“Va tenir una infància difícil. El seu pare, que era fogoner al Montevideo, un vaixell de la Companyia Transatlàntica Espanyola, va morir quan ell tenia set anys. La seva mare, que subsistia a base de petites feines, el va enviar a l’escola de l’asil naval. Una fragata, la Tornado, on els nens interns aprenien el just: a llegir i escriure, i coses relacionades amb la vida de la mar ja que formava futurs mariners”. Ferran Aisa és, possiblement, l’expert de referència sobre la figura de Joan Salvat-Papasseit. Autor, juntament amb Mei Vidal, de les biografies L’home entusiasta (Virus) i l’exhaustiva Joan Salvat-Papasseit 1894-1924 (Base), ha rescatat obra, documentació i correspondència del poeta a través de diversos llibres, exposicions i conferències, a més d’haver estat comissari de l’Any Papasseit l’any 2024 i un fervent defensor que es retorni a la plaça Virrei Amat el nom original amb el qual va ser inaugurada en 1933: plaça Joan Salvat-Papasseit.
“A 12 anys va sortir de l’asil i es va posar a treballar del que podia —prossegueix—: mosso d’una botiga d’alimentació, aprenent d’escultor, vigilant nocturn en els molls… Però era molt inquiet i un lector voraç”. La forja intel·lectual del poeta és completament autodidacta. “Ell ja visitava amb els seus amics totes les llibreries de Santa Madrona i participava en tertúlies. Més endavant, es va formar en l’Ateneu Enciclopèdic Popular”. En aquesta associació fundada en 1903, que acosta el coneixement i el pensament crític a les classes més desfavorides, Salvat es xopa de poesia, narrativa i filosofia, i descobreix a les seves grans influències, com Ibsen o Nietzsche.
“Era un heroi de la classe treballadora, un tio que, venint des de molt a baix, sempre va aspirar a ser un avantguardista, és a dir, a ser dels primers en tot. I a ser-ho sobre la base d’una ètica del treball, sense que ningú li regalés res”. Àlex Pons és investigador, col·leccionista, llibreter i coautor, al costat d’Àlex Darriba, de Joan Salvat-Papasseit, llibreter, editor, poeta. El llibre proposa un enlluernador recorregut per la figura del poeta, posant l’accent en la seva bibliofília —que el portaria a treballar de llibreter a les Galeries Laietanes, de la mà d’Eugeni d’Ors— i en el seu paper com a aglutinador generacional cultural en un moment de modernització radical, que redefineix tant les idees com els processos creatius en termes de reproductibilitat tècnica.
En el context d’un país a mig camí entre un elevat analfabetisme, la lluita social i una intel·lectualitat inquieta que estableix les bases del progrés, Salvat té pressa per aprendre, per viure, com si en la seva ànima sabés que està destinat a brillar amb fulgor per molt poc temps. En El fet del dia d’ahir i d’avui, Joan Alavedra el descriu així: “Tenia una febre de lectures, una fúria de fer coses, un veritable deliri per actuar”.
Respirar i glossar el fum de fàbrica
La Setmana Tràgica de 1909 inaugura el viatge ideològic de Salvat-Papasseit. En la seva infantesa ha estat un fervent catòlic, però el seu insaciable apetit intel·lectual, i la seva amistat amb figures com Emili Eroles o Alavedra, l’acosten a postures revolucionàries que s’acaben de quallar a través de les seves lectures i aprenentatges a l’Ateneu.
Comença la seva etapa de militància política a través de xerrades, tertúlies i un vehement activisme antitaurí. Es converteix en bibliotecari de l’Ateneu i les lectures es multipliquen. Entre aquestes, descobreix l’obra del Màxim Gorki, amb el qual connecta immediatament ja que també provenia d’una família molt pobra i s’havia quedat orfe molt jove. Els primers escrits no triguen a arribar. “Es tracta d’articles proletaris en revistes com como Los Miserables o La Justicia Social, que en homenatge a Gorki firma amb el pseudònim Gorkiano i que a més de revolucionaris també tenen un gran contingut filosòfic”, explica Ferran Aisa.
A través d’aquesta producció periodística, que acabaria recollida en el llibre Humo de fábrica, publicat en 1919, assistim a les ràpides mutacions de Salvat-Papasseit. En els seus articles el veiem advocar pel socialisme internacionalista, per l’anarquisme llibertari, per Bakunin, per Gorki (clar) i, més endavant, per una deriva nacionalista fortament influenciada pel seu amic Daniel Cardona. “Ell és nietscheà i, com a tal, s’adona que l’amor i la guerra són els moviments d’unió i disgregació que fan que el món evolucioni”, matisa Àlex Pons.
De la militància política a l’artística
“Entrar a treballar en les Galeries Laietanes és, per a Salvat, com una segona universitat que se suma a l’Ateneu Enciclopèdic”, raona Aisa. Neix així el llibreter, atent a les revistes d’avantguarda que arriben des d’Itàlia, França o el Regne Unit, intel·lectualment insaciable, que es tracta de tu a tu amb la flor i nata del pensament barceloní, davant la qual no oblida les seves arrels proletàries. “Era la primera cara amb la qual es trobava la gent que entrava en aquell espai immens, on convergien l’art, les antiguitats i les exposicions”, afegeix Pons, que cita al Josep Pla del Quadern gris, recordant com Salvat petrificava a la concurrència amb un ditiràmbic discurs socialista, no sempre del gust burgès d’aquella audiència noucentista.
Aquesta feina, en contacte amb la intel·lectualitat, pot ajudar com a clau de lectura per a entendre com Salvat recondueix el seu entusiasme voraç, passant de la militància política a l’artística. Dels moviments d’avantguarda social a les formes de l’avantguarda de l’art. Un viatge ètic estètic per al qual no es pot deixar d’assenyalar la seva amistat amb Joaquim Torres García i Rafael Barradas, artistes uruguaians establerts a Barcelona que funden el vibracionisme, la versió catalana del futurisme amb el qual l’italià Marinetti i el francès Apollinaire sacsegen les idees d’aquella Europa convulsa.
En 1917 llança la revista Un Enemic del Poble, subtitulada “fulla de subversió espiritual”, on publica els seus aforismes i, a la fi d’aquest any, publica el seu primer poema: Columna vertebral: sageta de foc. Un cal·ligrama de marcat caràcter futurista on l’autor juga amb les paraules i les tipografies per a enaltir, en forma de manifest, una joventut dinàmica, projectada cap a un imparable moviment ascendent. Pur futurisme.
Poetavanguardistacatalà
Guiat per la seva fam d’estímuls, d’enarborar la transformació artística de l’entorn, a partir de 1917 Joan Salvat-Papasseit s’empra en cos i ànima en el seu activisme poètic. Col·labora en diaris i revistes com La Columna de Foc o La Publicitat i, a més d’Un Enemic del Poble, publica l’únic número de Arc-Voltaic, amb portada de Miró i col·laboradors com Joaquim Torres García, que hi deixa consignat el seu Manifest Art-Evolució. Escriu poemes avantguardistes com 54045, Linòleum o El record d’una fugida de Bach, que acabaran recollits en el seu primer poemari, Poemes en ondes hertzianes, al qual segueixen altres poemaris com a L’irradiador del port i els gavines, El poema de La rosa als llavis (un dels grans poemaris eròtics de la literatura catalana) o Les conspiracions, on dona curs a les seves idees independentistes.
Publica el seu manifest Contra els poetes en minúscula: primer manifest futurista català, que signa com Poetavanguardistacatalà, on exhorta als poetes “a ser futur, és a dir, immortals […] Poetes en majúscula… altius, valents, heroics i sobretot sincers”. Es tracta amb altres avantguardistes com Guillermo de Torre o el mateix Marinetti i la seva poesia rep lloes en revistes com la italiana Valori Plastici, l’holandesa De Stjl o la francesa Revue de l’Époque. A Barcelona aglutina, agita i polemitza. La seva amistat amb JV Foix es trenca, mutant d’una admiració i afecte mutu a una animadversió sobre la qual, ja en els anys 40, el poeta de Sarrià es retractarà reivindicant la importància cabdal de la figura avantguardista de Salvat.
L’any 1920, viatja a París per encàrrec de les Galeries Laietanes. “Un viatge important per a algú com ell, que venia de classe baixa, i que té l’oportunitat d’anar a aquella ciutat a comprar llibres d’avantguarda”, explica Aisa. “D’aquest viatge m’encanta el poema Reflex número 2, que escriu mirant una dona al metro, gaudint d’aquest moment, plasmant els seus sorolls, la imatge d’aquesta femme aux oranges, endinsant-se en el terreny de la sinestèsia que coneixem des de Rimbaud”, afegeix Pons. Aquí, en l’epicentre de la Cité Lumière, Salvat és feliç.
Ànima en flames
Casat amb la Carme Eleuterio, que també entrarà a treballar a les Laietanes, Salvat té la seva primera filla, Salomé, l’any 1919, mateix any en què contrau una tuberculosi que marca el seu compte enrere. A partir de llavors, els seus problemes de salut seran crònics i constants. En els seus últims anys de vida, el poeta sembla adonar-se perfectament de les flames que el consumeixen. Si abans tenia pressa, ara més. Si abans corria, ara vola. “Mai no he tingut fortuna ni mai la tindré, però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que soc. Segons la predicció la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum”, escriu.
S’enverina en la seva postura independentista, “encara que no li falta valor per a dir que el català és un poble covard”, raona Pons. I escriu, molt, tot el possible, en català i castellà, en formes avantguardistes i clàssiques, tractant de viure totes les vides que poden encabir-se en el poc que li queda ja. Però el 7 d’agost de 1924 la tuberculosi guanya l’últim assalt. Té 30 anys, pocs mesos abans la seva segona filla, Núria, ha mort amb només dos anys. Sota el seu coixí, guarda uns poemes que sortiran de manera pòstuma en el volum Óssa Menor, subtitulat “fi dels poemes d’avantguarda”. Tancament d’un cicle que, no obstant, no inaugura el següent. Que només inaugura la incògnita de què hauria passat si.
Les flames s’han apagat i ja només hi ha cendra. Ha mort el gran poeta avantguardista català del Segle XX, l’heroi amb les mans tacades de tinta i la ploma mullada en el cor.
El bard de Barcelona
“Holderlin diu que allò que perdura el funden els poetes, i jo interpreto aquesta frase com que la pàtria la funden els poetes. Perquè què seria el Regne Unit sense Shakespeare? Què seria Alemanya sense Rilke? Què seria Espanya sense Cervantes? A Catalunya, en canvi, ens falta aquest poeta. Almenys, el poeta del Segle XX. El del XIX és Verdaguer, sens dubte. Però, i el del segle passat? Uns diuen que Carles Riba, per la seva precisió poètica, el seu verb i els seus neologismes, i perquè va aparèixer la seva poesia just quan es forjava el català normatiu; uns altres diuen que Martí i Pol. Jo dic que és Joan Salvat-Papasseit”, reivindica Àlex Pons.
L’autor de Joan Salvat-Papasseit, llibreter, editor, poeta lamenta que, avui dia, sigui tan poc recordat, gairebé un desconegut. “El que no podem ser és una nació, si no existeix una mitologia d’un dels nostres grans poetes. Si sabem tota l’alineació del Barça, però no recordem al que va ser el més cantat per la generació de la Nova Cançó”.
Ferran Aisa també atribueix una gran importància a la cançó catalana d’autor dels anys 60 a l’hora de repescar la figura de Salvat. “El meu primer contacte amb la seva obra va ser una antologia de poesia catalana que algú es va deixar oblidada a l’Aurora, el bar que la meva família tenia al barri Xino. Tenia 15 anys, la vaig llegir i em van agradar els seus poemes. I es va quedar allà, en algun lloc del meu cap, fins que en una actuació dels Setze Jutges, als anys 60, va sortir Ovidi Montllor a cantar Nocturn per acordió i allò va tornar a reactivar el meu interès pel poeta. Per descomptat, la Nova Cançó va fer molt per mantenir viu el seu record, al costat d’altres figures com Jaume Fuster o la seva pròpia dona, Carme, que el va continuar recordant i homenatjant fins a la seva mort”.
Malgrat que ja existeix un passeig Joan Salvat-Papasseit en aquella Barceloneta que el bard va viure i va glossar, la recuperació del nom original de la plaça Virrei Amat és una mica més que un homenatge o un acte de reparació històrica (el canvi de nom va tenir lloc després de la victòria del bàndol franquista l’any 1939). És una manera de rescatar de l’oblit col·lectiu un nom tan fonamental per a entendre el segle passat des d’una perspectiva catalana i treballadora.
L’heroi que, partint del no-res, de forma completament autodidacta, i en poc més de deu anys, va llegar les paraules, idees i versos que millor defineixen el nostre caràcter en aquell segle trèmul, tràgic i fascinant, on van conviure, van ballar, van copular, les llums més refulgents i les ombres més llòbregues de la condició humana.
