Fa uns quants anys, tants ja com 40, al jardí d’uns familiars, Joan Rovira es va sentir atret per un so. Les tisores d’esporgar anaven tallant canyes de bambú que havien proliferat desmesuradament i, en aquella sonoritat, en trencar el bambú, el Joan va percebre la consistència natural d’aquest material. Va pensar que aquella fusta, molt densa, congeniaria bé amb les eines que feia servir al seu taller de joieria, i se’n va endur algunes canyes per deixar-les assecar, encara sense una idea clara de quina forma creativa en podria treure.
Un dia, a classe —aleshores estudiava a l’Escola Massana—, ben avorrit a l’hora d’Història de l’Art, va començar a pensar en aquell bambú que s’assecava a casa, i es va posar a dibuixar de manera compulsiva en el seu quadern formes, figures, línies per a modelar aquella natura morta. Eren els anys vuitanta i el fermall, o l’agulla de pit, en joieria contemporània —explica Rovira— era la peça per excel·lència; encara no ho eren les arracades.
Amb les seves canyes de bambú al pensament, va dissenyar un original fermall que acabaria viatjant per Europa en una exposició de joies. Un professor li va proposar, a ell i uns companys, participar en una selecció de treballs que el Nadal del 1985 sortien de gira cap a Holanda i Alemanya. D’aquesta manera, del jardí on feia nosa, un bocí d’aquell bambú conqueria un lloc en un catàleg de joieria internacional. Passant per les mans de l’artista.
El bambú és una espècie invasora que va arribar d’Amèrica, amb els Indians. Es pot trobar en molts llocs de Catalunya, com ara als voltants del Montseny. El Joan sap on anar a cercar-lo, i també on adquirir-ne, de més llunyana procedència. Ara ell i el bambú són amics íntims, mantenen una relació basada en el que cadascú pot aportar a l’altre.
L’any 1984 —explica—, “el bambú se’m va presentar com un material noble. I cadascuna de les seves característiques —duresa, lleugeresa, resistència, flexibilitat, durabilitat, harmonia, sostenibilitat— les he anat descobrint amb paciència i dedicació”. Però, acabada la seva formació en Arts Aplicades amb especialització en joieria a l’Escola Massana, el Joan va obrir un gran parèntesi en la seva dedicació a l’art. Una multinacional i molts viatges amb ella el van mantenir apartat totalment de la creativitat, fins que un matí, després de molts anys, es va despertar i va dir-se a ell mateix: “Jo soc joier”.
Tenia ja 50 anys, però l’edat no va ser cap impediment per tornar a posar-s’hi i tornar a dibuixar models de joies. I ara, segurament, podria afirmar la dita que assegura que, “si saps triar bé allò a què et vols dedicar, mai més hauràs de treballar”.
Amb la seva dona, Cinta Justribó, van buscar un local que fos taller i botiga, i el van trobar allà on volien, al barri dels artesans, al Born. Al número 10 del carrer dels Cotoners, fent xamfrà amb el carrer de l’Esquirol, és on va veient la llum cada nova creació d’aquest artista. El seu espai de treball és el seu oasi, el seu refugi, on la música té un paper fonamental, inspiradora, companyia i atmosfera on el Joan es fon amb tot el que fa. Si no fos perquè la seva dona l’avisa que és l’hora de plegar, ell encara no marxaria. Perquè manté un intens diàleg amb qualsevol petita matèria que pren en les mans.
Cap a l’any 2010, va penjar a la seva pàgina web les fotografies del fermall de la seva primera exposició i altres joies dels anys vuitanta. Uns dies després, va rebre la trucada d’un noi que es va fixar en una de les peces i la volia comprar. Però el Joan no havia posat les mides, i el noi s’havia fet a la idea que allò feia deu vegades més dels 20 centímetres que era el que en realitat feia. No obstant això, el noi li va demanar si li faria una estructura semblant, però de grans dimensions, que fes dos metres. I el Joan va dir que sí.
Assumint aquell repte, que reconeix que va trigar bastant a complir, el Joan encetava una nova dimensió creativa: les escultures mòbils. Suspeses a l’aire, perquè només uns finíssims i discrets fils les mantenen penjant del sostre, són, ara per ara, una font inesgotable de creació per a l’artista que no va deixar mai de ser-ho. “Ara ja em sento en condicions de traspassar al taller qualsevol peça que em ve al cap”, confessa. “De vegades és la clientela la que et dona el tret de sortida”, diu. Tota l’exigència interna que suposa un repte admet que el fa sortir-ne reforçat, per tant, ho viu com una inversió.
“El bambú el vaig començar a treballar fa 40 anys, i tinc la sospita que això no s’acaba”
Tot i que sempre la seva trajectòria creativa s’ha centrat majoritàriament en la joieria, en els últims temps està canviant el format de joia per aquests volums més grans que decoren, omplint sense omplir espais: “En les escultures mòbils és on tinc més llibertat per a potenciar les característiques del bambú”. A més, diu, a nivell artístic, em dona molta més llibertat que la joieria, perquè segons quina peça sigui, no pot pesar massa, i una estructura gran em dona molta llibertat en la d’inspiració”.
Fins el 25 d’octubre, a l’entrada principal de la Clínica Teknon, es pot veure una exposició de les seves obres tridimensionals fetes amb bambú. Les presenta com a Diàlegs, danses i silencis, perquè és tot el que ell ha fet amb el bambú, una dansa conjunta, una conversa de camí cap a una creació concreta, una forma d’expressió del material i de l’artista, fent aparèixer el potencial de tots dos.
“El bambú el vaig començar a treballar fa quaranta anys i tinc la sospita que això no s’acaba”, expressa. “Cada setmana, el tallo i el poleixo, l’investigo i jugo amb ell, i gairebé cada setmana m’ensenya coses noves”. A sobre, exposa, “hi ha aquest afegit màgic: el puc anar a collir als boscos de Sant Celoni i Gualba, puc fer tot el procés, des del punt de naixement del bambú fins que el poso en una peça final, i tot això és molt vivencial. No és el mateix que anar a la botiga de belles arts i comprar colors. Jo veig l’entorn del bambú, allà on creix i com creix. Ara que ha plogut, ja tinc ganes de tornar a buscar-ne, perquè el trobaré molt maco. Com que és una espècie invasora, cada vegada n’hi ha més. I com que el bambú té aquestes qualitats de solidesa, lleugeresa i sostenibilitat, té molts missatges a dins. És com si cada vegada hi descobrís una nova cançó”.
Capacitats creatives
Els dijous a la tarda, en un centre cultural de l’Ajuntament de Mollet del Vallès, Joan Rovira imparteix un taller de creació de joies. És un espai de llibertat on es materialitzen idees. La majoria d’alumnes són dones, “com sol passar en classes de ioga, de pintura o clubs de lectura. Les dones acostumen a tenir més inquietuds, són més curioses i emprenedores”, precisa. També als estudis oficials de joieria, el 95% dels estudiants, diu, són dones. Cada repte assolit per una alumna és una satisfacció compartida. Al pis de dalt de la seva botiga, on té el taller, sovint rep estudiants de joieria que hi van a fer pràctiques i a aprendre de l’experiència del Joan.
Reflexionant sobre la creativitat i la inspiració, ell explica que amb el temps se n’ha anat adonant que “la creativitat, si no l’alimentes, se’t menja”. I s’explica: “La creativitat és un talent sobre el qual no tenim cap mèrit, no el vas a buscar, el tens a dins, de la mateixa manera que es té un do, i se’t gira en contra quan no la fas servir. Perquè prengui forma, l’has d’acompanyar, l’has d’escoltar, interpretar, entendre. I en el procés creatiu intervenen molts factors, externs i interns”.
El singular comerç i espai creatiu de Joan Rovira és al bell mig del barri on els carrerons guarden l’essència artesanal del que va ser el Born, amb l’activitat dels gremis que llegim als noms dels carrers, com el dels Cotoners, on ell, amb la seva activitat, també custodia aquesta autenticitat. Ara, comenta, “som en un moment propici per a la creativitat i l’artesania, perquè en el món tecnològic, global, el de les franquícies que fan que trobis les mateixes botigues arreu del món, la gran beneficiada és l’artesania. És el refugi, un oasi creatiu, singular, autèntic i amb personalitat única i pròpia, que molts busquen i sempre continuaran buscant”.
