“M’agrada explicar històries, complicar-me la vida i tocar temes que incomoden. Les primeres dues aficions em venen des de petit, la tercera, la de posar el dit a la nafra, ja s’ha anat desenvolupant més amb els anys, amb el progressiu cabreig per molt del que passa i la necessitat de dir les coses tal com les veig, encara que molestin al personal”. L’escriptor i dramaturg Gerard Guix no s’ha deixat de res. Un sopar opípar, amb una carn i un bon vi que, ara, corona amb un gintònic de Botanic mentre, de fons, la big band de Lluc Casares ho dona tot amb Simple pleasures.
Els seus primers records com a escriptor es remeten a la infantesa, empenyent les plúmbies tecles d’una Olivetti atrotinada per a compondre relats. “De gran volia ser guionista de cinema i escriptor i, de fet, més endavant vaig venir de Vic a Barcelona per estudiar Imatge i So”. Però, en aquells anys, fer una pel·lícula era un procés força car i publicar una novel·la depenia del beneplàcit d’alguna editorial. “El més fàcil, me’n vaig adonar, era fer teatre. T’ajuntaves amb amics actors i escrivies una obra que fàcilment podies realitzar, així que es pot dir que vaig començar per allà per descart!”, riu.
A poc a poc, es va anar obrint camí en el món del teatre amateur fins que, en 2005, va enlairar en gran. “Vaig publicar la meva primera novel·la, La deriva dels continents, i vaig estrenar la meva primera obra professional, Gènesi 3.0, en el marc de la Mostra de Teatre de Barcelona, a la Sala Beckett”. Aquell esclat va tenir ona expansiva i, durant els següents anys, Gerard no va parar. Novel·les, adultes i juvenils, com a Dia de caça, Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me o El Cementiri; obres de teatre com ARCA o U, due, três; premis, reconeixements, viatges. Un castell edificat a base de dura feina que, de sobte, es va veure escombrat per una densa i destructiva ona de silenci.
Tornar a encendre una flama apagada
En 2013, Gerard Guix va apostar fort. “Vaig publicar una novel·la i, poc després, vaig estrenar una obra de teatre, però després vaig parar-ho tot. Portava ja cinc anys capficat en un projecte, el d’un gran relat sobre Hitler i Chaplin que, sota el títol Doppelgänger, conjuminés diversos estils literaris, la sàtira, la política ficció i el gènere històric”. Va trigar cinc anys més a materialitzar el llibre, que va tenir llest per a 2018. Prop de 800 pàgines, una labor monumental de documentació, una feina d’arquitectura literària en la qual va deixar fins al seu últim sospir. “I, llavors, no va passar res. Absolutament res”.
Totes les editorials, l’una després de l’altra, com si es tractés d’alguna mena de conspiració, van rebutjar el manuscrit. Tant en castellà com en català. Els informes de lectura eren bons, fins i tot laudatoris, però pesaven més altres criteris. “Vaig entrar en crisi, vaig deixar de considerar-me escriptor, encara que continuava fent classes d’escriptura creativa a l’Ateneu”.
La travessia va ser lenta. Un llarg silenci que va anar esborrant la seva petjada de llibreries i escenaris. I llavors va arribar un dinar que ho va canviar tot. “Vaig quedar amb l’editor de Aux Forges de Vulcain, el segell francès que traduïa les meves obres, i li vaig explicar de què anava la història”. L’editor francès es va entusiasmar amb el projecte i després de ser traduïda, Doppelgänger va veure per fi la llum al país veí en 2025, amb un aclaparador èxit de crítica i vendes, i el fet de ser una de les úniques dues obres espanyoles –al costat de Cercas– nominada al prestigiós premi Médicis.
Malgrat aquest triomf, cap editorial d’aquí s’ha interessat, encara, a publicar el que ha estat un dels llibres de l’any passat a França. Així i tot, el fet que aquesta història tingués aquest inesperat final feliç, ha permès a Gerard vèncer el silenci. Acaba de publicar La flama apagada del desig (Univers), la primera novel·la adulta que escriu des d’aquell 2018. “Una autoficció sobre la crisi creativa i la pèrdua del desig, encara que no està escrita amb ràbia ni amb afany terapèutic. És una obra serena”.
El retorn ha estat sonat, perquè també ha tornat al àmbit de la novel·la juvenil amb Un far a la fi del món (premi Joaquim Ruyra) i al teatre amb l’aclamada Dirrrty boys (guanyadora de sis premis Butaca). Orgullós d’aquest ressorgiment de les cendres, el parroquià anuncia estar ja treballant en altres dues obres teatrals i una nova novel·la “connectada amb Doppelgänger, que sortirà a França”. De moment, només allà. És clar…
Anada i (relativa) tornada
La de l’escriptor i dramaturg amb Barcelona és una relació d’anada i tornada. “Vaig venir aquí a estudiar Imatge i So, però quan tenia 25 anys vaig tornar a Vic i no va ser fins a 2009, quan vaig conèixer a la meva parella, que em vaig mudar de nou aquí. Al barri de Gràcia”. Però aquesta tornada és relativa, “perquè combinem la vida a la ciutat amb una més rural en una casa que tenim a l’Empordà”.
Un equilibri que li permet fugir dels aspectes que li agraden menys, “la massificació, l’olor de pixum als carrers, l’aclaparament i la brutícia…” sense renunciar a allò que encara estima de Barcelona “el seu paisatge i paisanatge”, afegeix, liquidant el seu gintònic.
I, parlant de paisanatge, mira al seu voltant. La nit filtrant-se en l’atmosfera, cada vegada més animada, del Bar. Riures, l’entrexocar de copes, converses animades. La vida mateixa.
– Si et ve de gust un altre, estàs convidat.
Amb un ampli somriure, Gerard Guix afirma. “M’has llegit el pensament”, diu.
