Música callada, públic sorollós

S’emportaran una decepció els qui esperin atmofera de cova, música que simplement faci pessigolles a l’ànima o que simplement diverteixi o entretingui. El concert és sobri, transcendent, sense bromes. La posada en escena és directa i senzilla, piano a l’esquerra i bateria a la dreta, dues projeccions de focus al darrera per trencar la foscor i per assegurar-se que ens focalitzem on cal.

Comencem amb Música Callada III, és a dir Placide de Mompou, és a dir la recerca d’un silenci interior quasi místic (però que en aquesta peça, precisament, sempre m’ha semblat que s’acosta al folklore català). Sergi Sirvent ens en fa una introducció clara i fidel, per després posar-hi la negra, la tarada i nocturna tonalitat jazzística, i Viñolas hi afegeix els plats (i alguns repics de casc). Comencem a notar la gratuïtat del concert en el fet que algú ha decidit dur-hi una criatura de dos anys que va rient i cridant en aquell llenguatge abstracte dels petits, tan impressionista i particular també, però tan oposat al que seria una música callada. O a un callar en un concert de música.

Aquest repertori dolç anirà enfilant-se cap a estructures més abstractes, més dirigida a llençar esquitxos de sensacions que podrien semblar improvisats però que no ho son: el disc, Recreacions Tímbriques. De Satie a Mompou és considerat pertanyent a la millor tradició del jazz de cambra contemporani. Com dèiem, el jazz ja ho és, d’impressionista (versions subjectives o fins i tot oníriques de la realitat, inclosa la música), però Mompou guarda un rigor noucentista estricte, i Satie tampoc no deixa res gaire sense armadura.

Sirvent i Viñals no versionen, sinó que componen sobre una base existent i en destil·len un sentit nou

No som davant l’enèsima versió de les melodies de Satie tot limitant-se a posar-li unes ulleres fosques i un whisky, sinó davant d’una veritable deconstrucció musical. A Satiesmiles, per exemple, aquesta composició de David Viñoles més que somriure ens fa precisament capficar-nos. Molt. I la sala ho facilita: no hi ha cobertura per al mòbil, i és dumenge a la tarda, de manera que la qualitat extraordinària de la proposta entra amb tota la pausa i amb tot el silenci endiumenjat que mereix. Si no fos pel nen, que ara enfila la veu enmig d’una peça amb una força intolerable. Ei, que això és gratis i no admet discriminacions: però no, senyora, de gratis no hi ha res i aquesta marató, si bé l’hem pagada entre tots, mereix com en qualsevol parc que es respectin els senyals de no trepitjar la gespa.

El piano és sempre serè, el bateria tira molt més de virtuosisme. De fet farà servir tots els racons de la bateria, pals i escombretes, fins i tot per a pentinar el plat de forma circular durant una bona estona. En Sergi Sirvent du partitura, en David Viñoles és cec però tampoc ha vingut a improvisar: han vingut a presentar un disc, una idea amb començament i amb final, un petó contemporani als mestres de l’impressionisme musical. Grossiene VI és una meravella i aquest duet és capaç, sí, de dur Erik Satie de vegades a la màquina del temps i portar-nos-el vestit de contemporani.

Sirvent i Viñals no versionen, sinó que componen sobre una base existent i en destil·len un sentit nou (o bé elaboren temes propis, com el Lirisme delirant de Sirvent o el mateix Satiesmiles de Viñolas). Admiren, però també esquincen i mouen les coses de lloc com nens dibuixant un gargot abstracte (o llençant, amb aquella veueta dolça, l’última frase indesxifrable).

Està molt i molt bé que L’Auditori faci maratons de jazz. Està molt i molt bé el panorama jazzístic del nostre país. Quedin-se amb aquesta idea, oblidin la mala educació del públic amb entrada gratuïta i sobretot recordin aquests noms: Sergi Sirvent i David Viñoles.