Vivim en un món desconfigurat i incert que bé podria ser definit pel títol de la famosa saga de pel·lícules d’acció Fast and furious, on sembla imposar-se la idea de la necessitat de comptar amb líders forts. És a dir, la creença estesa que, davant una situació política, econòmicament i socialment complexa i davant la desconfiança creixent en les institucions, necessitem líders carismàtics que actuïn amb decisió i fins i tot puny de ferro si cal. Una narrativa molt atractiva en moments d’incertesa. Els éssers humans necessitem respostes i comptar amb una sensació de seguretat davant de tanta complexitat, per això ens atrauen figures que prenguin decisions ràpides i fermes i posin ordre.
Segons les dades de l’Edelman Trust Barometer de l’any 2025, el 61% de la població a escala global expressa un sentiment de descontent moderat o alt tant davant les organitzacions públiques com privades. Entre els qui senten un alt nivell de descontentament, desconfien tant de les quatre institucions principals (empreses, governs, mitjans de comunicació i ONG), així com dels directius i la intel·ligència artificial. I quan les institucions no són de fiar, el descontentament s’intensifica, i la visió del futur s’enfosqueix. És llavors on es generen els espais polítics i emocionals per a l’emergència de lideratges personalistes, populistes o autocràtics.
Alguns podran considerar que els líders forts no han de ser una cosa dolenta. La qüestió no rau tant en la seva fortalesa, sinó en la seva praxi. Al llarg de la història contemporània està àmpliament demostrat els problemes que generen els líders incontestables, fins i tot en règims molt consolidats democràticament. D’una banda, la dinàmica de la concentració de poder en una sola persona debilita el nostre sistema col·lectiu de presa de decisions i debilita les organitzacions. A mitjà termini, les institucions i les organitzacions solen entrar en una crisi profunda perquè ni els processos, ni la participació col·lectiva és sòlida ja que tot depenia de la voluntat del líder.
Els líders forts semblen resoldre ràpidament les coses, però sovint passen per sobre dels procediments democràtics, els drets o la diversitat d’idees
D’altra banda, quan totes les grans decisions depenen de la decisió d’una persona, sol anar associat a una falsa eficiència. Els líders forts semblen resoldre ràpidament les coses, però sovint passen per sobre dels procediments democràtics, els drets o la diversitat d’idees. El resultat és la manca de matisos i de contrastos al si de les organitzacions i institucions, perdent eficiència.
L’antítesi del líder fort són els lideratges sòlids i col·laboratius. El que és paradoxal de les nostres institucions d’avui és que hi ha la temptació de substituir els lideratges col·lectius basats en institucions fortes, amb regles clares i mètodes de cooperació i control, per la recerca de l’heroi (normalment homes) que ens pugui salvar de les nostres pròpies incapacitats col·lectives. El cas més evident i clar és el de Donald Trump, que mostra com cap democràcia, per consolidada que sigui, és aliena al perill del populisme i de l’autoritarisme o l’autocràcia en l’exercici del poder.
Trump és el paradigma del líder fort que emana a les societats democràtiques d’occident. Compta amb un propòsit clar i altament emocional: Make America Great Again. Ha arribat a la Casa Blanca en dues ocasions després d’unes eleccions lliures, tot i que s’ha recolzat en massives i sofisticades campanyes de comunicació basada en desinformació i notícies falses. Però un cop instal·lat al poder, és una màquina d’erosionar el sistema democràtic que li ha permès arribar a governar, mostrant les debilitats i limitacions d’un sistema institucional i polític. Tot i la llarga tradició i solidesa de la separació de poders a la democràcia americana, s’està dissolent com un sucrer en un cafè davant d’un d’aquests anomenats líders forts.
Cal generar noves plataformes i coalicions que desborden els partits i les institucions per construir noves coherències
El que és veritablement preocupant és que l’estil Trump crea escola i aprenents al llarg del món, també a Europa. Una bona part de la societat americana —i global— comença a justificar pràctiques autoritàries davant de les incapacitats de les democràcies liberals. Aquest baròmetre de confiança d’Edelman reflecteix que l’anomenat activisme hostil es percep com una eina legítima per al canvi. Quatre de cada deu persones aproven alguna de les maneres següents: atacar persones a internet, difondre desinformació de manera intencionada, amenaçar o exercir violència, o danyar béns públics o privats. Un sentiment que creix entre els enquestats d’entre 18 i 34 anys (fins a un 53%). Uns senyals que haurien de despertar tots els demòcrates siguin progressistes, liberals o conservadors, davant d’un càncer autoritari que s’estén per totes les nostres societats.
Davant d’aquesta realitat, cal generar noves plataformes i coalicions que desborden els partits i les institucions per construir noves coherències. L’evident pèrdua de centralitat i poder real de les institucions democràtiques exigeix noves formes de governança basada en la societat-xarxa on tots formem part de la decisió i de la solució. El tradicional procés top-down ja no serveix, ha quedat desbordat i desarborat per la magnitud i la velocitat dels nous problemes que venen a sumar-se els vells problemes que hem d’afrontar.
Davant la creixent desconfiança global, la confiança es construeix des d’allò proper i local
El repte col·lectiu rau així, a dissenyar organitzacions i institucions veritablement resilients capaces de reaccionar i gestionar crisis sistèmiques col·laborant tots amb tots. El món actual requereix respostes noves, àgils, eficients i solidàries entre els diferents actors de la societat, i les respostes i formes del vell món ja no serveixen. Els rituals institucionals de les nostres democràcies i els nostres líders actuals han quedat envellits. Necessitem una nova cultura del management públic i privat que no estigui basada en la jerarquia del comandament i el control, sinó en la col·laboració d’una multiplicitat de relacions i actors per articular una intel·ligència col·lectiva distribuïda que permeti desplegar tot el múscul econòmic, institucional i social de forma coherent i eficient.
Es tracta, en definitiva, d’una nova missió col·lectiva a través d’una reenginyeria de processos tant cap a l’interior com cap a l’exterior de les institucions amb energies i mètodes renovats per reconfigurar-se de centres de poder a xarxes de col·laboració per afrontar millor la gestió de la nova complexitat. Una cultura de la gestió i del lideratge que desborda les capacitats i els límits de la majoria dels lideratges actuals tant a la política com a les institucions. Governar i dirigir avui exigeix una cultura del lideratge i de la gestió que va molt més enllà de la dialèctica dels líders. El protagonisme o poder de cadascun dels actors no és rellevant, sinó l’eficiència, l’empatia, la proximitat i les respostes col·lectives que som capaços d’oferir a la comunitat i la societat, especialment en l’àmbit local. I és que, davant la creixent desconfiança global, la confiança es construeix des d’allò proper i local.
La cultura de la innovació social ha d’arribar i contaminar els centres de poder polític. Lluny de constituir un afebliment de les institucions o dels lideratges polítics, els enriqueix, els reforça i els legitima. Es tracta d’obrir espais d’interacció i cocreació amb nous actors econòmics i socials, així com amb els seus ecosistemes i cadenes de valor respectius. Només el talent distribuït i col·laboratiu i la força dels vincles febles entorn dels grans reptes i causes compartides poden millorar les nostres organitzacions i institucions. Davant del mite dels líders forts, són la col·laboració, la presa decisions democràtiques compartides i la participació dels elements indispensables per a la pervivència i sostenibilitat en aquesta nova era incerta i convulsa.
