És una sensació semblant a mirar una foto moguda: en els darrers tres anys, la intel·ligència artificial generativa (IAG) ha inundat gairebé tots els àmbits de la vida quotidiana i no sembla que hagi de fer marxa enrere en un futur immediat. No sabem gaire bé per què, però hi és, i està canviant les coses a un ritme trepidant. Entre l’anècdota i l’aplicació més rigorosa, són nombrosos els usos que se n’està fent: des de la millora de l’atenció a la ciutadania per part de l’administració pública fins a l’optimització dels processos de gestió i de diagnòstic en l’àmbit sanitari, passant, és clar, pel simple joc experimental i casolà. És evident, doncs, que la intel·ligència artificial pot ser una eina útil per millorar la vida de les persones, però com tota eina que neix i s’implementa de manera ultraràpida i massiva, cal que aquest sigui regulada i analitzada de manera crítica. Perquè, si bé en coneixem o n’intuïm les potencialitats, quins haurien de ser els seus límits? On hauria d’acabar la intel·ligència artificial i s’hauria de donar pas a la sensibilitat i el raonament humans? Quines implicacions té la IAG en l’àmbit dels drets d’autor i dels drets culturals en general?
Davant aquesta irrupció sobtada, són nombroses les organitzacions i plataformes que s’han posat mans a la feina per protegir els drets dels creadors davant els mals usos de la IAG. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), representant de prop de 2.000 autors literaris d’arreu dels Països Catalans, n’és una, i ha pogut fer part de la negociació del Reglament Europeu sobre Intel·ligència Artificial a través de diferents federacions internacionals a les quals pertany, com ara el European Writers’ Council (EWC), una plataforma que aplega 53 associacions professionals amb prop de 250.000 autors professionals, o bé el Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris (CEATL), amb 38 associacions i 12.000 traductors membres.
En aquest sentit, i més enllà de la tasca de negociació i d’advocacia pels drets d’autor que han fet les dues federacions, cal destacar una aportació valuosíssima del EWC, que segurament ha marcat i continuarà marcant la conversa sobre aquesta qüestió: el Precepte ART. ART és l’acrònim dels tres puntals que haurien de vertebrar qualsevol regulació, ús o reflexió que es facin en l’àmbit de la IAG si es volen tenir en compte els drets dels autors, i no vol dir altra cosa que «Autorització», «Remuneració» i «Transparència». Són, totes tres, nocions bàsiques que podem trobar al conjunt de la legislació internacional sobre propietat intel·lectual, que hauria de prevaldre sobre qualsevol tecnologia o realitat nascuda posteriorment.
Impliquen qüestions tan essencials com ara que qualsevol ús d’una obra, sigui per entrenar o bé per alimentar sistemes d’IAG, sigui autoritzat clarament i per escrit per part del seu titular; que tot ús d’aquesta obra sigui remunerat de manera adequada i proporcionada, seguint els principis de la Directiva UE 2019/790, sobre Drets d’Autor; i que, finalment, s’informi de manera clara de les obres que es fan servir per alimentar i entrenar sistemes d’IAG (input) així com dels textos (output) que aquests acaben generant. Dit d’una altra manera: que si es fa ús d’una obra sigui sempre amb permís, que es faci pagant i, per acabar, que es faci saber.
Com hem dit, però, la imatge és en moviment. I quan s’ha avançat en un aspecte n’han sorgit de nous que demanaven solucions no ràpides, sinó urgents. La mateixa AELC va publicar, la tardor de 2023, una de les primeres guies sobre IAG per a autors de l’àmbit europeu, i jo mateix vaig contribuir, amb un grup internacional d’experts, a l’elaboració d’un document del EWC de Recomanacions sobre IA per al sector del llibre europeu, publicat l’any 2024. Aquesta federació, i també CEATL, han contribuït a la negociació del Reglament sobre IA que es va aprovar l’any passat, un text de mínims que blinda alguns drets humans de la població (per exemple, a través de la prohibició de l’ús de controls biomètrics i de reconeixement facial o bé algunes mesures en l’àmbit de la protecció de dades), però que malauradament ha estat i és insuficient en el pla dels drets d’autor.
Una mostra d’això és que l’Oficina d’IA de la Comissió Europea ja ha posat en marxa no un, sinó dos codis ètics diferents (i voluntaris) per tal de complementar-ne l’aplicació: un de general, presentat el passat mes de juliol i amb una proposta més que descafeïnada, rebaixada decididament per les grans empreses tecnològiques durant el procés participatiu de redacció, i un altre que tractarà específicament sobre transparència, regulada per l’article 50 del Reglament, que estem debatent ara mateix.
I mentrestant? Mentrestant, caldrà fer seguiment d’aquests codis i de l’aplicació del Reglament que es faci a cada estat. També de l’informe elaborat per l’eurodiputat Axel Voss, membre de la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu, que el passat mes de setembre va donar una alegria als creadors en reconèixer, en un text que pot condicionar el debat durant els pròxims anys, la necessitat de remunerar els usos de tota obra subjecta a drets d’autor, i alhora que l’excepció de mineria de dades i text, recollida a l’esmentada directiva UE 2019/790, està pensada per a contextos d’investigació i en cap cas per a usos comercials, com defensen les desenvolupadores.
Tot ha anat molt ràpid, sí. S’ha fet molta feina i encara en queda molta més per fer. Informar-nos i formar-nos és la primera passa per garantir que una eina com la IAG, que augura una revolució comparable a la d’internet als anys noranta, suposi més avenços que no pas perjudicis per al conjunt de la societat. En cas contrari, ens trobaríem davant un cas claríssim i segurament imperdonable de la no tan generativa estupidesa humana, que potser també faríem bé de regular. Mentrestant, i cadascú des del seu abast, caldrà continuar treballant. Al contrari del que se sol dir, qui no es mou no surt a la foto, i en aquesta hi hauríem de sortir tots. Somrients, ben retratats, orgullosos del que haurem protegit i alhora avançat.
