L'escriptor Carlos Martín Portugal. © Carme Corella
“No tothom està cridat a escriure l’Ulisses. La meva aproximació a l’escriptura és més lúdica, però m’enorgulleix escriure obres que arriben a la gent, que les emociona”. Carlos Martín Portugal està assegut a la terrassa del bar, assaborint una ració de truita –“amb ceba, el dubte ofèn”– i una cervesa de mig matí. Des de dins del local s’escapen, tènues, les notes de Message in a Bottle de The Police. L’escriptor posa la seva millor cara de bon vivant, “que és el que em solen dir els meus amics que soc”. El solet, l’aire agradable, el paisatge animat, la conversa. Pura vida.
“Vaig ser el fill feliç d’una família molt catòlica i tradicional –recorda–, i vaig estudiar en col·legis religiosos”. Una infància sense sobresalts, divertida, a cavall entre la Verneda i Sant Andreu, que va acabar amb una adolescència díscola. “Als setze anys, vaig entrar en contacte amb el Circo de los Muchachos, una comuna itinerant que va estar un any instal·lada en una masia de Sant Vicenç dels Horts”.
El seu pas per aquella comunitat li va obrir un món nou a Carlos. “Va ser el meu punt de partida per entrar de ple en el punk i el heavy rock”. Van ser anys de festa, de mil concerts. De buscar, experimentar, trencar coses i idees. Es va apuntar a Econòmiques i va anar a classe els dos primers dies; “després ja no vaig tornar a aparèixer per allà”. Allò va acabar als vint-i-pocs, quan el seu pare li va donar un ultimàtum i va entrar a treballar en una entitat bancària. “Vaig passar dos anys vivint i treballant a Cardona i després vaig tornar a Barcelona”.
Va conèixer la dona de la seva vida i la vida se li va redirigir. “Vaig estar vint-i-sis anys treballant en aquella entitat, escalant posicions fins a esdevenir directiu”. En aquests anys es va aficionar a anar apuntant, en diverses llibretes, anècdotes que amics, familiars i clients li explicaven. Petites històries de vida amb grans rerefons històrics, “amb la idea de, potser algun dia, fer-ne alguna cosa amb tot aquell anecdotari”. La vida laboral seguia el seu curs, però no era una bassa d’oli. “Batallava constantment amb els caps, que volien que col·loqués una sèrie de productes que jo no volia col·locar perquè eren dolents; però a ells no els importava arruïnar la gent”. Fins que, un dia, allò ja va ser massa.
Amb l’imminent esclat de la crisi financera, el 2007, Carlos Martín Portugal ja no va poder continuar fent el que feia. “El meu avi deia que per a fer un ric fan falta un milió de pobres, i això ha estat la crisi: una maniobra per a fabricar més pobres i fer als rics més rics, fins arribar a ara, que la separació entre qui en té més i qui en té menys supera l’estàndard de l’Edat mitjana”. Va sentir la necessitat de posar fi a una vida per a començar-ne una de nova. “Vaig negociar amb l’entitat una sortida i em vaig veure a quaranta-dos anys sense feina, amb tot el temps a la meva disposició”.
Va ser llavors quan va desempolsar els quaderns on havia anat apuntant aquells records i anècdotes que li havien transmès, i va prendre forma el projecte de Las voces de los olvidados, una ambiciosa trilogia que repassa la postguerra a Barcelona en els anys 40, 50 i 60 del segle passat, de la qual ha publicat els dos primers volums: El hombre que pudo matar a Franco (que acaba de sortir la segona edició) i Las lágrimas del Somorrostro. En tots dos, es respira “el pes d’aquell nacionalcatolicisme que va modelar i va pesar sobre la societat de l’època… i encara ens pesa”.
A la fase final del procés de documentació per a la tercera novel·la –“que és la part que més m’agrada, juntament amb el fet d’anar la meva dona i jo per festivals i fires a moure els llibres”–, ja suma una petita legió d’incondicionals que esperen, amb ànsia, el seu següent títol.
“Barcelona és una protagonista més de les meves novel·les, jo soc un autèntic enamorat d’aquesta ciutat multicultural, encara que amb ànima de poble, apuntada al Mediterrani i amb barris com l’Eixample o la meva estimada Barceloneta”. Per tot això, al parroquià se li fa molt difícil entendre “aquesta lenta colonització a la qual ens estem deixant sotmetre per part d’hordes d’expats i turistes”.
Acaba el pintxo de truita i liquida l’últim glop de cervesa, abans de postil·lar, “odio que siguem perdedors, que Barcelona sigui perdedora”. Sap de què parla. Ell, que un dia va decidir que no volia fabricar pobres, es va posar a escriure llibres bonics. Que no va voler perdre; no va voler perdre’s.
“El que mai perd en qualitat i essències és la nostra oferta gastronòmica. Per si vols menjar alguna cosa que ja seria hora, tenim tapes, racions, menú, plats combinats…”. Consumat expert en rutes de tapes, Carlos Martín Portugal ho té clar: “tapes i racions, per descomptat, que és la millor manera de tastar una mica de tot”, afirma, somrient, mentre mou el peu al compàs de les notes d’Oh! you pretty things de Bowie que exhalen des de dins del Bar.
A la penombra còmplice de l’SpeakEasy del Dry Martini ens citem amb Ivan Forcadell (Alcanar,…
La Barcelona del vuit-cents ens regala moltes pistes sobre el nostre persistent esperit de revolució…
Sota el lema “Cada mirada és un poema”, el festival Barcelona Poesia 2026 convida a…
Recordo com si fos ahir —només han passat 20 anys— escoltar el professor Jorge Wagensberg…
La ciutat i el seu entorn metropolità es converteixen aquest dissabte 16 de maig en…
El Teatre Romea ens convida a reflexionar sobre la nostra pròpia essència amb el clàssic…