Joana Roda s’asseu en una cadira al mig del blanc i de les textures a la diàfana sala de Bombon, a un carrer Trafalgar reconvertit en eix de galeries i d’art. Les seves paraules suren entre objectes urbans transformats per Ludovica Carbotta a Column Press, reivindicant la importància de l’art, d’aturar-se i d’anar a contracorrent. Bombon, des de la seva faceta de galeria i també de representant d’artistes, rema en aquest sentit, sempre amb un tarannà col·laboratiu que crea xarxa i es nodreix d’ella.
És així com Bombon ha crescut a Barcelona —i, des de fa un any, també a Madrid—, i fins i tot com va néixer. El germen del que ara és Bombon Projects, inaugurat ara fa nou anys, va emergir d’aquest esperit col·laboratiu: primer entre la Joana Roda i l’artista Bernat Daviu, i després dels dos envers a artistes dels quals van començar a reunir obres a través de la iniciativa Passatge Studio. Aquella iniciativa va anar creixent fins a demanar convertir-se en permanent.
— I d’aquí, vau fer el salt a Bombon Projects.
— Vam inaugurar el 2017. Aquest espai de projectes va anar creixent, i ens vam plantejar: per què no professionalitzar-ho? Vam estar un any fent recerca de local adequat fins que vam trobar un bon espai al carrer Trafalgar, a poques portes de l’actual, i vam decidir obrir. Des de llavors, poc a poc hem anat creixent, de manera sostinguda, i també a base de prova i error. Així hem anat construint el que ara és Bombon Projects.
— Quines proves i errors han anat marcant el camí?
— No han estat decisions concretes, sinó que vas veient cap on vols anar, com vols treballar amb els artistes. Sí que teníem molt clar que volíem que fos un projecte molt personal. Molts dels artistes, de fet, ja havien exposat a Passatge Studio. D’alguna manera, som gairebé com una família.
— En quin sentit?
— Volíem generar com una xarxa de seguretat, per sostenir tot això. El que és important és l’art i els projectes artístics, i tot això s’ha de sostenir, i una galeria no és el negoci del segle. I menys en el nostre projecte, perquè moltes exposicions i treballs que ens interessen no són especialment comercials. La manera que hem trobat que sigui sostenible és aquesta xarxa, aquesta comunitat.
“Bombon s’ha rodejat de gent que està molt convençuda de la importància de la cultura”
— Quins altres elements ajuden a sostenir aquesta necessària pota comercial?
— Des de col·leccionistes privats, amb alguns que ens han recolzat des de l’inici i que han anat creixent, fins a ventes institucionals. Els museus de Catalunya i de la resta d’Espanya han respost al programa que hem proposat i ens han anat comprant i ens han recolzat.
— I les fires internacionals?
— Ens donen molta visibilitat. Anem a aquelles que són capaces de convocar el públic més afí als artistes amb els quals treballem, amb una sensibilitat concreta. Perquè al final, el que proposem nosaltres no és fàcil: no estem venent només quadres bonics (que també), sinó propostes que no caben en qualsevol paret (mira a les obres de gran format de Ludovica Carbotta del seu voltant).
— Quina és aquesta sensibilitat?
— Hi ha d’haver un compromís amb la cultura; el col·leccionista que decideix apostar per un artista que treballa d’aquesta manera ha de creure fermament que la cultura i l’art és motor de canvi i que cal seguir recolzant aquests projectes. És gent molt implicada, i això és el que ens interessa i el que creiem que s’està aconseguint. Bombon s’ha rodejat de gent que està molt convençuda de la importància de la cultura.
— Quina és l’essència d’aquests artistes pels quals aposta Bombon?
— No hi ha uns requisits concrets, és més aviat per intuïció. I busquem que amb els artistes s’abarquin moltes disciplines i temàtiques, i que es generi un equilibri. Però, sobretot, hi ha una qüestió de feeling; és el més important. Primer, que l’obra de l’artista t’interessi; després, veure que t’hi entens i, a més, que pots fer alguna cosa per a l’artista. Al final, nosaltres treballem per als artistes, som un servei, no? La galeria és important però, en el fons, és poc important. Sense els artistes, no serviríem per a res. Són molts elements que s’han d’alinear perquè funcioni.
— Com s’enceta aquest procés de descoberta d’un artista?
— Són moltes les vies: des d’una fira internacional a una visita a un museu durant unes vacances. El que cal és tenir els ulls ben oberts i totes les antenes posades allà on vas; per tot arreu poden aparèixer artistes interessants. Després d’aquesta part de recerca, ve la part d’obrir la relació amb l’artista i, després, de cuidar-la.
— A vegades fins i tot fins a representar-lo.
— Sí. I si et converteixes en representant d’un artista has de conèixer molt bé el seu treball, n’has de ser el màxim expert. Si vas a una fira i hi portes el seu treball, l’has de saber explicar gairebé com si fossis l’artista, i això és una gran responsabilitat. No és només cuidar la seva obra, és posar-li l’espai necessari perquè pugui treballar, i també de vendre. Sempre t’has de plantejar què podràs aportar a un artista. Ara en representem 15.
— Sent galeria i representants, quin paper té Bombon a l’escena artística de Barcelona?
— Apostem molt per participar en el context i per la col·laboració. Estem a cites com la Gallery Weekend, Art Nou, The Collector is Present, a fires internacionals… Intentem no ser una galeria que mira cap endins, sinó des d’una posició de col·laboració. En aquesta manera de treballar s’emmarca també l’espai que vam obrir a Madrid encara no fa un any amb la Galeria Crisis de Perú, on alternem exposicions.
“En el seu conjunt, les galeries formen el museu més gran que hi ha”
— Tenint una pota a Barcelona i una Madrid, com veieu l’escena artística de les dues ciutats?
— Són ciutats diferents en contextos diferents. Crec que hi hauria d’haver més vinculació i més transvasament d’artistes i projectes. Entrar en contacte amb aquesta altra escena artística també és interessant i obre possibilitats i nous estils que es contraposen amb Barcelona. Sempre s’ha dit que Barcelona té una essència més conceptual i experimental.
— Us plantegeu replicar nous espais col·laboratius en altres ciutats?
— Podria fer-se, però no és un objectiu marcat com a tal. De fet, existeix com una comunitat de galeries de la mateixa generació de diferents indrets del món que ens anem trobant a diferents fires internacionals. Fa pocs dies precisament hem tornat d’ARCO.
— Barcelona necessita una fira de les dimensions d’ARCO?
— Jo crec que no. Tenim la Gallery Weekend, Swab, Art Nou… El que faria és donar més suport a projectes com la Gallery Weekend. És un molt bon projecte; hi ve molta gent, però cal que vinguin més barcelonins. És un gran format, perquè es fa des de la mateixa galeria i no des de l’estand d’una fira. Al final, el que busques és que la gent vingui a la teva galeria, i hi torni. Aquí pots desplegar millor tota la teva força, més que en una fira.
— Això contribueix a trencar barreres a l’hora d’entrar a una galeria. Encara existeixen, o la gent se sent convidada a entrar?
— Aquí no hi para d’entrar gent. Convidem a entrar amb la porta ben oberta, donant la benvinguda a qui entra, explicant el que poden trobar. En el seu conjunt, les galeries formen el museu més gran que hi ha en metres quadrats, i cal córrer la veu. Són gratuïtes i, és clar, no hi cal comprar. Són un lloc fantàstic.
— Aquí, el carrer Trafalgar concentra uns quants d’aquests metres quadrats.
— S’hi ha generat un eix de galeries, i el visita força gent. Ajuda a visibilitzar que, si calcules en metres quadrats les galeries que hi ha Catalunya, és més gran que qualsevol museu. A més de ser gratuït, fem activitats, com xerrades, lectures i concerts. No hi ha excusa per no venir.
— Què cal fer perquè més gent se senti convidada a venir?
— S’està fent molt, i crec que hi ha un punt en què, si algú no ve, és perquè no li interessa. No crec que sigui perquè la gent se sent tallada per no comprar, sinó que hi ha una part simplement que no li interessa. Si algú no vol entrar, no entrarà. En canvi, si tens interès i curiositat, hi entres. És una qüestió d’interès.
— I hi és, aquest interès?
— Aquesta és una altra qüestió: no sé com està el tema de l’interès i la curiositat avui en dia. Sempre tenim tantes coses a fer, amb prou feines s’arriba a final de mes, no tenim temps de fer res. I quan el tens potser només vols arribar a casa i estirar-se al sofà, i també és lícit.
— O pots optar per passejar entre obres d’art.
— Jo crec que sí! I qui ve i s’atreveix, repeteix. Queda clar amb la Gallery Weekend. L’any passat vam tenir més de 500 persones cada dia. La gent té ganes, però a vegades sembla que la gent necessita que hi hagi un esdeveniment, una crida concreta.
— I a banda que la gent vingui, també cal que es compri art. Com incentivar-ho?
— Es poden fer moltes coses, començant per l’IVA cultural, que és un greuge molt greu. També caldria una Llei de Mecenatge catalana i, si volem que Barcelona no estigui plena de cadenes de cafeteries, es podrien buscar mesures que facilitin l’obertura de projectes culturals.
— Com les bonificacions a l’IBI al Districte Cultural de L’Hospitalet.
— Hi ha moltes mesures que es poden fer per potenciar que s’obrin negocis vinculats a la cultura. Cada cop que tanca un local al carrer, em pregunto quina serà la cadena que obri una altra cafeteria igual que la resta.
— Menys cafeteries de franquícia, i més art i cultura. Però, per què? Què aporta l’art a la ciutat?
— L’art representa consciència crítica, espais per pensar lliurement, per qüestionar-se a un mateix, per mirar diferent. Potencia la curiositat, i també el temps. Anem sempre de bòlit i l’art i la cultura requereixen un temps, i no ens donem aquest temps moltes vegades. En canvi, quan entres a una exposició has de parar, t’has de donar aquest temps i pensar. Jo crec que ara estem en un moment en què donar aquest espai és un privilegi, i crec que és important que existeixin i donar aquesta possibilitat. L’hem de seguir oferint. Encara que la gent no hi entri.
— Amb aquest ritme tan accelerat, parar es converteix en una necessitat.
— Jo crec que sí. Anem totalment al revés d’aquest ritme accelerat. Anem en direcció contrària. Tot va molt de pressa, a les xarxes, als vídeos. I tu vas a una exposició, i tot es para. I t’has de llegir un text, i has de mirar, i has de pensar. A vegades ve gent jove i diu: ja està?
— L’art requereix un temps per poder-hi aprofundir.
— Cal donar aquesta oportunitat, quan deixes temps i espai la gent ho gaudeix. Anar en aquesta direcció és un acte de resistència que hem de mantenir i seguir fent.
