En l’entrada anterior comentava que el gran repte de les ciutats globals en el segle XXI consistia a no alienar-se dels seus països. Com deia, es tracta d’una tendència general. La massa crítica (demografia, economia, etc.…) de les grans urbs és tan alta que allò que succeeix al seu interior ja té més a veure amb allò que ocorre en altres ciutats globals que amb allò que passa als seus propis països. En aquesta entrada m’agradaria incidir una mica més en aquesta idea, encara que ja, pròpiament aplicada al context de Barcelona.
A grosso modo (i generalitzant molt) direm que les tensions centre/perifèria del sistema s’accentuen en tres nivells: en primer lloc, un centre puixant i pròsper al qual arriba el capital (financer i humà) que genera valor dins d’una economia amb forta presència de les plataformes. És a dir, que es pot marxar fàcilment. En segon lloc, una perifèria urbana que es converteix en sistèmica, que es descapitalitza i que funciona com un conjunt de districtes dormitori per a treballadors cada vegada més precarizatss, amb un baix índex de sindicalització i de referents que cohesionin a la seva població. Llocs on abunda el desarrelament i on escasseja la identitat comuna. Finalment, un món de ciutats intermèdies i petites, amb pobles i camp, connectats als mercats globals a través de les infraestructures de la gran ciutat.
En aquests llocs es manté l’arrelament a la cultura local, però també augmenta la percepció de precarietat, perquè rep moltes externalitats de la gran ciutat. D’una banda, arriba la immigració desarrelada que no va tenir cabuda en les perifèries urbanes. I unes poques desenes de milers de persones poden representar canvis enormes en el mix social d’aquests llocs. D’altra banda, ara només alguns habitants de la ciutat tenen als seus cosins o la casa familiar al poble, per tant, els vincles es difuminen. La ciutat global necessita proveïdors, però si no hi ha vincles forts amb l’interior, la ciutat es desentendrà de les seves responsabilitats envers els “ex-seus”. La ciutat oberta no dubta a sortejar el proveïdor de proximitat amb la condició d’aconseguir un preu més baix o un producte millor. I el món rural es ressent.
Al final, l’economia de l’aglomeració que acumula en el centre del sistema, provoca la sensació generalitzada d’escassetat en els marges. I aquí és on salten les tensions: quan apareixen les propostes polítiques per a organitzar la fila de l’escassetat. El resultat és que l’Anglaterra del nord va votar contra Londres al Brexit. Que el govern urbanita de Macron, amb prou feines controla les banlieues a 8 km de l’Elisi i té a la resta de França votant en contra de la ciutat global, o que l’interior dels Estats Units ha votat contra les costes urbanes, acumuladores i progressistes. El patró és comú en tots els casos: Fora els de fora! Els estranys, aquells qui han canviat el nostre món i fan tot el possible per fotre’ns. Només així, el nostre gloriós país tornarà a ser ric i ple. “Make … great again”.
Barcelona necessita tenir un pla realista i sustentat per un relat vàlid per a esquivar aquest escenari que ja s’està començant a brollar. Mai li va anar bé tancant-se en si mateixa. Per a això, necessita partir d’una proposta positiva i il·lusionant per als locals i per als de fora. Perquè ens agradi o no, vivim en un món connectat. Perquè ens agradi o no, compartim drets i obligacions i perquè ens agradi o no, allò que faci Barcelona, igual que allò que fa Madrid o París o Milà ens afecta a tots. Jo crec que el primer pas per a pensar-se hauria de fer-se en positiu i no en contra de ningú. I precisament això és el que m’agradaria anar fent en els següents articles a The New Barcelona Post.
Jo tinc la sensació que a Barcelona, això de pensar la projecció de la ciutat més enllà dels 100 km té una mica de revolucionari. És una ciutat amb una muntanya darrere (o potser davant i és la mar qui es troba darrere?). En qualsevol cas, una ciutat abstreta i encantada de conèixer-se i de desconèixer als qui li envolten. Pot ser que molesti, però potser aquest és un punt interessant per a començar a replantejar-nos certes coses.
Parafrasejant a Francesc Canosa, autor de Catalunya no acaba a la Panadella, des de l’èxode rural, a això que envolta la ciutat, hem passat d’anomenar-lo “el país” a anomenar-lo “el territori”. La gran ciutat s’estranya. No entén al seu camp i el camp es considera cada vegada més com un hinterland perifèric. Una granja de recursos i persones al servei de l’urbs. De fet, això és el que criticava Maragall sobre Madrid en el seu famós article “Madrid se’n va”, encara que al mateix temps ell estigués teixint les base de la fugida barcelonina. No ho feia a propòsit, era el signe dels temps, però pensar Barcelona des de la mar cap a la muntanya ja és en si mateix una declaració política d’intencions: Acostar les perifèries, però mirar el sistema des del centre i entendre als altres com les seves perifèries.
Potser Pujol era també en aquest perfecte el perfecte contrapunt al socialista. Ell mirava Barcelona des de Montserrat. Sempre va veure en la costa un límit final i no el començament de res. Per a ell, no havia d’existir Barcelona sense Catalunya, perquè ell sabia que el perill es trobava en el fet que sempre hi haurà un tercer que es beneficiés de les divisions internes. De fet, aquest fou sempre el projecte liberal madrileny: dividir la força catalana. Enfront del carlisme i la gran burgesia, havia d’existir una Barcelona autònoma i socialment progressista.
“El Pla Cerdà és la gran obra històrica del centralisme espanyol”
Qui busqui entendre per què el govern moderat d’O’Donnell va imposar des de Madrid el derrotat projecte del progressista Cerdà, al mateix temps que a la capital s’aprovava un pla d’eixample conservador, no ha de quedar-se en les qüestions tècniques de l’urbanisme (l’assolellament i l’esponjament de la ciutat) sinó en la geografia i la sociologia que van crear. Una malla mental que tendeix a l’igualitarisme, al desarrelament cultural i al cosmopolitisme. Fixeu-vos-hi. Si ens preguntéssim què li ha aportat Madrid a Barcelona? La resposta és que Madrid (capital), entre moltes altres coses, li ha aportat a Barcelona ni més ni menys que el seu Eixample.
El Pla Cerdà és la gran obra històrica del centralisme espanyol, i no perquè centralitzés res, sinó perquè creava minories de bloqueig. Era més que un maquinari a l’ús. Creava un tauler físic per a equilibrar la partida amb una petita burgesia professional, en constant contacte amb el proletariat. És a dir, un grup social nou, gran i els interessos del qual no tenien per què convergir necessàriament amb els de l’alta burgesia ni amb els paisans de l’interior. L’ou de la serp de la impotència nacional eterna, inoculat just a temps des de l’altiplà, en el moment en què Catalunya començava a enlairar-se en el món modern industrial. L’Eixample va configurar en els barcelonins un software mental. És un buffer entre Catalunya i els diners.
El projecte de Maragall, que neix en aquest software, era el de crear una ciutat veritablement justa, equilibrada i funcional. Una ciutat que mitigués la punyent segregació social de les seves perifèries. Que les acostés al centre, integrant, així, el conjunt de l’àrea metropolitana. I tot això sent conseqüent amb el signe dels temps: l’entrada al Mercat Comú, la gradual desindustrialització i la terciarització econòmica.
L’alcalde havia de ser super-alcalde. I això trencava els fràgils equilibris que se superposaven més enllà de Collserola entre el “país” i la ciutat a favor de l’última. Jordi Pujol va entendre perfectament el perill que suposava aquesta actualització del software. La Gran Barcelona, per molt multinivell i policèntrica que fos, tendiria a convertir-se en un món encara més abstret que, a mitjà termini convertiria a la resta del “país” en un “territori” extractiu. En una perifèria. Per això, quan va acabar amb la CMB (Corporació Metropolitana de Barcelona) la seva explicació va ser de tot menys buida: “Per concepte hanseàtic de Catalunya s’entén aquesta idea formulada o informulada, conscient o inconscient, que Catalunya és Barcelona i poc més. Les ciutats hanseàtiques eren ciutats poderoses i pràcticament res més. No tenen país. No són un país. Nosaltres volem que Catalunya sigui un país”.
“El sistema multinivell de la Gran Barcelona de 5 milions necessita un nou enteniment de la seva posició en el món com a ciutat global”
Maragall tenia les seves raons, però Pujol sempre va tenir raó en les seves intuïcions respecte a Barcelona. Com entendran, la meva opinió sobre el nacionalisme del “molt honorable” no és precisament bona. Com a fill del seu temps i exalumne del Col·legi Alemany durant els anys 30… ell pensava en els rígids paràmetres de l’Estat nacional modern. Jo no crec que substituir un Estat-nació per un altre resolgui cap problema perquè potser el problema és precisament el concepte francès d’Estat-nació. Però si fos català i l’any 1987, en plena eufòria olímpica, hagués vist al convergent esmicolar com ho va fer la Corporació Metropolitana s’hauria guanyat el meu vot independentment de qualsevol altre tema, fins al punt que jo mateix li hagués “traspassat els missals” al banc andorrà que més li agradés a “la mare superiora”.
Més enllà ja de la broma, dic això perquè la seva decisió va ser, ens agradi o no, una de les més transcendentals i profundes del seu regnat. Una decisió estructurant que buscava crear punts d’ancoratge i arrelament entre la ciutat i el país. Fer indissociable l’àrea metropolitana i l’interior català. Abans de ser la capital del Mediterrani, Barcelona era la capital de Catalunya. Intuïtivament, estava intentant evitar el procés de secessió territorial en el qual avui estan immerses les ciutats globals.
Pujol tenia un relat i, a llarg termini, un objectiu nacional que va fracassar en prendre el desviament d’aquell moviment trumpista que va ser el procés. A “el país” es van oblidar de la complexitat que suposa l’ecosistema Barcelona. Però al mateix temps, el relat olímpic de la Barcelona de Maragall també està esgotat, i la temptativa de replegament a l’acupuntura decrecentista que va proposar Colau va amenaçar amb descapitalitzar no només a la perifèria sinó al mateix centre del sistema. Això sembla estar canviant.
Tanmateix, encara que els ànecs del Remolar i La Ricarda han tornat a ocupar la posició que els correspon en la cadena alimentària, a l’altre costat de Collserola, les estratègies de centralització metropolitana continuen veient-se amb recel, perquè l’ombra del gran centre global és molt poderosa. Perquè la temptativa de sortejar els proveïdors locals és alta si aquests es tornen massa cars. I perquè les externalitats socials que provoca el sistema global —allà on continua havent-hi arrelament i la pàtria continua sent una mica més que el patrimoni— tenen conseqüències culturals de gran importància. Fins al punt que avui són molts a “el país” els que veuen amenaçada la seva llengua i amb això la seva pròpia identitat d’allò que consideren casa seva. Recordem, el lepenisme i el trumpisme són moviments de les perifèries ressentides contra els centres.
Què té Barcelona per a proposar-li als barcelonins? I a L’Hospitalet, a Sabadell o a Manresa? I a Lleida? La marca Barcelona substituirà a la marca Catalunya?
El sistema multinivell de la Gran Barcelona de 5 milions necessita un nou enteniment de la seva posició en el món com a ciutat global. Sense això no es poden fixar objectius realistes i, per tant, no es poden definir ni un relat, ni els objectius a aconseguir. I perquè funcioni, aquest relat ha de marcar un rumb pensant en els de dins i en els de fora. Sense això no hi ha pla ni estratègia que no estigui condemnat a anar donant tombs.
Deia al principi que aquest relat ha de ser positiu i il·lusionant. Un relat de transformació a millor. Cap a l’abundància. En la meva pròxima entrega (i per al·lusions) vull aprofitar els articles que van escriure a The New Barcelona Post Oriol Estela —Make Madrid Great Again— i Pau Solanilla —Barcelona Republic: del Madrid DF a la Singapur de la Mediterrània—. No ho faré amb cap ànim de respondre orgullosament a les seves crítiques (completament legítimes); sinó perquè il·lustren aquesta manera d’entendre la gran Barcelona com una ciutat hanseàtica, i que no fan sinó redundar en allò que, al meu judici, és la gènesi dels seus problemes: una visió involuntàriament abstreta, a la qual s’ha arribat per obviar els angles morts creats pel projecte de Maragall i els experiments de Colau. Una visió de la ciutat que en cap cas ha de rebaixar-se a ser concebuda com la negació o alternativa a unes altres. Barcelona no existeix per a replicar els altres ni per a ser una alternativa de ningú. Barcelona existeix per a proposar i aportar. Cap a dins i cap a fora.
Què té Barcelona per a proposar-li als barcelonins? I a L’Hospitalet, a Sabadell o a Manresa? I a Lleida? La marca Barcelona substituirà a la marca Catalunya? I què té Barcelona per proposar i aportar a Saragossa, València o Palma? I a Màlaga, Bilbao o… Madrid? Aquestes són les preguntes que s’amaguen darrere de la gran qüestió a resoldre: Que som i què volem ser. Contestar aquestes preguntes no és senzill, però és necessari. I cap relat ni cap pla de futur serà vàlid sense contestar-les amb profunditat i no amb eslògans, esteticismes barats i paraules boniques i buides, com fan avui els polítics.
