Suposo que els organitzadors del desembarcament de Barcelona a la FIL de Guadalajara mai no haurien pensat que tota la seva tasca de promoció literària (i turística, of course!) quedaria pràcticament eclipsada a causa d’una notícia o, més aviat, per una xifra molt concreta: 80.000 euros. Aquesta és, el lector ja ho deu saber, la dotació de la futura beca Narrar Barcelona, per la qual l’Ajuntament pagarà una excursió de tres mesos a un escriptor llatinoamericà amb l’objectiu que li entri escriguera barcelonina. Els col·legues de la lletra i de l’articulisme ja han escrit tot el que cal dir sobre aquesta bajanada provinciana i el seu menysteniment per la literatura en català, amb la qual cosa ara seria molt més oportú comentar l’esclat de la notícia mateixa que, tot i la incredulitat de l’Ajuntament, no és producte de la contingència polemista ni de l’enveja monetària dels qui vivim d’escriure en català.
Perquè el més interessant de tot aquest cas és que, a dia d’avui, ni Jaume Collboni ni la seva eterníssima mà dreta cultural, Xavier Marcé, encara no acabin d’entendre quin problema hi ha en el fet de promocionar Barcelona a cop de talonari literari (i dispenseu la rima) mercès a un autor de mar enllà. La qual cosa, elevada a la categoria, implicaria sobretot que les autoritats de la nostra capital imaginaren que podrien passejar la ciutat pel món fent veure que no s’hi esdevé cap mena de conflicte lingüístic i que, com va insinuar la meva estimada comissària Anna Guitart, els escriptors conviuen feliçment en una dolça existència bilingüe. Això no només topa de front amb les dades d’ús habitual del català a Barcelona, les quals han decaigut a un 35% que s’acosta a percentatges de substitució, sinó també amb el fet que aital ocàs no tingui res a veure amb l’intent d’espanyolitzar la nostra ciutat.
Tot això que explico no són manies d’un nacionalista tribal (el decaïment del català no és imputable a la força de l’urdú ni del xinès, sinó a la presència invasiva de l’espanyol), ni d’algú per a qui caldria salvar la literatura catalana només a base de beques amb molta pasta gansa i subvencions a dojo. El tema, insisteixo, va per la banda; car no cal ser un geni per veure com el socialisme de la capital ens ha volgut fer creure que, amb el procés mort i enterrat, l’aparent pacificació-normalització política del país havia de traduir-se també al món de la cultura. Dit en termes històrics, si ho voleu; hi ha molta penya que maldaria per tornar al clima olímpic dels noranta (o, en el cas que ens ocupa, a la Barcelona franquista del boom llatinoamericà) per folkloritzar el català a base de castrar-lo com a una llengua de pagès i museu, en oposició a l’espanyol, vehicle de prestigi narratiu i àmbit global.
Però aquesta operació, que hauria estat aplaudida fa dècades, els ha sortit malament, i no només perquè resulti impossible exportar una Barcelona joliuament bilingüe sense que l’invent et faci envermellir de vergonya, sinó perquè —tot i la presència abusiva de l’espanyol en la nostra vida quotidiana— la literatura dels nostres enemics íntims està absolutament desconnectada de la ciutat. Mercès a la feina de les editorials independents —que no només han treballat la narrativa contemporània en català feta a Barcelona, sinó que han recuperat els fonaments del seu imaginari en la nostra llengua— avui la lletra ciutadana viu un moment més que esperançador. En canvi, a l’hora de publicitar Barcelona en espanyol a Guadalajara, els mandarins culturals de sempre s’han vist obligats a tirar de mòmies del segle XX i de la vella guàrdia com ara Carlos Ruiz Zafón, Eduardo Mendoza o Javier Cercas.
Les coses van posant-se a lloc, encara que sigui molt lentament, i que tota aquesta mandanga d’excursió literària bilingüe hagi acabat en un coit mal fet i del tot apressat… té moltíssima gràcia. També excita una mica el meu Narcís particular, perquè avui en dia —si algú vol atansar-se a les palpitacions del temps a Barcelona— ha d’escriure en català. Per això, durant tants anys, hem anat fent coses magnífiques com aquesta meva i vostra Punyalada; no ens hem fet rics ni ens han pagat visites a l’estranger per fer el mec, però ha valgut la pena, i les coses s’han posat al seu lloc. Ara només falta que els companys no fotin més col·laboracionisme a canvi d’unes unces de guacamole i que tot allò fet per les editorials independents pugui erigir-se en una indústria com Déu mana. Però de moment, a la ciutat manem nosaltres i som nosaltres qui posarem les regles: aquí i a la resta del món mundial.
