L “Soc algú que escriu. M’he convertit en això, potser. En algú que escriu tot el temps, així que escric llibres simulant que podria fer alguna altra cosa”. Marc Colell s’ha assegut en una taula del Bar, amb el matí ja enrere, i ara assaboreix una copa de vi negre. N’ha demanat un de particular: “Mendocino, que tingui gust de camp i de cuir i de brases. Que algú l’obri i el deixi per allà, sense protocols, sense floritures. Que digui que és un vi, res més i, sobretot, que no pronunciï paraules com ‘barrica’, ‘maridatge’ o ‘bouquet’”. Fa un glop i afegeix, amb mig somriure: “aquestes paraules empitjoren qualsevol conversa. I qualsevol vi”.
Confessa que ell ja escrivia “molt abans de fer-ho, anys, dècades, potser, quan era adolescent, llegia i sabia, amb una certesa estrambòtica, propera a la bogeria, que algun dia em dedicaria a això, a doblegar el món sobre el paper”. Així dedica els seus dies —sobretot els matins— a posar negre sobre blanc el seu món, component relats com els que publica a Zenda o els que ha recollit al volum El bozal, i novel·les com Reino vegetal (que va obtenir una menció especial al premi Kutxa Ciudad de Irún) i la seva més recent Las crines (Siruela), que s’ha alçat amb el prestigiós premi Café de Gijón.
L’obra planteja el viatge transoceànic d’un home que, en l’escenari humà i agrest de la pampa argentina, descobreix unes coordenades vitals que el fan replantejar la seva relació amb la vida i amb el món. Un llibre que parla de solitud, d’exploració, i d’aquesta immensa plana fèrtil que Marc coneix tan bé, ja que la va habitar, estimant-la profundament. “Em llevava molt d’hora, m’allunyava de la casa i col·locava una fusta entre dos troncs tallats. Aquell va ser el millor escriptori que he tingut mai. La rosada amarava els meus peus. L’alba era propietat dels teros, dels horneros. Ells caminaven i puntuaven les meves paraules. Ells, i el vedell que s’acostava per escoltar el soroll del meu teclat. Mirava la pantalla, també. Ho feia al meu costat. Era un crític benèvol i remugant”, evoca.
I alguna cosa d’ell s’ha quedat allà. D’entrada, la seva biblioteca, “que vaig deixar al magatzem d’una vella fleca i allà continuen els llibres”, i el vici del tabac, “que no sabia si tornaria a escriure, perquè no concebia les paraules sense el fum dels cigarrets”. Impossible no pensar, en aquest sentit, que Las crines té molt, moltíssim d’auto-ficció.
Caminant sobre el fil de l’abisme creatiu
Quan se li pregunta de què està més orgullós, Marc Colell nega amb el cap. “No estic orgullós de la meva feina ni de la meva trajectòria. No m’agrada aquesta paraula, és pomposa i barroera”. Fa un glop de vi. “Jo escric el que vull i com vull”. Potser no pot fer una altra cosa, però aquí rau la mestria. “Per a algú que es dedica a això, el reconeixement o l’oblit són els símptomes d’una mateixa malaltia”, afegeix.
— I ara, en què treballes?
La resposta, per a algú que construeix paraula a paraula una obra de ficció, mai no és del tot fàcil. “Estic escrivint un llibre que no hauria d’escriure. Potser hi apareix Barcelona de fons. La Barcelona que reconec, encara. La que es manté adherida a la meva memòria. Però mai no se sap”. La voluntat del relat pot arribar a ser tan o més forta que la de l’autor. “Els llibres no són res fins que es transformen en un objecte. O gairebé res. La possibilitat d’una forma. La seva promesa, potser. Però sempre pengen d’un fil, d’una expressió fallida que ho pot desfer tot. Quan algú escriu, confia en cada paraula com en una salvació i tem cada paraula com l’amenaça d’un naufragi. Cada expressió, cada paràgraf, pot elevar el text, dotar-lo de sentit, o contaminar el conjunt i condemnar-lo al desencant”.
Un equilibri complicat, al fil de l’abisme creatiu, que defineix així: “l’escriptor sent a les seves mans la possibilitat de la creació, del descobriment, i el risc imminent de l’abandonament”. Caminar sobre aquest fil acaba sent la qüestió.
Sense melancolia
“Me’n vaig anar de Barcelona fa vint-i-tres anys, una mica abans dels cupcakes, dels restaurants clonats, dels smoothies, dels burritos, del sushi, dels peixos devorant les dureses dels peus. Una mica abans, res més”. Acaba la seva copa de vi. “A temps”, afegeix.
Establert actualment a l’Escala, l’escriptor rememora alguns fragments de la seva Barcelona: “els captaires amb nom, o amb sobrenom; una senyora que habitava el carrer Aribau, que empenyia el seu carret, dormia als portals i anotava coses en una llibreta; la botiga d’ortopèdia, la de làmpades, les xeringues de la plaça Letamendi, el mercat on la gent es coneixia i venien bacallà, els coloms mancs, amb una pota amputada; el parrupeig metàl·lic, l’olor de la practicant, els llambordins, les taules de marbre, les ferides als troncs dels plàtans”. Però ho recorda tot “sense melancolia i sense ganes de tornar. Barcelona és la meva ciutat i m’importa molt poc”.
— Alguna cosa et podria fer tornar, encara que fos una mica més sovint, és la nostra oferta gastronòmica. Tenim de tot: menú, racions, plats combinats… Tot boníssim!
Marc Colell torna a dibuixar un somriure. “El menú complet és la novel·la. Un gran àpat que ocupa tot el dia, mentre que els relats serveixen per picar entre hores, menjar dret, agafar forces i continuar caminant”, respon enigmàticament.
