Ara fa una quinzena de dies, el 28 de gener, Brussel·les va ser escenari de la proclamació de Barcelona com a primera Capital Europea del Comerç de Proximitat. En concret, el reconeixement que la capital catalana ha aconseguit, competint amb Saragossa i Utrech, és el de la categoria de Ciutat visionària: lideratge estratègic per al creixement econòmic per a municipis de més de 250.000 habitants. És un guardó que premia les grans ciutats que situen el petit comerç al centre de la seva estratègia a llarg termini per forjar un futur sostenible i pròsper.
“La ciutat de Barcelona té un tresor a la vista de tothom, que es fa invisible als nostres ulls, quan les presses de cada dia segresten la nostra curiositat natural”. Amb aquestes paraules, la Patricia Soler Vico introduïa la presentació del passeig que la va dur a dibuixar Barcelona, l’encís del comerç emblemàtic. És un llibret amb una setantena d’il·lustracions de botigues d’aquesta ciutat, de les que fa més anys que aixequen la persiana, donant llum i vida als carrers i teixint relacions de veïnatge.
El traç de llapis i els colors amb els quals la Patricia ha reproduït cada establiment els confereix una dimensió narrativa de conte. Es va recrear en els petits detalls, que és precisament allò que fa gran aquest comerç. La Lleteria, la Farmàcia Antiga de Les Corts, l’orxateria Tio Che, el colmado Mantequeria Lasierra, la ganiveteria Roca, a la plaça del Pi, la Guanteria Alonso, la Confiteria… tots aquests establiments van donar a la Patricia una magnífica excusa per endinsar-se en allò que fa més autèntica la ciutat. Aquestes botigues singulars, cadascuna amb la seva especialització, tenen una història personal, familiar al darrere. En la peculiar crònica il·lustrada de la Patricia, amb text escrit a mà per ella mateixa, hi trobem dibuixats des de l’oliva del vermut del Quimet i Quimet, a l’orxata Che de la rambla del Poblenou, passant pels pots de farmàcies antigues i matalassos cosits a mà.
“Tenir l’excusa de buscar els comerços emblemàtics em va fer veure una ciutat totalment diferent, perquè jo no en coneixia la història”, diu. “Aquest encàrrec m’ha fet valorar, no només de l’art modernista i de la Barcelona que es veu i que té més projecció a fora, sinó que també em va fer veure totes aquestes famílies, pares, avis, besavis… que cuidaven els seus negocis. I aquesta és una de les coses del petit comerç que més trobo a faltar en la nostra ciutat d’ara”. I s’explica: “Sí que m’agrada passejar i veure com hi ha molta gent jove que aposta per obrir petits negocis molt alternatius i diferents del que seria la botiga de queviures de tota la vida, amb les viandes i begudes, i el producte de consum de cada dia. Però totes aquestes botigues que es van menystenir durant molt de temps, que no se’l valorava perquè era antic, vell… expliquen la història de la ciutat. Són els comerços on ja compraven els nostres besavis, avis, pares…”. De tots aquests comerciants, autònoms, ella va aprendre “que estan fent un súperesforç per mantenir-ho tot com ho havien deixat els seus avantpassats, i alguns, ja l’any 2017, tenien problemes per poder-los mantenir”.
Cultura local, un bé de tots
Prendre consciència sobre el que se’n va si aquest tipus de comerç tanca, la Patricia ho té molt clar. I també què es pot fer per ajudar que no tanqui. “Jo sempre compro en les botigues del meu barri. No m’agrada comprar a Amazon ni a cap plataforma. M’agrada consumir el producte que em ven la senyora que fa el pa, la que fa el menjar preparat, el ferreter, el bar que fa aquells entrepans, la senyora que ven productes de bellesa, la que fa massatges. I tot el que puc ho compro al barri, i m’agrada molt. Em fa molta ràbia quan veig que en un local d’un comerç emblemàtic, s’hi instal·li ara algú que no valora la nostra cultura i que no vengui res d’aquí, això és un menyspreu a nosaltres mateixos. Jo no dic que la gent no s’hagi de guanyar la vida, però m’agrada pensar que a Barcelona encara queden barcelonins a qui podem comprar a casa nostra el nostre, i fer-ho a la veïna del barri, a la senyora Maria, a la Pepa i al Joan. I a més, quan entres, pots saludar-los i parlar-hi. El petit comerç crec que és un bé que no s’ha de perdre”.
La vida del tu a tu
Il·lustrar les botigues barcelonines de sempre, i entrar en contacte amb totes aquestes històries personals de petit autònom, connecta amb el passat que ella va viure com a artista en aquesta mateixa ciutat. “Fent Belles Arts vaig viure una època molt lliure, en una Barcelona molt moguda, en l’àmbit de la creació i les galeries, i vaig tastar la vida de l’artista, amb moltes més possibilitats que les que es poden tenir ara, penso”. “Sí que hi ha, avui —diu— molta projecció a Instagram i a les diferents xarxes socials, molts d’aquests aparadors mediàtics, però jo vaig tastar aquesta cosa del tu a tu amb el galerista, i vaig aprendre a no tenir por a l’hora d’expressar allò que una és, com pot i com li sembla. I això sempre està bé”.
Va començar a fer exposicions molt d’hora, feia quadres molt grans, formats enormes, un art abstracte d’aquell que esplaia i condensa l’expressió artística. “Avui el galerista de tota la vida està desapareixent”, explica. “Jo encara vaig poder gaudir d’aquella relació amb galeristes. Entraves a les galeries i t’escoltaven”. A cada exposició que feia exposava una trentena d’obres. En va fer de col·lectives i d’individuals, i també a fora, a l’Argentina i als Estats Units.
A la sala Parés va conèixer el qui seria el seu marit, Eduard Batlle, que era un dels marxants. “A través d’ell vaig conèixer la pintura catalana de Simó Busom i Grau, d’Anglada Camarasa, de Ramon Casas… Bé, en Casas ja li agradava de molt abans”. Amb onze anys, vaig copiar un dibuix d’ell”, recorda. A partir de tot allò va començar a treballar més el realisme, amb sèries de flors molt especials, bodegons sobre fusta amb perspectives estranyes i collage sobre metall.
“Vivíem al Born i al principi, hi vam estar molt bé, perquè era un barri. Hi podies comprar el peix, la verdura, la carn, el pa… Quan marxava de casa, ho encarregava, i quan arribava ho podia recollir tot. Però amb els anys això es va anar perdent fins que al final ja no era barri, sinó un parc temàtic”, lamenta. En aquell pis va poder dedicar-se a la pintura en gran format i a l’escultura, perquè tenia molt d’espai, en estances amb sostres molt alts. Però l’any 2013 va acabar marxant pel soroll del carrer, cansada de no dormir bé. Enrere deixava moltes vivències i el comiat de la seva parella, a qui una llarga malaltia se’l va endur. Anys més tard, la Patricia va fer sortir totes les emocions contingudes per aquella pèrdua i en el seu dol va escriure la novel·la ¿Dónde están tus zapatos?.
Ara viu a Horta, que és on torna a gaudir de la vida de barri, i més encara des que, a través d’una galerista, li va arribar aquell bonic encàrrec de dibuixar els comerços ancestrals de Barcelona i va aprendre a llegir la ciutat i el seu comerç amb una altra mirada, molta proximitat i detall. Més tard, va tornar a posar color i el seu traç personal a un bocí de Barcelona, tornant a viure la il·lustració com ho fa, com “un espai per somiar”. Va fer el text i les il·lustracions d’un altre llibre, un “carnet de voyage”, com li va dir a la seva obra Seguint les petjades. Aquest és un recorregut per la història i l’aspecte dels barris de Vilapicina i la Torre Llobeta, el Turó de la Peira i Can Peguera, tres barris que té molt a prop de casa, i que són part d’una col·lecció que recorre setanta-cinc barris de Barcelona. Les cases barates, masies, un refugi de la guerra, passatges, mercats i comerços, i la gent que va conèixer endinsant-s’hi per a dibuixar la vida d’aquests llocs componen una altra ruta per una part menys coneguda, però no menys autèntica, d’aquesta ciutat en la qual aquesta artista barcelonina viu, crea i es recrea.
