Estarà ubicat al Barcelona Supercomputing Center, amb qui la multinacional...
L'Ajuntament ha fet una crida a empreses i professionals per...
L’estació de trens de Lleida és un edifici monumental: data...
Presentació a ESADE, aquest dimecres 12 de setembre a las...
La situació econòmica d'Espanya demanda que els ciutadans sàpiguen amb...
Clark és un fotògraf i cineasta nascut a Oklahoma, un...
La creació de la CEE es va produir en virtut...
El salt en la relació comercial entre la Xina i...
La fam és com un gran monstre negre que ens...
La patronal Foment vol que les administracions públiques arribin a...
El nou centre dinamitzarà l'ecosistema emprenedor vinculat al clima de...
Les tres primeres empreses d’innovació tecnològica marina s’instal·len la propera...
El film supera el rècord que havien aconseguit altres títols...
L'edició de l'any que ve estrenarà el Talent Arena a...
L'empresa barcelonina utilitzarà els recursos per continuar creixent a Europa...
Se li atribueix a José Martí Pérez, polític i diplomàtic...
L'associació privada d'empresaris aposta per la col·laboració público-privada en una...
Musicalment superlativa, la posada en escena de 'La forza del...
Enguany s’estrena una prova pilot al Barcelonès Nord, el Baix...
La firma compta amb un catàleg de més de 300...
[dropcap letter=”E”]
n general, col·locar l’abric damunt de les espatlles s’aprecia com un gest de distinció. Des de fa uns anys, aquesta manera de lluir la jaqueta tan de diva o de senyora dels anys 50′ s’ha recuperat i, en part, ha estat Melania Trump, des de la seva arribada a la Casa Blanca, la que ha acabat encapçalant la tendència.
I no importa tant la peça (funciona fins i tot amb una fina rebeca d’estiu), com el fet de fer-ho (pavonejar-se com l’au que estén la seva cua en forma de ventall). Augmentar la grandària del cos, l’espai vital que s’ocupa, incrementa el nivell de seguretat i domini d’un mateix i emana un subtil missatge d’apoderament al món. Amb tal propòsit, al llarg de la història de la indumentària s’han ofert nombroses possibilitats per allargar la presència humana: miriñaques, barrets de copa, talons, muscleres…
La primera dama nord-americana es passeja per mig món amb els seus abrics a mode de capa (engrandint l’esquena) com si els de seguretat que la custodien no fossin suficients i desitgés una mica més de protecció. Ni tan sols les mànigues buides -amb les quals enganya al seu marit per no haver d’entrellaçar les seves mans públicament- que li impedeixen o disminueixen la seva llibertat de moviment i acció, es mostren necessàriament com una mostra de feblesa, més aviat d’ostentació: la reialesa i l’elit no necessita de braços (para això té serfs…).
Com a fidel reflex social, la moda sempre acaba confrontant arquetips cada temporada. En aquestes últimes setmanes de fred que queden, davant la senyora clàssica, pren cada vegada més força la idea de relaxar els codis. Si l’abric de llana cobreix les espatlles, els anoracs i plomissols els descobreixen. Firmes com Balenciaga, Dior i Acne Studios van pujar la silueta oversize estudiadamente descuidada a la passarel·la. I malgrat aquesta caiguda del teixit, actitud grunge de “em rellisca” (pels braços fins als colzes), aparentment un xoc amb la superioritat i autoritat que presta l’eixamplement d’espatlles; al final també propicia el pasotisme i la inacció. Afortunats (o no) els que puguin permetre-s’ho.
[dropcap letter=”E”]
n general, col·locar l’abric damunt de les espatlles s’aprecia com un gest de distinció. Des de fa uns anys, aquesta manera de lluir la jaqueta tan de diva o de senyora dels anys 50′ s’ha recuperat i, en part, ha estat Melania Trump, des de la seva arribada a la Casa Blanca, la que ha acabat encapçalant la tendència.
I no importa tant la peça (funciona fins i tot amb una fina rebeca d’estiu), com el fet de fer-ho (pavonejar-se com l’au que estén la seva cua en forma de ventall). Augmentar la grandària del cos, l’espai vital que s’ocupa, incrementa el nivell de seguretat i domini d’un mateix i emana un subtil missatge d’apoderament al món. Amb tal propòsit, al llarg de la història de la indumentària s’han ofert nombroses possibilitats per allargar la presència humana: miriñaques, barrets de copa, talons, muscleres…
La primera dama nord-americana es passeja per mig món amb els seus abrics a mode de capa (engrandint l’esquena) com si els de seguretat que la custodien no fossin suficients i desitgés una mica més de protecció. Ni tan sols les mànigues buides -amb les quals enganya al seu marit per no haver d’entrellaçar les seves mans públicament- que li impedeixen o disminueixen la seva llibertat de moviment i acció, es mostren necessàriament com una mostra de feblesa, més aviat d’ostentació: la reialesa i l’elit no necessita de braços (para això té serfs…).
Com a fidel reflex social, la moda sempre acaba confrontant arquetips cada temporada. En aquestes últimes setmanes de fred que queden, davant la senyora clàssica, pren cada vegada més força la idea de relaxar els codis. Si l’abric de llana cobreix les espatlles, els anoracs i plomissols els descobreixen. Firmes com Balenciaga, Dior i Acne Studios van pujar la silueta oversize estudiadamente descuidada a la passarel·la. I malgrat aquesta caiguda del teixit, actitud grunge de “em rellisca” (pels braços fins als colzes), aparentment un xoc amb la superioritat i autoritat que presta l’eixamplement d’espatlles; al final també propicia el pasotisme i la inacció. Afortunats (o no) els que puguin permetre-s’ho.