La històrica Casa Degli Italiani ha inaugurat l’exposició fotogràfica dedicada a Tazio Nuvolari, El conductor de l’emoció, dedicada al llegendari pilot de curses italià. Es tracta de la primera d’una llista de múltiples activitats relacionades amb aquesta figura i en aquest edifici del passatge de Méndez Vigo durant aquest octubre, on es preveuen exhibicions de cotxes històrics, taules rodones i presentacions de llibres.
D’entrada, dir que la Casa Degli Italiani brilla com ningú a Barcelona en termes de servei piscolàbic: ho he de dir perquè és la segona vegada que els ho he de reconèixer i perquè és una mostra de cortesia, de bon gust i fins i tot de reivindicació culinària nacional encomiable. No crec que calgui entrar en detalls, perquè no és l’objectiu d’aquest article (deixant de banda la plàstica preponderància de l’Aperol Spritz): vagin als seus esdeveniments i comprovin-ho. Després, com veuran, el palauet i la seva terrassa son una excepció dins del cor de l’Eixample, que ens converteix de seguida en descobridors d’un oasi, un jardí, un espai perfecte per als parèntesis i l’atenció en una sola cosa. En aquest cas, Tazio Nuvolari: per als ignorants com jo, una de les més importants llegendes del motor mundial.
El tema és que, als seus inicis, aquesta bala humana va començar a destacar al III Gran premi Penya Rhin de voiturettes al circuit de Vilafranca del Penedès (que era un circuit temporal, habilitat en carreteres públiques), on va assolir la cinquena posició en un automòbil vermell marca Chiribiri.
Quantes coses noves, un moment que poso ordre: en primer lloc, parlem dels anys 20 (Chhibiri es va vendre a Lancia l’any 29); En segon lloc, la Penya Rhin era un club automobilístic i motociclista barceloní, que prenia el nom del cafè-restaurant (vora l’actual cafè Zurich) on els fundadors feien tertúlies per parlar sobretot d’esdeveniments esportius i van acabar organitzant curses puntuables per a grans premis (van ser els primers en fer curses a la Rabassada).
De fet, alguns dels veterans assistents a l’acte em confessava que podia escriure que la Penya Rhin encara està viva, i que l’encarnen ells (fotografia de colla amb mites com Antoni Zanini o Salvador Cañellas); i, en tercer lloc, el que dèiem: Nuvolari circulant per les carreteres del Penedès, gràcies a l’amistat amb Deo Chiribiri, que el va convidar a participar amb el seu equip. També va aprofitar per assistir a la inauguració del circuit de Terramar, prop de Sitges (i construït amb plaques de formigó ben encaixades, com encara es pot veure, avui abandonades en forma d’estrany amfiteatre amb peralts).
El cas és que la seva actuació en moto per provar aquest circuit va ser tan destacada, i el seu estil tan valent i acrobàtic, fins al punt d’enlairar-se de la pista i mantenir-se suspès, que de seguida els espectadors el bategen com el corredor de l’emoció. Segons la llegenda, Nuvolari va besar la filla del propietari de l’Hotel Terramar al punt més alt de la peraltada. Després, Nuvolari va volar pel món abans de tornar a Catalunya el 1936.
Els parlaments (el president de la Casa Degki Italiani, Mirko Scaletti, o el comissari de l’exposició, Giampaolo Benedini) es desenvolupen al davant mateix d’una moto d’època, marca Norton, que juntament amb les revistes, els llibre si les pantalles amb vídeo complementen els múltiples plafons amb fotos (i poc text) de l’exposició. Temes com la guerra i les hospitalitzacions per accidents, objectes del pilot, fotografies com la d’ell mateix fent de dentista esbojarrat, la seva dèrie de l’aleshores anomenat el gentil sexe, a més de múltiples premis i curses, les fotografies preses per ell mateix (la mirada de Tazio), la relació intensa amb Pirelli, les Amèriques, el seu funeral amb una moto pujada damunt del taüt recorrent els carrers de Màntua.
L’exposició repassa la vida i trajectòria de Nuvolini. © Laura Gálvez-RheinEn definitiva, un as dels asos en termes de talent, de valentia, de seducció i de ganes de viure que s’encomana en tot allò que organitza la Casa Degli Italiani. Hi era tothom qui hi havia de ser, però sobretot la proximitat i la simpatia que fa dels italians uns dels millors amfitrions del món. Fan que et sentis com a casa i oblidar-te, durant una bona estona, que els que estan lluny de casa són ells. No facin cas, doncs, del nom de la fundació: aquesta és una casa per a tothom.
