El quart capítol de les històries i intrahistòries dels camps de vol que han acabat sent l’actual Aeroport de Barcelona-El Prat comença a la muntanya de Montjuïc. Concretament, a la cruïlla del carrer Tarongers amb la carretera de Montjuïc.En aquest punt de la ciutat, un monument commemoratiu recorda el tinent de navili Juan Manuel Durán, pilot d’hidroavions de Xerès que va ser un dels tripulants del famós Plus Ultra, l’hidroavió que el 1926 va completar el primer vol transatlàntic entre Europa i Amèrica del Sud, cobrint la ruta des de Palos de la Frontera (Huelva) fins a Buenos Aires (Argentina).
Per a algú curiós, la pregunta és lògica: per què es recorda un aviador militar andalús a Barcelona? I també n’hi ha una altra: des de quan? La resposta temporal ens porta a l’any 1928, quan es va inaugurar el monument esculpit per Jaume Duran i Castellanos en homenatge a l’aviador mort dos anys abans davant la desembocadura del Llobregat durant uns entrenaments de l’aeronàutica naval, en xocar en vol amb un altre hidroavió militar.
Hidros a Barcelona: Una història d’ales i mar
Des dels molls del port fins a l’aeròdrom de La Volateria, anomenat com el dels marinos pels seus nous propietaris, els hidroavions van marcar una època daurada en què els avions no només volaven, sinó que també navegaven. Als anys 20, Barcelona es va convertir en un epicentre de l’hidroaviació, combinant gestes militars, avenços tecnològics i ambiciosos projectes comercials.
El 1917, un Reial Decret signat per Alfons XIII va donar vida a l’Aviació Naval Espanyola, després d’anys d’aprenentatge iniciats el 1912. Barcelona va ser escollida el 1920 com a seu de l’Escola d’Aviació Naval, ubicada al Camp de La Volateria. L’elecció no va ser casual: la ciutat oferia també un port ideal per a les aeronaus, que necessitaven superfícies aquàtiques tranquil·les per enlairar-se i amarar. Sota la direcció del capità de corbeta Pedro María Cardona, es van adquirir els primers aparells, com els Macchi M-18, que operaven des del Moll del Contradic i la Dàrsena del Morrot, on es van instal·lar hangars i tallers. El port de Barcelona es va convertir en el cor d’aquestes operacions.
Un gran fita va ser l’arribada del Dédalo el 1922, el primer portaavions espanyol, un vapor alemany reconvertit que donava suport als hidroavions en missions com la Campanya del Marroc. Models com els Savoia-Marchetti S.13 i S.16, anomenats Bicicletes, i els Macchi M-18, alguns construïts a Barcelona amb motors Hispano-Suiza, solcaven els cels i les aigües, marcant l’inici d’una era d’experimentació aeronàutica.
La Volateria: De camp militar a bressol de l’aviació civil
El Camp de La Volateria, situat on avui hi ha la capçalera 06R de l’aeroport, va començar com un espai civil abans de convertir-se en un centre militar. Durant els anys 20 i 30, va ser testimoni d’entrenaments, proves de nous models i, amb el temps, l’inici de vols civils que connectarien Barcelona amb altres ciutats de la península i Europa. Aquesta transició va marcar el camí cap a un aeròdrom amb vocació comercial, un precursor de l’actual Josep Tarradellas Barcelona-El Prat.
Aeronaus que unien continents
Més enllà del seu paper militar, el port de Barcelona es va convertir en un node clau per als vols comercials. El 1928, la companyia italiana Società Anonima di Navigazione Aerea va estrenar la ruta Roma-Barcelona, amb escales a Gènova i Marsella. Els seus Dornier Do. R4 Super Wal, capaços de transportar 19 passatgers, recorrien 1.500 kilòmetres en unes 10 hores i mitja. En els primers mesos, va transportar mig centenar de passatgers i centenars de quilos de correu i mercaderies, un inici modest però prometedor.
El 1931, la ruta es va ampliar fins a Algesires, amb parades a Barcelona i Cartagena, sota l’evocador nom de “Freccia del Mediterrani”. El 1934, després de la fusió que va donar lloc a Ala Littoria, es van incorporar nous destins com Cadis i Màlaga, i models més avançats com el Savoia-Marchetti S.66 i el Cant Z.506 Airone. El port de Barcelona, amb instal·lacions al Moll de Llevant, es va adaptar per rebre aquests gegants alats, amb hangars, tallers i una terminal per a passatgers.
La Guerra Civil i el declivi dels hidros
La Guerra Civil Espanyola va marcar un punt d’inflexió. La base d’aeronaus de Barcelona, lleial al govern republicà, va operar models com el Dornier Do.J Wal i el Savoia-Marchetti S.62, fabricat localment. Tanmateix, la base va ser blanc de bombardejos, com l’atac de la Legió Italiana el novembre de 1938, que va danyar instal·lacions clau. Després de la guerra, l’activitat dels hidroavions va caure en picat. El 1947, l’aeròdrom va ser reanomenat Base d’Hidros i, el 1960, gran part de les instal·lacions del Moll del Contradic van ser cedides al Ministeri d’Obres Públiques, quedant operativa només una petita àrea per a emergències.
Un llegat que perdura
L’era dels hidroavions a Barcelona va deixar una empremta inesborrable, tot i que poc coneguda. Des de les centenars d’hores d’entrenament militar davant la costa fins a les rutes comercials que van connectar la ciutat amb Europa, l’aviació naval va transformar el port i La Volateria en escenaris d’innovació i aventura. Avui, l’Aeroport del Prat és hereu d’aquells dies en què els avions navegaven, un recordatori de com el mar i el cel es van unir per escriure un capítol únic en la història de Barcelona. I qui sap: un projecte per recuperar els hidroavions comercials al port està en marxa. Si es concreta, aviat podríem tornar a parlar d’avions que naveguen.
