandre és que, fets així, tant espontanis com originals, provinguin d’un adult o d’un infant, esdevenen pilars de la seva satisfacció, motiu d’alegria i una abraçada interior de la consciència que li diu: Leandre, això que ha passat és molt maco, és real i és teu. Sí, ell sap que “un tros de pa a la muntanya, el comparteixes i sents felicitat, perquè aquesta es troba en les coses més simples de la vida”.

El bar del Leandre ja rutllava a ple batec, quan li va donar per formar-se com a monitor d’esplai. I tot allò que li ensenyaven —va pensar—: “això jo ho podria aplicar al negoci”. I, entre entrepans i cafès, un bon dia, una mirada que escolta, un bocinet de bona conversa van embastant aquesta sinergia del qui se sent bé en algun lloc.

“Cada persona que entra a dir-te alguna cosa, a desitjar-te un bon dia, a saludar-te, és un regal, i una capsa de sorpreses”

En un cafè passen moltes coses, el visiten moltes històries, i la vida mateixa queda reflectida en molt poquets metres d’un local, el del Dole, ben simpàtic, agradable i ple d’elaboracions senzillament exquisides.

El Leandre és aquella planta que floreix sigui on sigui que la plantin. “Per a mi és gratificant llevar-me per anar a treballar. Quan fas una feina que t’agrada, que t’omple, això és així”. I què fa els seus dies laborals tan agradables? Aquest petit gust que serveixen al Dole, en cada tassa de cafè i en ensaïmades o entrepans. “Cada persona que entra a dir-te alguna cosa, a desitjar-te un bon dia, a saludar-te, és un regal, i una capsa de sorpreses”, expressa.

Durant el temps de confinament per la pandèmia de Covid, el Leandre i la seva filla Míriam es van dedicar a desmuntar tot el bar per netejar-ne cada centímetre minuciosament. Els empleats van estar en ERO i, en tornar, la Míriam va fer-se un lloc entre ells. A la cuina i a l’obrador, fa una feina sorprenent amb pastissos, truites, croissants i ensaïmades, tot ho fa ella. A casa tenia el millor lloc per posar en pràctica tot l’aprenentatge adquirit a l’escola de cuina del CETT.

La varietat de truites i entrepans del Dole és tan diversa i magnífica, com l’entusiasme que es percep en l’ambient d’aquesta cafeteria de tot just trenta-cinc metres quadrats. Dempeus o asseguts en un tamboret a la barra, els clients se saluden, conversen, pregunten, observen. O, senzillament, assaboreixen el cremós cafè i el deliciós entrepà de truita acabada de fer. I, de cop i volta, un bon dia un d’ells li va plantejar al Leandre per què no organitzaven una calçotada, un concert, un torneig de golf… I així, sense que hagués estat res premeditat, de manera natural, els fans dels entrepans, canelons, truites, croquetes i cafès del Dole, van començar a fer activitats junts. 

“L’energia del Dole és tan gran que ha de sortir a fora”, expressa el Leandre, pensant en tots els esdeveniments que han anat organitzant. Han fruït les dinàmiques de grup, les relacions humanes, el caliu d’un cafè que és molt més que això. “Un cafè és una cosa senzilla, que es pot prendre tothom, i aportes felicitat. Fer un cafè és una cosa que agermana, és un ritual, amb la seva flaire, l’escuma, l’olor, i la xocolata que li poso, és un producte agraït”.

I així, Leandre Mateu i Rocher, sense proposar-s’ho, ha esdevingut l’home que d’un cafè va fer una comunitat d’amics. “Hem arribat a ser cent cinquanta en alguna de les sortides assegura. Aquest és l’art d’entendre’s amb un simple cafè.

Després de cinquanta-dos anys, el Leandre continua aferrat a la màquina del cafè. No hi ha res que li agradi més que fer aquests cafès que, amb el petit pòsit que van deixant a cada tassa, van fent el més entranyable pòsit del Dole Cafè.