Ivan Forcadell: “No tenir vergonya m’ajuda a pagar factures”

A la penombra còmplice de l’SpeakEasy del Dry Martini ens citem amb Ivan Forcadell (Alcanar, 1993). L’escenari no podria ser més escaient: un espai on les aparences enganyen i on la veritat es troba darrere de prestatgeries plenes d’ampolles d’alcohol.

Forcadell no és un artista convencional. Pensa i parla a una velocitat trepidant. Tot i que té molt clar el seu camí es defineix com un “supervivent”. Com un artista “híbrid”. Algú que ha sabut sumar l’herència del treball dur del pagès de regadiu amb la sofisticació del mercat de l’art contemporani. Amb una sinceritat desarmant i una absència total de vergonya que, segons confessa, l’ajuda a “pagar factures”, Forcadell ha passat de carregar el cotxe de quadres rumb a Menorca a captivar galeries i col·leccionistes.

— Què t’impulsa a fer el que fas?

— A mi l’estat vital que més m’agrada és treballar. M’agrada molt treballar, m’agrada molt crear i m’agrada molt jugar. Per a mi la gran premissa és que m’ho haig de passar bé amb el procés. He invertit en treballar millor per poder fer les coses que m’interessaven. En moltes m’he equivocat, però aquesta és la gràcia.

— Ets artista, empresari… com et defineixes?

— Supervivent. La societat del 2026 et demana ser un híbrid, un híbrid per necessitat en un món que canvia constantment. L’únic que necessites és no perdre l’essència i la base. Jo necessito el meu propi llibre per revisar-me, per saber si m’està anant bé i poder recular. És molt creatiu ser empresari, però… quina mania tenim de definir-ho tot!

Jo soc artista, però és que els grans noms de l’art contemporani tots són empresaris. Es mouen pel mercat; si no, no els coneixeríem. Moure una càmera perquè algú et miri val molts diners. Al final, la gent per què coneix Picasso o Dalí? Perquè eren cars!

— Parlem de la disciplina. Ets una persona disciplinada?

— Sí, molt. I això, en gran part, és el que em fa artista. Ve de casa meva, de tota la vida. El pagès de regadiu és de classe molt treballadora, ni estiu ni res. Jo vinc d’una casa de dones, gestionada per dones, on s’ha treballat molt i on hi havia uns innegociables que no es tocaven mai. Hi ha unes frases que ma mare diu: “Gos fart no casa”. També deia: “Si hi ha un plat a taula on en són cinc i en ve un del carrer, s’asseu i ja en som sis”. Per a mi, la vida va d’això.

“Jo soc artista, però és que els grans noms de l’art contemporani tots són empresaris. Es mouen pel mercat; si no, no els coneixeríem”

— Com t’acostes a aquest món de l’art?

— El farmacèutic del meu poble em va regalar un llibre del Miró quan tenia 12 o 13 anys i allà va començar tot. Em vaig fer adult a través de Miró, era una passió. No l’entenia, però em feia gràcia. Després, d’una forma compulsiva, com soc jo, m’hi vaig començar a interessar. Jo volia ser veterinari i vaig fer el batxillerat científic, però uns dies abans de la selectivitat vaig decidir presentar-me a l’artístic. Em vaig agafar el llibre de l’institut, vaig llegir quatre fulls i vaig treure una nota molt bona d’Història de l’Art sense haver-ne fet mai.

— I la marca, “Ivan Forcadell”, quan comença a ser rendible?

— Jo fa vuit o nou anys que malvisc, però vaig començar a guanyar pasta des de la pandèmia. El “clic” va ser a Menorca. Van inaugurar una sucursal d’una galeria molt important. Vaig pensar que mai s’havien vist tants col·leccionistes per metre quadrat. Em vaig carregar el cotxe de quadres, me n’hi vaig anar i vaig començar a parlar amb la gent. Una dona del comitè del Reina Sofía em va comprar un quadre, la propietària de Jack Daniel’s… tota aquesta gent em va començar a comprar.

“La meva gran meta és poder crear estant prop de casa meva. No suporto les residències artístiques”

— Ets una persona amb molt poca vergonya, oi?

— Sí, jo parlo amb tothom. Perquè soc una persona amb molta curiositat i perquè, al final, no tenir vergonya m’ajuda a pagar factures. Però l’art ha d’estar ben fet, no tot és vàlid. S’ha de ser honest amb la idea que compleix. És a dir, guanyar molts de diners ara, vendre molts quadres quan tens 32 anys i ets extraordinàriament barat, és penjar-te. Jo ara guanyo pasta, però he canviat la meva producció: produeixo molt menys i intento col·locar les coses que més m’agraden.

— Com gestiones econòmicament aquest èxit?

— Tinc una norma que vaig copiar dels mariners: cada pastís que m’arriba el divideixo en cinc comptes al banc. El primer és per viure, el segon per impostos, el tercer per a la gasolina (que és la comunicació), el quart per al “vaixell” (per si hi ha avaries a l’estudi) i l’últim… me n’oblido, és com si no existís.

“Que una peça meva valgui milions d’euros m’és igual. L’èxit són les petites victòries”

— Quines són les teves pròximes metes?

— Tinc metes conceptuals. La meva gran meta és poder crear estant prop de casa meva. No suporto les residències artístiques; anar a un quartutxo de Budapest a pintar amb colors que no són els meus no és per a mi. Vull créixer poc i bé, centímetre a centímetre. Si creixes sense base, les coses s’ensorren.

— Què és per tu l’èxit?

— Passar el major temps possible amb la gent que m’importa. A mi, que una peça meva valgui milions d’euros m’és igual. L’èxit són aquestes petites victòries: arribar a les vuit de la tarda, que algú s’interessi per la meva feina, explicar-li des de l’anècdota i anar-me’n a dormir tranquil. No vull anar-me’n al llit nerviós o de mal humor. Jo vull estar de fang fins aquí durant el dia, però a l’hora de sopar vull estar tranquil.