[dropcap letter=”E”]
l cercle vital d’un mercat és similar al d’una persona: néixer, créixer, reproduir-se i morir. En aquest article no en matarem cap –però no oblidem les últimes víctimes: un record pels mercats del Carme i de Núria– i tampoc teoritzarem sobre el sexe de la Boqueria, que diu que en va plena, als carrerons laterals. Avui només ens fixarem en expansions i decadències mercantívoles arran de la reobertura del mercat de Sant Antoni.
Com que m’encanta l’olor de gentrificació de bon matí, aquests dies m’he acostat diverses vegades a Sant Antoni. Tamarit i Comte Borrell peatonalitzats –quan tindrem una versió catalana d’aquesta paraula?– fan molta patxoca, curulls d’avis i canalla als bancs i a les terrasses, en una imatge que ja anticipa l’èxit de la superilla. I el mercat en sí és la joia de la corona. La carcassa, espectacular, llueix sanefes daurades repintades i als pilars de ferro encara no els han tret l’etiqueta i s’hi pot llegir “La Maquinista terrestre y marítima de Barcelona”, de quan fins i tot la metal·lúrgia era de proximitat.
A l’interior tot ha canviat perquè res no canviés: nou anys més tard, els passadissos interiors ja tornen a ser plens de verdura, tocino i peix de platja, que centelleja com mai sota uns leds de justícia, mentre que els passadissos que donen a fora apleguen les parades d’Encants, i per tant nedareu en un mar de pijames, sostens i calçotets i calces a 3 x 5 €. S’ha de dir que als que venim dels mercats rectangulars –Hostafrancs, el Ninot o l’Estrella: la majoria, vaja– aquesta planta en forma de creu de Sant Antoni o el Galvany sempre ens ha semblat una coqueteria. I al carrer, les marquesines ja tornen a acollir la dominical dels llibres vells, que el de Sant Antoni és l’únic mercat que funciona els set dies de la setmana.
La planta soterrània també ha quedat espectacular: inclou l’inevitable súper –la torna que ajuda a pagar tot això– i manté les parets del Baluard de Sant Antoni, un dels bastions de la muralla medieval. També s’hi amaga un tros de la Via Augusta amb la calçada original, res, la típica relíquia de dos mil anys d’història, i tot ha estat pavimentat amb una mena de microciment lliscant que ha donat lloc a la pista de skateboard no oficial del barri. Pel mercat ja s’hi veuen turistes papallonejant, que compren fruita pelada i fan vinets a les noves parades amb “barra de degustació” –marramiau!–, i de fet aquesta continua sent la gran incògnita de la reobertura: el mercat de Sant Antoni es boqueritzarà o aconseguirà resistir sense turistitzar-se?
A Gràcia, aquests dies els paradistes del mercat de l’Abaceria es fan una altra mena de preguntes. El seu mercat fa anys que es consumeix, a l’espera d’una renovació massa vegades prorrogada, i una pila de parades han tancat, convertides en magatzems o en cementiris de llibrots. Els pocs comerciants que resisteixen ja tenen data per la mudança, i sembla que després de la revetlla ja despatxaran a la ubicació provisional, al capdamunt del Passeig de Sant Joan, on afrontaran els anys de transició abans de poder retornar i engalanar-se d’estrena. La Nuri, dels centenaris Peixos Blasco, pateix perquè si la reforma s’eternitza tant com a Sant Antoni, li arribarà la jubilació abans d’haver tornat a Travessera. Tot és que hi trobin restes romanes per passar dels 3 anys previstos a qui sap quants. Això sí, a Gràcia no pateixen perquè la reforma encareixi la zona: el barri ja està gentrificat de fa anys.
Imatges destacades:
Reforma del mercat de Sant Antoni, fotos extretes de la web del mercat. Autor: Jordi Casañas
