L’any 2024, amb motiu de l’exposició Suburbia del CCCB, sobre la que vam parlar en diverses ocasions en aquesta columna, el geògraf Francesc Muñoz ens explicava en les seves visites guiades el següent: quan en una de les enquestes que s’utilitzen per construir indicadors de qualitat de vida a Catalunya es pregunta pel tipus d’habitatge preferit, entre les diverses opcions (pis en bloc, casa unifamiliar, casa adossada/aparellada o casa de camp), la més seleccionada és aquesta darrera. L’única de les quatre categories que no té una concreció clara en termes urbanístics. És una idealització, fins i tot una declaració aspiracional, més que una imatge acurada del que significa en realitat.
“La caseta i l’hortet”, efectivament, formen part de l’imaginari català des de fa molt de temps i crec que podem afirmar que segueix vigent avui en dia. Segur que qui llegeixi aquestes línies ha participat en un moment o altre, especialment des del 2020, en alguna conversa en què el tema central ha estat els pros i contres de marxar de la gran ciutat perseguint aquest ideal, i qui més qui menys coneix algú que ha fet aquest pas recentment.
Així ho fa pensar el fet que El Periódico de Catalunya desvetllés el passat 31 de desembre que l’article més llegit a la secció Barcelona de la seva web durant l’any 2025 portava per títol: “No ens plantegem tornar a Barcelona”. Cinc rostres del nou èxode cap a la segona corona metropolitana.
Ens haurem de preguntar si ser metropoblità resultarà una opció viable a mig termini o més aviat constituirà un luxe passatger, fins que els mateixos pobles, desbordats, perdin els atributs que els fan atractius.
El motiu immediat que ens ve al cap per explicar aquest èxode són els preus de l’habitatge al municipi de Barcelona i els més propers. Cert. Hi ha, però, altres circumstàncies que hi influeixen. Així, l’any 2024 vam encarregar conjuntament amb altres institucions un estudi que ens deia que 70.000 persones tenien pensat abandonar el nucli metropolità per anar a viure a zones menys denses o fins i tot rurals, i que més de 200.000 tenien previst fer-ho si es donaven les circumstàncies. Aquestes circumstàncies tenien a veure amb trobar un habitatge més assequible, sí, però també amb que tingués unes determinades característiques o que estigués ben comunicat en transport públic. Tenir una feina que possibilités el teletreball era un altre factor clau.
En acabar el 2025, i tot i haver estat publicat el 15 de juliol, l’article d’El Periódico acumulava més de 250.000 lectures, a les que caldria afegir les que van assolir un seguit de peces que aprofundien en la qüestió en dies posteriors. Tot plegat va portar el diari a encunyar l’expressió “efecte Cardedeu” per etiquetar aquest fenomen de fugida del que entenem com a classes mitjanes cap a municipis de fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però que formen part clarament de les dinàmiques metropolitanes, és a dir, de la ciutat dels cinc milions per a la que treballem al Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB).
Cardedeu ha esdevingut, doncs, un exemple paradigmàtic de destinació cobejada per molts urbanites desencantats que tampoc volen anar a parar a una urbanització aïllada i despersonalitzada. En els darrers anys ho hem viscut de prop al PEMB, ja que pel nostre equip han passat dues persones que ja hi vivien, una de l’equip actual s’hi ha traslladat recentment així com fins a cinc col·laboradores habituals. Hi afegeixo una amiga personal. Jo els anomeno “metropoblitans”.
Les meves amistats i coneixences metropoblitanes saben que és un terme en clau professional, en absolut pejoratiu. Al contrari, reflecteix la consecució d’un ideal que milers i milers de persones firmaríem, com és el de viure en un entorn de poble tenint a tocar tant la natura com els avantatges de formar part d’una gran metròpoli. L’habitatge que hi troben potser no és en una caseta, segurament tampoc tindrà hortet, però s’assemblarà molt a la somniada casa de camp de les enquestes.
“Un palco al Liceu i una torre a Cardedeu” era una frase definitòria de les classes acabalades catalanes de finals del segle XIX. No és novetat, doncs, que la vila vallesana es trobi al punt de mira dels qui busquen qualitat de vida, ja que compleix avui en dia moltes de les condicions requerides per acollir metropoblitans.
Disposa d’una estació de Rodalies en el casc urbà (malgrat això no sigui precisament en aquests moments garantia de qualitat de vida). També es troba prop de l’autopista i de diversos polígons d’activitat econòmica en municipis del voltant, a més d’estar a 20 minuts del centre de Granollers, que disposa dels serveis corresponents a una capital de comarca.
Addicionalment, Cardedeu destaca per l’oferta educativa, amb diversos centres considerats entre els més innovadors de Catalunya. De fet, el primer cop que vaig conèixer algú que s’hi traslladava des de Barcelona, ja l’any 2015, ho feia per aquest motiu.
La proliferació d’iniciatives culturals i d’economia social i solidària, en un municipi ja de per sí força actiu tradicionalment en aquests àmbits, també mostren un perfil particular de moltes de les persones que hi han anat a residir, que volen recuperar els llaços de comunitat que senten que es perden amb la dinàmica globalitzadora de la gran ciutat. Potser és per això que hi ha qui l’anomena “el nou barri de Gràcia”.
Ara bé, és aquest del metropoblitanisme un somni a l’abast de tothom?
Per damunt de tot, com era d’esperar, cal dir que l’efecte sobre el mercat de l’habitatge és més que notable. A Cardedeu en particular, els preus de venda ja freguen els 2.500 €/m2 (500 € més que fa cinc anys), per sobre de la mitjana de la comarca i propers a la mitjana catalana. Els lloguers també s’han disparat amb creixements superiors al 50% en una dècada. En aquest sentit, l’efecte d’ona expansiva dels preus sense més oferta ni al centre de la metròpoli ni més enllà de l’AMB seguirà funcionant implacable cap a totes les localitats d’aquestes característiques.
Cardedeu ha esdevingut un exemple paradigmàtic de destinació cobejada per molts urbanites desencantats que tampoc volen anar a parar a una urbanització aïllada i despersonalitzada
Això suposa, com també és sabut, que es produeixi un desplaçament de la població local que, o bé no pot assumir aquests costos o bé troba la manera de treure partit de la seva propietat i marxa cap a un altre municipi. En el cas de Cardedeu, principalment cap a un altre de la mateixa comarca. Cal tenir en compte que el padró del municipi, que registra 19.091 persones el 2025, ha crescut en 1.000 persones en 10 anys, una xifra molt propera, però, a la dels que han marxat.
Passar dels 20.000 habitants comporta afegir algunes competències mínimes obligatòries per a l’ajuntament de torn, com ara serveis de protecció civil i d’extinció d’incendis o comptar amb instal·lacions esportives d’ús públic. Cardedeu podria superar aquest llindar de població abans de 2030, però s’ha de dir que en general les ciutats i viles de la província de Barcelona tenen ben cobertes aquestes necessitats amb el suport de la Diputació.
El que resulta més difícil d’ajustar pressupostàriament són altres serveis que, depenguin del mateix ajuntament o d’altres administracions, veuen incrementada la demanda a un ritme que no segueixen els recursos, amb l’educació i la sanitat al capdavant. Assegurar llocs de treball en aquests entorns, tenint en compte que no totes les feines admeten el teletreball, és un altre dels reptes fonamentals per tancar el cicle de la prosperitat i evitar que es conformin pobles-dormitori com ha succeït al llarg del temps amb algunes ciutats.
En definitiva, quan es parla del creixement de la població a Catalunya, amb projeccions que contemplen fins i tot assolir els 10 milions d’habitants en 25 anys, i el degoteig constant i de tendència creixent de població cap a zones cada cop més allunyades de la capital, caldrà plantejar com s’hauria de repartir aquesta població pel territori català i si els pobles situats en un radi de 45 minuts de Barcelona podran continuar sent pobles. Ens haurem de preguntar, per tant, si ser metropoblità resultarà una opció viable a mitjà termini o més aviat constituirà un luxe passatger, fins que els mateixos pobles, desbordats, perdin els atributs que els fan atractius.
Començava assenyalant que hi ha moltes persones que voldrien tenir una vida metropoblitana, però és igualment cert que n’hi ha moltes altres que no canviarien el brogit de la gran ciutat per res. De la mateixa manera, cal buscar fórmules per evitar que aquest fenomen suposi l’expulsió de la gent dels seus pobles.
Fer compatibles diversos modes de vida en diversos tipus d’assentaments (metròpolis, ciutats intermèdies, viles, pobles, etc.) forma part de les condicions per al desenvolupament sostenible d’un país. I per aconseguir-ho, cal que a Catalunya es recuperi i es renovi la planificació territorial, que hem deixat de banda durant massa temps, per dibuixar quin país volem en l’horitzó del 2050.
Des del PEMB ens volem posar a pensar-hi ben aviat. Seguirem informant.
