[dropcap letter=”A”]
l llarg de la història, l’ésser humà ha volgut deixar rastre de la seva existència. Des dels seus inicis, totes les cultures han representat aquelles persones que mereixien ser recordades. A poc a poc, d’immortalitzar faraons, emperadors, conqueridors i gent que canviava el món, passàrem a retratar les famílies, que volien un record postís als àlbums de fotos. Celebritats i anònims tenien la seva pròpia versió de la glòria. D’una banda, hi havia l’estel·lar, damunt de catifes vermelles, i de l’altra, la domèstica. Els paparazzi intentaven robar, per esventar-la, la vida privada de les figures públiques. Però l’eclosió de les xarxes socials, i sobretot la comercialització de l’iPhone 4, posaren fi a aquell negoci. Els mateixos famosos eren capaços de carregar-se una exclusiva amb el simple gest de girar el telèfon, enfocar-se a la cara, i dibuixar un somriure que penjarien tot d’una al seu Instagram a tall de selfie. Allà obtindrien moltes més visites —i visites amigues— que lectors tenia la premsa rosa, la qual encara trigaria a divulgar aquelles imatges furtives fetes amb un teleobjectiu. Les fotos dels famosos eren properes, en tots els sentits. Transmetien una falsa correspondència amb els seus fans, que podien deixar-los comentaris i emoticones en forma de cor.
Aquells mateixos fans imitaven els seus ídols, i s’autoretrataven vestits i pentinats igual que ells. Copiaven el seu posat, feien morrets, aclucaven un ull. Només el 2013, es feren més fotos que en tota la història anterior. Selfie va ser la paraula de l’any, triada pel diccionari Oxford. Començaven els influencers, joves qualssevol que cobraven per dur roba d’una marca determinada, com si allò fos casual, i no una estratègia publicitària. La naturalitat implicava hores d’artifici. Tots eren homes-anunci o maniquins. I com que el producte era un mateix, havia de vendre’s tan bé com fos possible. El nombre de likes que recopilàs determinaria l’acceptació entre els cibernautes. És a dir: gairebé el món sencer. I això determinaria també l’autoestima de qui s’exhibís.
Agradar a tothom és impossible, però sembla més fàcil si t’adaptes al cànon. El nombre de cirurgies estètiques s’ha disparat els darrers anys i, cada denou minuts, algú s’opera els llavis per tenir-los més gruixuts. La reducció de nas i la correcció de les arrugues als ulls han augmentat un 20% entre els joves. També hi ha múltiples aplicacions al mòbil adreçades a estilitzar la cara, o aclarir el to de la pell, així com càmeres especialitzades en autoretrats valorades en mil euros, i un munt de complements, entre els quals el pal de selfie ja és un clàssic.
El diccionari Collins afegia el 2016 el terme snowflake generation per designar aquells joves adults de la dècada del 2010, menys flexibles i més propensos a ofendre’s que les generacions anteriors
El negoci ara és al jo, i en tots els seus filtres. D’una societat individualista hem passat a l’era de l’egolatria. El paisatge, el monument, l’art, han esdevingut mer context, un motiu de fons per provar —com aquells gargots al tronc d’un arbre o a la porta d’un lavabo— que “jo vaig ser aquí”. Alguns posen alegres a Auschwitz, com si es trobessin en un parc d’atraccions. La memòria dura el que dura un tuit enginyós, i té la mateixa transcendència. El retrat ens retrata. Fins i tot hi ha una tendència recollida a la pàgina Selfies At Funerals, en què la tristesa dels autoretratats és més important que el finat.
El diccionari Collins afegia el 2016 el terme snowflake generation per designar aquells joves adults de la dècada del 2010, menys flexibles i més propensos a ofendre’s que les generacions anteriors. Al diari The Guardian, Rebecca Nicholson deia, a més, que parlen de sentiments amb la mateixa freqüència que s’autoretraten, tenen un narcisisme indomable i una forma d’identitat política que reacciona contra la llibertat d’expressió aliena. Si ets al centre del món, i has creat aquell món a la teva mida, el més lògic és que te’n consideris sobirà. Tornam a l’objectiu ancestral del retrat: representar aquells que sobresurten. I mereixen, per tant, adoració.
Al maremàgnum d’internet, costa cridar l’atenció. I com que les captures immortalitzen el moment, qui es fotografia es considera així mateix immortal. Segons l’estudi Me, Myself and My Killfie, publicat a finals de l’any passat, 127 persones han perdut la vida mentre protagonitzaven una situació arriscada davant d’una càmera. La primera fou el març del 2014, quan un noi va voler immortalitzar-se enfilat al vagó d’un tren, i s’electrocutà amb la catenària. Caigudes des de gratacels o penya-segats, jocs amb armes que no van sortir bé, accidents de trànsit, fugides davant d’un toro que corria més, l’erupció d’un volcà, s’han convertit en l’última imatge macabra d’alguns inconscients. Contràriament a la seva intenció, el meliquisme està posant fi a la personalitat i el criteri. Els uns es fixen en els altres només per comparar-s’hi, i l’excel·lència tan sols és estètica. Més que mai, cal amplitud de mires.
