Ignasi Cambra interpreta Mozart al costat de Maria João Pires

El Concert per a dos pianos i orquestra que Wolfgang A. Mozart va compondre pensant en la seva germana Nannerl —immillorable partenaire en els jocs que moltes de les seves obres proposen—, reuneix dos intèrprets amb històries molt especials, que mereixen ser contades. Ignasi Cambra és un jove pianista que defuig el qualificatiu de prodigi o virtuós. Somrient, es debat contra alguns dels prejudicis que podrien pesar en contra seva i restar-li entitat com a intèrpret, sota el pretext d’anar a favor seu.

Comptar amb el suport i la col·laboració desinteressada d’un mite de la interpretació, com Maria João Pires, en cap cas no pot ser fruit de la casualitat ni resultat d’alguna circumstància fortuïta. La pianista portuguesa, alma mater del Projecte Partitura —que promou la formació de joves promeses de la interpretació—, manté a la sala gran de l’Auditori un diàleg de tu a tu amb l’Ignasi. La complicitat es fa palesa a l’assaig general, i naturalment també a l’ocasió determinant —en el directe—, quan regalaran al públic un bonic bis: el primer moviment de la Sonata per a quatre mans en re major.

Seguim l’Ignasi en la seva preparació per al concert, a l’assaig previ a la trobada amb Pires. Un assaig amb tres pianos de cua: dos que interpreten cadascuna de les parts solistes (el mateix Ignasi i Keiko Ueno, en el paper de Maria João Pires) i un tercer encarregat de representar l’orquestra (Anna Tarré). S’aprecia la complexitat real d’una obra, en efecte, lleugera, com ens recordarà posteriorment a casa seva en una entrevista repleta d’anècdotes. Ignasi Cambra demostra una tremenda consciència del seu paper com a músic, una responsabilitat que comença amb la mateixa música però que transcendeix els límits de qualsevol praxi artística. S’entengui com un do o no, el fet de donar forma, amb esforç i sacrifici, a allò que internament s’atresora, i aconseguir que fructifiqui també per als altres, dota de sentit moral la professió.

És impossible determinar a priori si l’Ignasi seguirà els passos de la seva mentora pel que respecta a presència internacional, ja que, aquí sí, hi intervenen una infinitat de circumstàncies condicionants. Tanmateix, no hi ha dubte que la seva qualitat com a intèrpret i la seva calidesa com a persona il·luminaran el camí de molts altres. Ser exemple de res està lluny de la seva intenció. I, això no obstant, el seu cas desperta admiració. Adverteix de les possibilitats de l’ésser humà, insondables i també meravelloses, i al mateix temps il·lustra una dimensió de la persona —la pròpiament moral— que de forma implícita o explícita acompanya el decurs vital.