Caminar sense rumb fix. Un plaer discret, gairebé oblidat, especialment en una ciutat que ens empeny a córrer, a avançar amb un destí clar, a travessar carrers sense gairebé mirar-los, atrapats per les notificacions del mòbil i el tic-tac impacient del rellotge. I, tanmateix, una paraula del diccionari —deambular— ens recorda que fer-ho no només és possible, sinó també revelador. És quan el pas s’alenteix quan Barcelona mostra els seus tresors amagats: pedres que amaguen històries mil·lenàries, relleus i rètols que ens parlen de temps passats o les tretze oques del claustre de la Catedral que, alienes a les mirades de turistes i barcelonins, caminen amb una serenitat que desafia el ritme accelerat de la ciutat.
És en aquesta mirada atenta on emergeixen els anomenats Petits Paisatges. Elements identificats per l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida —creat el 1997 per vetllar per la protecció, millora i difusió del paisatge urbà— que ha elaborat un inventari que en recull més d’una cinquantena. Petits elements, discrets però vius, que conserven la memòria de la ciutat.
Alguns són prou coneguts. Els panots que trepitgem cada dia —dissenyats per l’empresa F. Escofet i Cia., guanyadora del concurs municipal de 1916— o les cicatrius de metralla a la façana de Sant Felip Neri, testimoni del bombardeig del 30 de gener de 1938, quan l’aviació feixista italiana (aliada de Franco) va llançar dues bombes que van acabar amb la vida de 42 persones, 23 de les quals infants. D’altres, en canvi, passen desapercebuts entre façanes monumentals i el tràfec quotidià.
Molts d’aquests elements estan senyalitzats amb una placa d’acer incrustada al paviment que en destaca la singularitat. Alguns han estat restaurats per a garantir-ne la conservació en una ciutat en transformació constant. L’objectiu d’aquest llistat de Petits paisatges és senzill i alhora ambiciós: impedir que aquests testimonis menors desapareguin i mantenir-los vius en la memòria col·lectiva.
Només cal aixecar la mirada per començar a descobrir-los. O, en alguns casos, baixar-la. I, sobretot, atrevir-se a caminar sense pressa.
Fragments d’un passat (in)visible
Deambular per Barcelona és submergir-se en una ciutat construïda per capes de temps i capítols històrics. Per descobrir aquesta història centenària, o fins i tot mil·lenària, cal endinsar-se al seu nucli: el districte de Ciutat Vella, on les pedres, carrers i racons es revelen com petits fragments d’un passat encara avui visible.
Un petit turó, de 16 metres sobre el nivell del mar, ens parla dels orígens de la ciutat. Es tracta del Mont Tàber o Mont del Miracle, vestigi del primer assentament romà de Barcino. Avui, una roda de molí a terra, davant de l’actual Centre Excursionista de Catalunya (Paradís, 10) —que al seu interior amaga un altre dels secrets més ben guardats de la ciutat, el Temple romà d’August—, assenyala el punt més alt de la Barcelona romana. És aquest el punt d’origen de la ciutat i també el d’una ruta que condueix per aquests Petits paisatges que premia a qui s’atreveix a detenir-se i mirar.
Paisatges que ens parlen de la història de la ciutat i dels seus habitants, com l’estrany forat a la façana de l’antiga Casa de la Misericòrdia (Ramelleres, 17) —actual Oficina d’Atenció Ciutadana de Ciutat Vella—. Aquest element amaga una història colpidora: es tracta d’una gran roda de fust on es podien deixar infants de manera anònima: introduir el nadó, fer girar el mecanisme perquè entrés dins de l’hospici i marxar.
Uns carrers més enllà, a la Casa de l’Ardiaca (Santa Llúcia, 1), enmig del flux de vianants, hi ha una petita bústia envoltada d’elements naturals. Dissenyada per Domènech i Montaner, està decorada amb fulles d’heura, cinc orenetes i una tortuga. Tot i que no hi ha una única explicació acceptada pels historiadors, la interpretació més popular assegura que es tracta d’una metàfora sobre la lentitud dels tràmits burocràtics: les fulles d’heura representarien la burocràcia, les orenetes la rapidesa que hauria de tenir la justícia i la tortuga la lentitud amb què en realitat avança. Una metàfora que lligaria, doncs, amb l’ús de l’edifici en aquell moment, convertida en la seu del Col·legi dels Advocats.
Però, més enllà d’històries, la ciutat també conserva ferides. Al carrer Sòcrates, 2, una bomba de canó incrustada a la façana recorda el bombardeig ordenat pel general Espartero el fatídic 22 de setembre de 1842, amb l’objectiu de reprimir una revolta latent des de feia anys. En el mateix districte, el grafit del milicià desconegut (plaça Sant Josep Oriol, 8) homenatja els qui van lluitar i morir pels seus ideals.
Del Congrés a la Barceloneta
La història de Barcelona no s’explica només des del seu cor històric —Ciutat Vella—, sinó que també es desplega pels barris més moderns, des del Congrés fins a la Barceloneta, on façanes, pedres i detalls quotidians parlen del creixement i la transformació constant de la ciutat.
Si a Ciutat Vella contemplàvem els vestigis del primer assentament romà, fa més de vint segles, al barri del Congrés trobem la prova física de l’expansió de la ciutat. La primera pedra de las Viviendas del Congreso (Felip II, 186) assenyala l’inici d’un barri únic, construït amb un motiu religiós: el Congrés Eucarístic Internacional de 1952, el primer gran esdeveniment internacional des de l’esclat de la Guerra Civil, que va obligar la ciutat a obrir-se i acollir nous habitants.
Des d’aquest punt, comença una ruta pels racons menys visibles, que s’escampen arreu de la ciutat. És una ruta que obliga a aixecar la mirada cap a les façanes, perquè Barcelona guarda els seus secrets en llocs insospitats. Per què hi ha tants cargols gravats en pedra a Tamarit, 89? Segons la llegenda urbana, el promotor d’aquest edifici va trobar un tresor mentre buscava cargols; amb aquells diners va poder aixecar la seva casa l’any 1986. Sembla, doncs, que el seu propietari va voler perpetuar el record, escampant cargols per tota la façana: sota balcons, en columnes, i fins i tot en figures que representen camperols en plena cerca.
I què dir de l’escultura de Picasso a sobre dels cinemes Bosque, a la rambla del Prat, 16? L’encàrrec del 1917 a Pau Gargallo per part del Gran Teatre del Bosc, espai on es representaven funcions des de la segona meitat del segle XIX, va fer que l’artista retratés quatre personalitats de l’època —els pintors Isidre Nonell i Pablo Picasso, el doctor Jacint Reventós i ell mateix— en expressions forçades, gairebé còmiques. I encara queda l’últim enigma: la mà esculpida en un pilar de la Barceloneta (Sant Carles, 35). Les teories són múltiples —i arriben fins a la maçoneria o la màgia negra—, però cap historiador o veí no pot afirmar amb certesa què representa aquest baix relleu esculpit en una façana de 1875.
Publicitat encoberta
En aquesta ruta pels racons secrets de Barcelona, molts elements aparentment innocents —rellotges, murals, escultures o vitrines— amaguen, en realitat, el seu origen com a reclam publicitari. Darrere d’aquelles formes i colors s’intueix la presència de comerciants i artesans que buscaven cridar l’atenció enmig del bullici urbà, deixant la seva empremta en el paisatge de la ciutat.
Entre aquests vestigis, destaca el termòmetre Cottet, a Portal de l’Àngel. De dues tones i 22 metres de longitud, ha estat testimoni de nevades, ventades i dels turistes que transiten el passeig cada dia, i ha resistit restauracions constants per preservar-lo. Originalment, però, era un reclam de l’òptic Roland Cottet, que va decidir col·locar a la façana de la seva botiga.
El mateix succeeix amb un altre element integrat en el paisatge d’una de les grans artèries de la ciutat: el rellotge del Banco Bilbao Vizcaya Argenteria (BBVA), a plaça Catalunya. Les enormes busques giren lentament sobre números romans, coronant un edifici inaugurat l’any 1952 i que ha estat restaurat en diverses ocasions. I si parlem de rellotges rellevants, no podem obviar un altre testimoni del temps: el rellotge sifó, a l’avinguda de Roma, 105. Aquest recorda les fàbriques i gasoses artesanes que van bullir a la Barcelona del segle XX, moltes de les quals van desaparèixer a partir de la dècada dels 50. Amb una grandària doble de la real, aquest rellotge fou instal·lat pel propietari de la fàbrica de sifons, A. Puértolas, com a reclam per distingir-se de la competència.
Tot i que avui, l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida vetlla perquè el mobiliari urbà no s’utilitzi amb finalitats publicitàries sense autorització —assegurant, per exemple, que les bastides d’obra no es converteixin en suport per a anuncis sense que així s’hagi aprovat—, és aquest mateix organisme qui ha reconvertit elements publicitaris del passat en Petits paisatges, com a vestigis d’una estètica i d’una època determinades. Són exemples els tres murals d’Alcoholes Antich, a la ronda de Sant Pau, 32, amb les seves tessel·les de vidre acolorides, o els cartells de Canonge, que evoquen les activitats de Fructuós Canonge, qui combinava la màgia amb l’ofici d’enllustrador de sabates.
I… fins i tot les oques són paisatge viu
No només les pedres i els cartells formen part dels Petits paisatges —un inventari que inclou més d’una cinquantena d’elements repartits per tota la ciutat—, sinó que també hi ha exemples de paisatge viu. És el cas de les tretze oques del claustre de la catedral de Barcelona, que recorden els tretze martiris de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat i protagonista de les Festes d’hivern d’aquest cap de setmana.
Com aquestes oques, que semblen viure tranquil·les en el seu ambient, allunyades de les mirades de turistes i barcelonins, la ciutat premia aquell qui camina lentament, qui s’atura a mirar aquells petits racons, qui s’atreveix a descobrir-la amb delicadesa i pausadament. Només qui camina així pot sentir realment com la ciutat batega en cada racó.
