A Jordi Esteva el vaig descobrir el 2017, quan preparava un viatge a Oman, i un amic comú, el periodista Juan Manuel Sáenz (excorresponsal de TVE a Colòmbia), em va recomanar, amb bon criteri, la lectura del seu llibre Los árabes del mar. Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar. Esteva és un escriptor de viatges magnífic, encara que la seva passió per les cultures orientals i africanes també l’hagi portat a conrear la fotografia i el cinema. És un viatger empedreït. Llegint Los árabes del mar, recordo que vaig pensar que Esteva era la classe d’escriptor viatger o de viatger escriptor que m’agradaria ser o potser hauria de dir que m’hauria agradat ser. Llegir a Esteva, sobretot quan ja has superat els quaranta, té un punt de dolorós. Més que pensar en què t’agradaria ser quan siguis gran comences a pensar en què t’hauria agradat ser quan eres jove perquè, no fotem, de gran ja te n’has començat a fer. En fi, suposo que llegir el darrer llibre d’Esteva quan estic a punt de tancar un segon any pandèmic sense grans viatges a l’horitzó m’ha fet sentir nostàlgia de quan tot estava per fer i tot era possible, que va escriure el poeta.
A diferència de Los árabes del mar, El impulso nómada, més que un llibre de viatges, que l’és, crec que, per sobre de tot, és un llibre sobre el gran viatge: la vida. Esteva, que aquest 2021 n’ha fet setanta, hi narra des dels primers records d’infància i adolescència —quan se li desvetlla l’impuls nòmada—, a una sèrie de viatges extraordinaris que el porten a l’Índia, l’Iran o el Sudan però, per sobre de tot, a Egipte. També hi relata el desvetllament del desig i, com homosexual, m’ha interessat especialment la manera que té d’explicar les relacions entre homes a societats tradicionals.
Les memòries d’Esteva —presentades pel mateix autor, aquesta setmana passada, a la llibreria Altaïr— són les d’un viatger fascinat per indrets llunyans que, en alguns casos, el turisme de masses encara no ha acabat edulcorant i convertint en una mena de pel·lícula de Disney apta per a tots els públics i a l’abast de totes les butxaques. Sovint ha de fer front a perills, misèries i malalties, però la recompensa és arribar a paradisos remots com l’oasi egipci de Siwa o el llac Dal de Srinagar, al Caixmir.
Des dels Jocs Olímpics estem tan acostumats que ens cantin les excel·lències de Barcelona o a cantar-nos-les nosaltres mateixos des del cofoisme més rampant que correm el risc d’oblidar que Barcelona també és una ciutat de la qual fugir. “Un día me iré y no me veréis más”, deia Esteva de nen i així ho va fer, de seguida que va poder. Fascinat per la promesa d’aventures, va marxar d’una Barcelona grisa i profundament castradora per un esperit lliure com el seu. El retorn, uns anys després, no li serà senzill —principalment, perquè no serà un retorn volgut— però, a partir d’un cert moment, es convertirà en el campament base a partir del qual emprendre noves aventures.
Hàgiu sentit o no l’impuls nòmada, si teniu un mínim de curiositat per aquesta casa gran que és el món i pels veïns amb qui la compartim, us recomano que llegiu El impulso nómada, el darrer llibre d’Esteva.
Les dues escoles de negocis barcelonines se situen per darrere de HEC París, en un…
Si hi ha una cosa típica d’un/a barceloní/na de soca-rel és que mai va a…
El saló de la construcció de Fira de Barcelona creix un 50% en superfície en…
Una taula rodona acostarà les experiències d'empreses emergents com Mundimoto, PropHero, Apolo Kids i Aldara
“Abans de res, jo soc actor i ho he estat des de molt jovenet. Vaig…
Sara Catalán no només vol exportar allò bo dels models que ha vist arreu del…