“Camí de la Rambla, les parets i les botigues s’anaven tornant grises i reservades com un que s’arregla les mànigues i els punys després d’una baralla. A la boca del carrer de la Unió, les tauletes de l’Orxateria Valenciana suaven el sucre, les xufles i la modèstia de quatre generacions. Eren les set de la tarda i feia una calor sobtada de mes de juny, amb envelat de boires. A la Rambla, el que a ell li semblava més humà i més comprensiu eren els clavells rebentant a les parades de les floristes, i les boles dels ventres dels pardals enforquillades a les branquetes dels arbres”
Vida privada, Josep Maria de Sagarra (1932)
La Rambla baixa a mig gas entre obres i llums de Nadal. Un Liceu tancat ple d’espurnes veu passar els passejants dibuixant mosaics de contrastos i del que es veu i del que no, abans de girar pel carrer de la Unió. Lluny de l’Eixample dels Lloberola, el carrer segueix on era, perforant el Raval en un inusual traçat perfectament recte. Al llarg d’un bon tram, un mur fred i sense finestres s’alça dissimulant que és el lateral del Liceu. Moltes coses semblen ser el que no són en aquest carrer, com quan el va trepitjar el Ferran Lloberola de Sagarra. Com llavors, molts elements que componen el carrer semblen tenir una cara oculta i privada. Botigues de carcasses, locals en obres, basars, un portal que amaga un secret. Una veïna que passeja el gos ens ho mostra: darrere unes portes de forjat anodí, s’alça imponent una entrada senyorial oculta des del carrer, amb grans columnes neoclàssiques escantellades. “Diuen que va ser d’un palau del marquès de Barberà”, explica la veïna, que viu a la finca des de fa 40 anys. Dalt unes empinades escales, un elevador i mostres de colors per repintar. Un cop fora, portadors de bosses verdes sortides dels basars fixen sobtadament la mirada, com escodrinyant quelcom que els crida l’atenció.
