“Què és la bellesa? Per què ens atrau? Amb quina emoció ens connecta?” La bellesa, tan difícil de definir, de vegades suggerent i escorredissa, lluny de ser frívola o accessòria, té un paper fonamental a les nostres vides, i a la nostra civilització. Ens dona l’oportunitat “de quedar suspesos en quelcom més gran que nosaltres mateixos” i impacta fortament en el nostre cervell; “ens proporciona benestar”. Així la contempla i descriu Anna Gener al seu primer llibre Sobre la belleza: Apuntes de arte, arquitectura y ciudades, una invitació —reconeix— a què la gent “s’exposi a la bellesa i al seu sorprenent poder”.
Barcelonina, economista de formació i directora executiva de Savills Aguirre Newman, Anna Gener és una personalitat de la vida barcelonina, que viu compromesa amb la vida econòmica i cultural de Barcelona: és membre de diversos patronats —com el de la Fundació Museu Picasso de Barcelona— i forma part de consells assessors i juntes de govern de diferents entitats.
La seva primera feina va ser d’auditora financera, però la bellesa de la Torre Glòries (Torre Agbar en aquell moment) es va imposar sobre el seu camí. Era l’octubre del 2003 i feia dos anys que auditava l’empresa que estava promovent el gratacel. Coneixia molt bé l’edifici, a través dels seus estats financers. Però el dia que va pujar a l’última planta tot va canviar: va tenir una revelació: ja no volia ser auditora, volia relacionar-se amb els espais des d’una altra perspectiva. Dues setmanes després, tenia la seva primera entrevista a Savills Aguirre Newman, i 22 anys després, a la mateixa Torre Glòries és ella qui revela a la societat la seva expressió més bella, el seu darrer llibre.
— Què va passar a la darrera planta de la Torre Glòries l’any 2003?
— Vaig sentir una emoció molt forta, i encara se’m posa la pell de gallina. Vaig veure la ciutat des d’un lloc on no l’havia vist mai, i em vaig poder evocar a aquella finestra i gaudir de Barcelona. I també vaig entendre que aquell edifici era una promesa de transformació. Aquell edifici canviaria un entorn que aleshores era molt complicat, amb el nus de Cerdà encara actiu, que era una cicatriu urbanística, i que visualment separava el Poblenou de la resta de la ciutat. La Torre Glòries va significar una manera diferent d’entendre la ciutat que va anar acompanyada d’un pla molt ambiciós, el 22@.
“La bellesa té aquesta màgia, que la fa indesxifrable. Però alhora, tots som capaços de reconèixer-la”
— Ara tanques el cercle i esculls la Torre Glòries per presentar el teu llibre.
— Sí, i és molt emocionant. Perquè per a mi la Torre Glòries significa moltes coses a la meva vida personal, però també a la història de Barcelona. La Torre Glòries és la mostra que Barcelona, amb tots els seus defectes, és una ciutat que sap reinventar-se com cap altra.
— Després d’haver reflexionat tant sobre la bellesa, com la descriuries tu?
— Et confesso que no la sé descriure, malgrat haver llegit i investigat tant sobre la bellesa. La bellesa té aquesta màgia, que la fa indesxifrable. Però alhora, tots som capaços de reconèixer-la. Hi ha un cert consens sobre determinades obres o coses que són belles, com si tinguéssim un llenguatge compartit. I això la fa molt atractiva. La bellesa té aquesta cosa com suggerent, és com fugissera, com si se’t pogués escapar de les mans.
— Gairebé no és tangible.
— Gairebé no ho és. Però exposar-te a ella té un impacte directe en un mateix. Un instant de bellesa t’aporta felicitat, és una petita dosi de benestar.
— Creus que es pot entrenar la mirada per reconèixer-la?
— Sí, absolutament. Quan t’exposes molt a l’art, a edificis bonics, a detalls quotidians, com un pom de porta, una llum o una ceràmica, et tornes més conscient. I com més consciència hi poses, més la veus.
“La dinàmica del segle XXI ens aboca a anar accelerats, i això va en contra de poder gaudir de la bellesa en la seva plenitud”
— Al llibre aportes una cita del director d’orquestra Teodor Currentzis, que parla sobre “obrir els ulls a la bellesa”. Com si hagués de ser un acte conscient, intencionat. I és que potser, amb la vida tan accelerada que portem, costa aturar-se a contemplar.
— Efectivament. La dinàmica del segle XXI ens aboca a anar accelerats, i això va en contra de poder gaudir de la bellesa en la seva plenitud. Per fer-ho, s’ha de tenir una actitud combativa: has de procurar reservar-te moments per veure la bellesa.
De fet, Teodor Currentzis aplica aquesta expressió “d’obrir els ulls a la bellesa” com a una manera de “curar el dolor”, i és veritat. La bellesa no només ens pot aportar felicitat i benestar, sinó que també consola, davant la tristesa i el dolor. Hi ha museus que ja col·laboren amb hospitals o amb terapeutes per acompanyar persones malaltes o en moments difícils, i això em sembla preciós. Hi ha iniciatives per fer que persones amb malalties terminals puguin viure els últims dies amb el plaer i el consol que els pot oferir la bellesa, l’art.
I crec que els museus tindran un nou significat en el futur, perquè seran molt més conscients d’allò que ens poden aportar.
— Creus que l’arquitectura del segle XXI ho té present també?
— L’arquitectura del segle XXI està molt centrada en la sostenibilitat mediambiental, que també és una forma de bellesa. I està bé, però és cert que la bellesa en el sentit més clàssic ha quedat una mica relegada.
— I guanya l’útil per sobre del que és bell.
— Així és, i en el fons no hauria de ser. No haurien de ser excloents. De fet, l’escola de la Bauhaus, que per a mi és una grandíssima inspiració, va fer una gran aportació en el seu enfocament cap a la utilitat. Volien fer espais útils per a la gent, però mai van renunciar a ella. La bellesa també era un pilar fonamental per a l’escola de la Bauhaus, justament perquè entenien la seva capacitat de generar benestar. De fet, parlaven del dret a la bellesa.
“Haurien de ser capaços, igual que ho van ser els arquitectes de la Bauhaus, d’introduir modernitat, sostenibilitat i processos d’industrialització de la construcció i, alhora, construir habitatges bells”
— Però ara es porten els edificis zebra!
— Sí, i és un gran un error. Haurien de ser capaços, igual que ho van ser els arquitectes de la Bauhaus, d’introduir modernitat, sostenibilitat i processos d’industrialització de la construcció i, alhora, construir habitatges bells, no només per la gent que hi viu, sinó també per a l’entorn, per la gent que hi passeja. Ara bé, que no tot el que s’està construint és lleig, hi ha arquitectes amb molta sensibilitat per la bellesa i que li tenen un gran respecte justament perquè són coneixedors de l’impacte que té la seva obra en l’entorn.
— La bellesa és subjectiva?
— No. Em nego. Aquella frase de “sobre gustos no hi ha res escrit” és de gent que no ha llegit els tractats que hi ha sobre l’estètica i la bellesa en l’àmbit filosòfic, en la història de l’art i de l’arquitectura.
— També hi ha expressions artístiques que busquen, decididament, rebutjar la bellesa. Amb la moda, per exemple, es veu molt clar.
— Sí. Hi ha autors que han decidit fer obres deliberadament lletges, que normalment de fet són una manera d’expressar dolor —com es veu en molts artistes de la Segona Guerra Mundial— o protesta i disconformitat. I està bé, perquè no s’entén la bellesa sense la lletjor. Al final els artistes són capaços de, amb les seves obres, donar respostes a les grans preguntes que ens fem la humanitat i també han de parlar de la part fosca de la nostra ànima i de la humanitat.
“La bellesa a Barcelona resideix en el conjunt de l’Eixample, o només en els grans edificis sinó també en les moltes finques anònimes i extraordinàriament belles”
— Que, a més de fosca, és bella també.
— Sí, i sobretot perquè és la real. I, per tant, també hem d’abraçar tot aquest art que no busca la bellesa. Ara bé, dit això: no buscar la bellesa, des del punt de vista del receptor, no és una actitud massa intel·ligent. És a dir, negar-nos a buscar la bellesa és una pèrdua enorme, perquè ens estem limitant a un gaudi que és molt important per a les nostres vides i la nostra felicitat. Aquest llibre per a mi és una invitació a què ens exposem a la bellesa, que a més és abundant i de franc.
— Mai abans havíem tingut tan fàcil l’accés a la bellesa i a l’art com ara.
— L’experiència en un museu sempre serà de molta més qualitat que no pas si mires una obra per internet, però igualment, aquella obra per internet et pot aportar un moment meravellós en el teu dia. I és tan fàcil i ràpid com dedicar dos segons a posar Picasso o Botticelli al nostre entorn.
— Com podem entrenar-nos per connectar amb la bellesa en el nostre dia a dia?
— Per començar, has de tenir ganes de gaudir de la vida, i estirar el fil d’aquestes ganes. I entendre que cada vegada que t’exposes a la bellesa, estàs fent un regal al teu cervell. I això no és una intuïció: la neurociència ja ha demostrat que el cervell se sent millor en determinats espais, i que és a la natura on ens sentim millor. Així que podem crear rutines de bellesa: anar a museus, buscar espais tranquils, tornar a llocs que ens fan sentir bé.
Per alguns serà el mar, per altres un carrer, una llibreria, el lloc on ens vam enamorar o la cuina de la mare. Crec que hauríem de fer un esforç en reconèixer aquests espais que ens fan sentir bé, i anar-hi.
“Recuperar els carrers i recuperar Barcelona després de la pandèmia per a mi va ser una celebració de la vida, i una recuperació de la seva bellesa”
— I per a tu, quin seria aquest lloc?
— La Rambla. Em porta molts records de l’adolescència, quan estudiava al Liceu. Era un lloc màgic, ple de vida, i em sentia molt privilegiada de ser-hi. Ara està en obres, però espero que recuperi molta de la bellesa que va tenir.
— Parlant de la bellesa de Barcelona: on resideix per a tu la bellesa d’aquesta ciutat?
— Està en el conjunt de l’Eixample: en la malla de Cerdà, que urbanísticament és d’una qualitat extraordinària, i en l’arquitectura modernista. No només en els grans edificis que tots coneixem —la Pedrera o la Casa Batlló—, sinó també en les moltes finques anònimes i extraordinàriament belles que, en conjunt, fan una aportació arquitectònica única al món.
— Aquesta bellesa de la ciutat, com expliques al llibre, t’ha servit sovint de refugi. Com aquell dia que passejaves pel passeig de Gràcia, angoixada, i de sobte mirar les rajoles del terra… i et va transportar al mar.
— Ho recordo perfectament, amb molta emoció. Tot just sortíem de la pandèmia i tornàvem a trepitjar el carrer. Ho havia enyorat tant… Barcelona és una ciutat que es pot olorar, tocar, escoltar —amb el seu brogit i el seu ritme únic—, i poder recuperar tot això va ser molt emocionant. Recuperar els carrers i recuperar Barcelona després de la pandèmia per a mi va ser una celebració de la vida, i una recuperació de la seva bellesa.
