“Escriure fa que et replantegis qui ets una vegada i una altra, i al final t’adones que, en bona part, ets el resultat d’una memòria familiar. Que el passat en què enfonses les teves arrels defineix la teva manera de mirar el món i de viure la vida”. La nit avança i, després d’un parell de racions de burrata i d’albergínies fregides amb mel, la poetessa i escriptora Helena Fàbregas Rebato xarrupa una mica del còctel per a la recepta del qual ha donat instruccions molt precises: “rom, alfàbrega i un punt cítric”. Les notes del Monk’s dream, de Thelonious Monk, compassen aquest moment. La parroquiana somriu.
Empesa per un entusiasme insubornable, confessa que des que era nena ha sentit la necessitat de donar formes a la seva imaginació. Al principi, mitjançant l’expressió corporal. “Vaig estudiar dansa i em vaig professionalitzar, especialitzant-me en claqué i arribant a treballar amb la companyia Alaaaa Teatre fent molts espectacles infantils”. Però, malgrat que mai no ha deixat de ballar —“tot i que ja no en l’àmbit professional”—, el procés d’explicar-se, de treure cap a fora allò que bullia en el seu món interior, va anar derivant cada vegada més cap al llenguatge verbal.
“Sempre m’ha agradat escriure, però fa uns deu anys em vaig plantejar fer-ho com quelcom més que una simple evasió”. I així, la pulsió es va anar concretant, passant d’una poesia visual que —inspirada en Brossa— buscava la connexió narrativa entre objectes, formes i paraules, fins al desig d’explicar el món en forma de relats i poemes, “amb un principi i un final”.
Al mig, una vida que l’ha portat a viure una llarga temporada a València, “vuit anys en què crec que vaig descobrir el veritable significat de la paraula amistat”, i més recentment a Madrid. Al mig, pàgines que ha anat omplint amb idees, històries i poesies. Una escriptura “que per a mi té molt a veure amb la paciència i el coneixement, l’ofici. El mateix que la meva àvia posava en la cuina, per exemple”, i aquí surt a la superfície, un cop més, el pes de la memòria. “L’exactitud de cada ingredient, el xup-xup, i el plat que acaba sent, ell també, una forma de poesia”, afegeix.
Connectada amb els que ja no estan, però sí que estan
Quan, fa una dècada, Helena Fàbregas Rebato es va prendre de debò això d’escriure, no sabia molt bé per on començar. Acostumada a l’escenari, la dansa, el moviment, la quietud, el ritme, el plec de cada articulació, com a maneres d’explicar el seu món, necessitava a algú que l’agafés de la mà i l’ajudés a estructurar aquest desig i a canalitzar tot el seu entusiasme per a donar-li una forma verbal.
“Així és com vaig contactar amb Lola Fernández de Sevilla, dramaturga i escriptora, que s’ha convertit en la meva mentora i és qui m’acompanya en aquesta singladura”. Xarrupa un glop del còctel, somriu i afegeix: “i el més curiós és que, en tot aquest temps, només ens hem vist un parell de vegades en persona i tota la resta de la nostra comunicació té lloc per via telemàtica”. En aquests deu anys, totes dues han anat explorant diverses formes d’expressió escrita.
Un estiu va acudir a un taller de poesia que es feia en la llibreria Lata Peinada que li va canviar les coordenades. “Si fins llavors no hi havia parat massa atenció a la poesia, en aquell taller em vaig enamorar d’aquesta disciplina i vaig començar a treballar-la sobre la base de tres relats que havia escrit sobre la meva família”.
Així neix Perdí un papelito que (El Mandil), el seu poemari de debut que aprofundeix en el record i la presència dels que ja hi són, però sí que hi són, com la seva àvia. O el seu pare. “Fa cinc anys va morir. Va ser de cop, així, sense més ni més. Però jo vaig sentir que, malgrat que ell se n’havia anat, continuava tenint una forta connexió amb ell, amb la seva essència. Fins i tot ara, tant de temps després, continuo sentint la seva abraçada”.
Aquesta abraçada, aquesta calidesa dels que continuen vivint perquè els recordem, no impregna només el seu poemari sinó la novel·la que està preparant, on hi haurà memòria “i marges, tant els de la ciutat com els de l’ànima humana”, avisa.
Llums, secrets i bombons
Tot i que confessa que la seva relació amb Barcelona ha anat dificultant-se amb els anys, per a l’escriptora la ciutat era “aquell lloc somiat on venies a festes de reggae i soul, on hi havia milers de botigues de discos i llibreries, que visitaves des dels marges”. El seu barri, Santa Eulàlia, és a la frontera entre Barcelona i L’Hospitalet.
“Ara treballo de bibliotecària al centre i ho gaudeixo. Esquivo les franquícies d’empanades i m’encanta mirar els balcons de la Barceloneta, amb les seves bombones de butà i, quan enfosqueix, la llum que surt de les finestres dels habitatges, que em transporta cap a tots aquells mons que imagino que hi ha dins de cada casa”. I, reflexionant sobre les memòries, silencis i paraules de cada llar; els seus secrets, aromes, plors i somriures; Helena Fàbregas Rebato liquida l’últim glop del seu còctel.
— Aquí ens queda nit per a estona, per si vols prendre’t un altre. Estàs convidada.
La parroquiana somriu. Els compassos de Camarera de mi amor, d’Antonio Machín, es colen per les comissures del moment. El Bar bull de veus i gent i somriures. Accepta la invitació a un altre rom amb alfàbrega. I afegeix:
— Si pot, posi’m un bol amb unes nous, que m’encanta rosegar-les!
