Fa 150 anys, Barcelona i el seu entorn estaven en plena efervescència. La ciutat creixia en extensió i població, i les fàbriques van començar a poblar amb força el que es convertiria en el Poblenou, llavors encara fora dels límits de Barcelona i dins del municipi de Sant Martí de Provençals. La indústria, sobretot tèxtil, va començar a assentar-se en la zona en gran part per l’abundància d’aigua i per l’energia que generaven els torrents del subsol, fins a tal punt que es va guanyar el sobrenom del Manchester català.
La petjada d’aquest passat industrial continua palpable i viva al barri, i moltes d’aquestes fàbriques esquitxen els seus carrers, sovint sota l’ombra de grans edificis i gratacels que han emergit en un entorn reconvertit en el 22@, el districte de la innovació de Barcelona. Entre elles, s’inclou L’Escocesa, que va estar vinculada a indústries que van des del tèxtil fins als explosius, i que alberga des de fa dècades una indústria molt diferent: la creació artística, com explica la gestora i programadora cultural de La Escocesa, Stefania Lusini. Mentrestant, el recinte que es prepara per a la seva ampliació i per acollir nous usos, com un laboratori de projectes foodtech i espais per a iniciatives emprenedores.
Entre alts edificis envidrats i solars que esperen dies millors, el carrer que recull el nom de l’antic municipi, el de Provençals, escala Eixample amunt fins que es topa amb les persianes de l’antic recinte industrial, que interrompen Provençals fins a diverses illes més enllà. La fàbrica va obrir en el que llavors eren els afores de Barcelona a mitjan segle XIX, en un entorn en plena ebullició i amb indústries com Ca l’Alier, a pocs metres del recinte i ara reconvertida en un centre d’innovació urbana, i amb gran part dels treballadors de les fàbriques residint en un barri que anava estenent-se.
L’origen del que ara es coneix com La Escocesa es remunta a la planta química que va obrir la Societat Jaume Arbós en la primera meitat del segle XIX, vinculada als colorants tèxtils, com rememora passejant entre les seves diverses naus la gestora cultural Marta Ovejero. Des de l’arrencada de la seva activitat, la fàbrica es va anar ampliant fins i tot amb pisos per als seus treballadors, i va passar per diverses mans i per diverses indústries i empreses —inclosa la Fàbrica Nacional de Colorants i Explosius, dos elements que poc tenen en comú en la seva utilitat, però sí en la seva composició química—.
Va ser el 1894 quan van arribar aquells que van donar al recinte el sobrenom pel qual es continua coneixent. Des del sud de Glasgow, va desembarcar l’empresa Johnston, Shields and Co, especialitzada en la fabricació de cortines i cortinetes de tul, de les quals en tenien la patent. L’empresa no va arribar de manera discreta: va aterrar al Poblenou amb 40 operaris escocesos, que van formar inicialment 52 dones i 40 homes locals en el procés de fabricació. Va ser l’inici d’una plantilla que va acabar sent de més de 200 operaris, que feien funcionar la fàbrica sense descans, amb tres torns de vuit hores.
Els escocesos van portar a la fàbrica productes i costums que per a la Barcelona del moment eren poc comuns, com l’hora del te. I, amb tantes hores de treball, era esperable que els treballadors busquessin maneres d’entretenir-se; una d’elles era llançar al sostre bosses de te mullades per veure qui aconseguia enganxar-les, com testifiquen tres bossetes que encara continuen insòlitament penjant del sostre. Però els passatemps no es quedaven només dins de la fàbrica, sinó que els treballadors escocesos es van integrar en el teixit veïnal, i van arribar a fundar un club de futbol. La Escocesa Futbol Club comparteix data d’inauguració amb el Barça, el 1899, però no només això: el primer partit dels dos equips va enfrontar-los entre ells fa 125 anys, com explica Ovejero: “I va guanyar La Escocesa”.
La Escocesa i els seus treballadors van seguir imbricades en el barri i fabricant cortines i cortinetes durant més de 100 anys, fins que la caiguda de la indústria tèxtil la va portar al tancament no fa tant, el 1984. Les naus van quedar llavors en desús, fins que el 1999 les va rescatar de l’abandó un col·lectiu d’artistes, entre els quals estava el pare d’Ovejero. Llavors, els artistes van arribar a un acord amb la propietat per rehabilitar l’espai a canvi d’un lloguer simbòlic. Després de desacords amb un grup immobiliari que va adquirir el recinte i davant la resistència dels artistes, agrupats en l’Associació d’Idees EMA, l’Ajuntament va comprar primer una part del recinte el 2008 i el va cedir a l’associació, i després va comprar pràcticament la seva totalitat el 2017. Des de llavors, l’espai forma part de la xarxa de Fàbriques de Creació de Barcelona, en la qual diverses disciplines artístiques fan eclosió en antics edificis industrials.
Així, La Escocesa segueix dempeus reconvertida ara en centre de residències artístiques i de producció contemporània gestionat de manera col·lectiva, com a bastió de creativitat principalment analògica en un entorn digital i de noves tecnologies com és el 22@. El centre acull a 25 artistes residents amb taller propi, seleccionats mitjançant convocatòria pública i un jurat extern per a un període màxim de quatre anys, i a uns 70 socis usuaris, que poden utilitzar els tallers i els espais per una quota mensual. Són artistes visuals de múltiples disciplines, que van des de les arts plàstiques a l’audiovisual, i també de residències de recerca, com explica Ovejero ovent-se entre tallers i sales. Els espais de les artistes zigzaguegen per la segona planta de la nau industrial, entre escales i bigues de ferro i vidres trecants en més d’una de les seves grans finestres. Encara es respira l’ambient industrial, sobretot en una entrada caracteritzada per un alt sostre: “Queda molt de l’antiga fàbrica, i ens agrada molt sentir a aquest fantasma”.
Ara, el centre vol exercir de “catalitzador i d’impuls cultural”, contribuint també a la projecció dels artistes, buscant sinergies amb altres Fàbriques de Creació, institucions i festivals, i treballant per ampliar la vinculació amb l’entorn i el Poblenou, sobretot, amb els seus veïns: “Són els que han aixecat aquest lloc”.
Des del terrat queda patent aquest entorn en el qual s’emmarca L’Escocesa, dominat sobretot pels grans edificis del 22@. Conviuen les dues realitats, encara que sembla que una està engolint l’altra. Des de l’alt de la nau industrial, encara que a poca altura respecte als edificis, es deixen veure quatre xemeneies d’antigues fàbriques, que segueixen també dempeus a l’entorn. Des del terrat, es contempla una altra realitat del recinte que va més enllà de la residència de creació artística: els pisos per als treballadors de la fàbrica estan en molt mal estat de conservació i, en diversos casos, ocupats. El rumor de desenes de coloms s’escapa per finestres trencades, mentre que la nau industrial del costat llueix un altre aspecte malgrat estar també abandonada des que fa més de cinc anys es va desallotjar a un altre col·lectiu d’artistes, com recorda Lusini.
Aquesta nau és la que està cridada a convertir-se en un laboratori de projectes foodtech, en un espai que artistes i veïns asseguren que ha visitat l’alcalde, Jaume Collboni, juntament amb el xef Ferran Adrià. L’Ajuntament, que ni confirma ni desmenteix, va anunciar al juliol un acord amb el Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB) per rehabilitar tres naus més del recinte de La Escocesa, en els quals el CZFB invertirà 15 milions d’euros. L’objectiu és que el recinte albergui, a més de la residència d’artistes i del foodlab, espais per a donar cabuda a altres iniciatives emprenedores —especialment vinculades a les indústries creatives—, que després llogarà el consorci.
Els nous espais rehabilitats arribaran després que La Escocesa estrenés al setembre una segona nau, reoberta després de deu anys d’obres com a edifici intel·ligent. Situada a pocs metres de la nau principal, inclou les oficines del centre, amb sis treballadores, així com espais polivalents i un taller d’impressió per risografia, sota àmplies claraboies i finestres amb automatitzacions d’última generació. Ara, les gestores demanen fer millores a la seva nau principal. Com a mínim, reparar els vidres trencats.
Així, movent-se entre edificis intel·ligents i finestres trencades, La Escocesa treballa per l’impuls de l’art, en un recinte en el qual la Fàbrica de Creació no està sola, sinó que un altre col·lectiu d’artistes ocupa altra de les naus. Ho relata Lusini al costat d’un antic orgue electrònic que protagonitza el pati del recinte, malgrat que mai ha funcionat des que està en L’Escocesa. Expliquen que, igual que un gat instal·lat a la fàbrica, l’instrument va aparèixer un dia per La Escocesa, i va decidir quedar-s’hi. El mateix que va passar amb l’art i la creativitat, ara lligada de manera permanent amb la història d’una fàbrica que s’acosta als dos segles d’història.
