De fa temps, quan passejo per un museu acostumo a fixar-me ben poc en les obres exposades perquè m’interessa molt més llur efecte en el públic. Així m’ha passat de nou veient Turner, la llum és color, una de les mostres estrella de la temporada artística barcelonina que podreu visitar al MNAC fins a la propera diada, si és que encara la celebrem. De fet, la indiferència se m’ha acusat justament amb una expo com la del paisatgista mullacalces anglès, un dels pocs pintors les postals del qual han monopolitzat les carpetes d’adolescents (després, els fons de pantalla o de mòbil) i els calendaris de totes les mainaderes del planeta.
Hi ha qui s’emociona admirant les tenebroses figures que brollen de l’aigua veneciana (Anant cap al ball de San Martino); a mi m’interessen molt més les nonagenàries que l’observen com feres davant l’enèsima turra d’una historiadora de l’art, la filosofada d’una senyora que li explica a la (presumible) jove com, al seu entendre, Turner és una traducció paisatgística de la música bruckneriana, o els herculis esforços d’un veí de territori enllà per enquadrar una petita aquarel·la a la pantalla del seu I-phone.
Les criatures humanes som d’una riquesa molt més estrafolària que la majoria d’obres d’art. No obstant això, li he de reconèixer al pintor de Maiden Lane algunes troballes genials. Primer, que radicalitzés la idea renaixentista segons la qual la pintura no tradueix a imatge els objectes, sinó que consisteix en un estudi sobre l’efecte de la llum en aquests. Segon, i com a derivada, que Turner anticipés traçudament que als humans, del retrat (i posteriorment de la fotografia) ens interessarien molt més els filtres que no pas el resultat final. Seria interessant ressuscitar l’artista londinenc, per a qui el vel de la pintura sorgia directament dels grans paisatges naturals (amb el lògic empetitiment humà), sobretot perquè fliparia en veure com hem acabat emprant el filtre del color per aplicar-lo al propi cos mitjançant els trucs d’Instagram. El paisatge, ara per ara, és només un objecte depredat i la natura se’ns fa molt més impossible que als ploms dels romàntics. Turner, insisteixo, al·lucinaria veient com ens contorsionem davant les seves pintures per aplicar-los el nou filtre de la fotografia a la què som addictes.
Mentre això no passa, entretenim-nos amb Turner, el pintor dels filtres. Provoca reaccions humanes per les quals paga la pena pujar a la muntanya de nou.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat