“El talent no té gènere. I les oportunitats tampoc n’haurien de tenir”. Amb aquesta frase arrencava dimecres al vespre l’acte de presentació d’(in)visibles a Juno House. I potser era la millor manera de començar una iniciativa que precisament vol qüestionar una de les grans paradoxes del nostre temps: la invisibilitat del talent femení en els espais de poder. Perquè la visibilitat, a diferència d’altres recursos, no s’esgota quan es comparteix. No es divideix. Es multiplica. Quan una dona cedeix el seu focus a una altra, no desapareix: amplia el mapa. I això és exactament el que va passar aquest dimecres al vespre dins de Juno House, en una cadena de reconeixement, admiració i relleu simbòlic que va convertir el micròfon en una mena de testimoni col·lectiu de talent femení.
“Nova marca, nova narrativa. Juno evoluciona”, reivindicava la seva CEO Beatriz de Vicente durant un acte que servia també per anunciar la nova etapa del club, que vol deixar de ser només una comunitat privada per convertir-se en una plataforma d’influència cultural i econòmica. “Juno neix per transformar i això vol dir que t’has de transformar en aquest procés”. Aquesta nova etapa —ens explicava a The New Barcelona Post unes hores abans del llançament— arriba amb “un missatge molt més obert: obert a la comunitat, als homes, a l’ecosistema, a vincular i transformar en xarxa”. Perquè, en el fons, “el repte que tenim per davant el tenim tots i no només Juno”.
En aquest context neix (in)visibles, una iniciativa impulsada conjuntament amb el teixit empresarial per “identificar, visibilitzar i connectar talent femení” que, malgrat tenir un impacte real en l’economia, la ciència, la cultura o l’empresa, continua sense ocupar l’espai mediàtic i públic que li correspon. “No falta talent. Falta accés. Falten oportunitats. Falten dones en llocs de lideratge i decisió”, advertia De Vicente, recordant que, segons l’informe Women in Business 2026, només el 18,5% dels càrrecs de CEO a Espanya estan ocupats per dones.
Però la gran virtut de la vetllada és que la metàfora de “cedir visibilitat” no es va quedar en un concepte abstracte. Es va convertir en una dinàmica real. Deu dones van anar encadenant presentacions d’altres dones. D’una més visible a una menys visible. I al revés. Com qui es passa una pilota. O obre una porta. Les intervencions, lluny del networking fred i protocol·lari, estaven carregades d’afecte, emoció i reconeixement sincer.
El gest de passar el micròfon
“Avui mateix farem aquest exercici de veure dones que tenen aquests espais —i que són poques— i com aquestes dones traspassen aquesta visibilitat a altres perfils igualment punters i que potser coneixem menys”, avançava De Vicente. Per això, insistia, “la visibilitat entesa dins d’aquesta acció no és una qüestió d’ego, és una responsabilitat”. I fins i tot de generositat. Perquè “quan una dona fa aquest pas, obre portes a moltes altres dones”.
La primera a fer-ho va ser la mateixa Beatriz de Vicente, que va cedir el micròfon a la Ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions d’Espanya Elma Saiz. “Juno ja forma part d’una tradició”, va ironitzar la ministra, en la seva segona visita recent a la casa.
I Saiz va compartir la seva visibilitat amb Anna Gener, de qui va destacar la capacitat d’“haver construït un diàleg sòlid i molt respectat en un entorn tradicionalment masculí”, així com la seva habilitat per unir empresa, cultura i humanisme: “Sense humanisme és impossible tenir lideratge”.
En el seu torn, Gener va passar el relleu a Carla Clarà, Corporate Brand Operations de La Liga, una professional que, segons ella, “fa que les coses passin, i que surtin bé” dins d’un dels entorns més masculinitzats: el futbol professional. “Propera, professional i capaç de moure’s amb naturalitat”, destacava Anna, en espais on “els codis són durs i els entorns complexos”, va resumir.
Clarà va presentar —si li cal presentació— la periodista i presentadora de 3Cat Helena Garcia Melero, reivindicant-ne la “credibilitat, empatia i amabilitat” que travessa la pantalla. “Hem crescut amb tu”, li va dir, recordant l’impacte transversal de la periodista en diverses generacions.
I Garcia Melero va posar el focus sobre la biocientífica Patricia Ayma, fundadora de Benviro, a qui va definir com una “entrenadora de bacteris”. Ayma ha desenvolupat un substitut biodegradable del plàstic a partir dels residus del llevat de cervesa: “Un plàstic que, literalment, ens podríem menjar aquesta nit per sopar”.
Després, Ayma va presentar Elvira Bisbe, metgessa, investigadora i professora universitària catalana, especialista en anestesiologia a l’Hospital del Mar i primera dona a presidir el Col·legi de Metges de Barcelona. “Una de les veus més reconegudes en innovació clínica i seguretat del pacient”, va remarcar.
I Bisbe va compartir la visibilitat amb Mar Alarcón, “una de les emprenedores digitals més reconegudes de l’ecosistema”, fundadora de Moodin Policy, destacant-ne el compromís amb la sostenibilitat, les ciutats del futur i la innovació amb impacte social.
Alarcón va cedir el protagonisme a l’alcaldesa de Viladecans Olga Morales Segura, a qui va definir com una “servidora pública de vocació” i va acompanyar aquesta definició amb una anècdota que ho exemplifica bé: “mentre altres nens anaven en bicicleta, a ella, amb 8 anys, li agradava mirar el debat de l’Estat de la nació amb el seu avi”.
Morales va presentar Astrid Altadill, emprenedora i consultora especialitzada en biohacking, hàbits i rendiment físic i mental, que en només cinc anys ha convertit la seva agència en una empresa milionària i ha entrat a la llista Forbes dels 100 creatius més influents.
I finalment, Altadill va fer visible Reichel Delgado, directora de càsting, una dona que —va dir— “fa vint anys que dona visibilitat als altres”. Responsable d’escollir les cares que ocupen el focus mediàtic, Delgado va tancar la cadena amb humor: “Comencem amb una ministra i acabem amb la de càsting”, va dir entre rialles del públic.
Del focus individual a la xarxa
Més enllà de l’emotivitat de l’acte, (in)visibles neix amb una ambició estructural. El projecte parteix d’una idea clara: el problema no és la falta de talent femení, sinó la falta d’accés als espais on es construeix influència.
“Quan el talent es fa visible, el canvi s’accelera”, defensa el manifest de la iniciativa. I per això, la plataforma vol actuar no només sobre la representació, sinó sobre les connexions reals. Segons explica Juno House, el programa identificarà dones amb llargues trajectòries professionals —mínim 20 anys, o set en el cas d’emprenedores— que hagin ocupat càrrecs de responsabilitat però que no disposin d’un perfil mediàtic recurrent, i un comitè assessor validarà els perfils per garantir rigor i diversitat.
Així, la iniciativa s’allargarà durant tot l’any amb sopars mensuals —els Sopars Invisibles— que reuniran perfils de sectors diferents per generar connexions difícils de produir en els circuits tradicionals i connectar, així, perfils amb projecció pública amb altres de menys visibles.
“El projecte culminarà a finals d’any amb un gran speed dating professional obert a tota la comunitat”
A més, Juno impulsarà activacions amb empreses i organitzacions col·laboradores per visibilitzar talent femení en àmbits diversos. “No parlarem de ‘les dones que fan coses’, sinó de les coses que fan les dones”, sintetitzava De Vicente. “Posarem per davant el talent i no el gènere”. El projecte culminarà a finals d’any amb un gran speed dating professional obert a tota la comunitat. “Volem obrir les portes de la casa perquè tothom qui vulgui conèixer talent —homes i dones— pugui venir aquí, passar el dia i generar connexions”, explicava.
El projecte, a més, compta amb el suport d’Under Armour, Logitech i Andbank, així com amb la col·laboració d’organitzacions clau de l’ecosistema empresarial, emprenedor i institucional com AED, AIJEC, PIMEC, SpainCap, WA4STEAM, WPO, Barcelona Health Hub, el Col·legi d’Economistes de Catalunya, Foment del Treball, Foment Formació, la Fundació Princesa de Girona, Impact Hub, Norrsken, Instituto Más Mujeres, Más Mujeres Creativas i Lidera. Una xarxa de complicitats que reforça la voluntat de convertir (in)visibles en alguna cosa més que una conversa: en una infraestructura de connexions, oportunitats i influència compartida.
Potser el més interessant de la nit no era qui tenia el micròfon, sinó el gest de passar-lo. En un moment en què la visibilitat sovint funciona com un espai de competició, (in)visibles proposa exactament el contrari: entendre el focus com una eina col·lectiva, ser visible perquè moltes altres ho puguin ser també. Una idea simple que aquest dimecres va començar a prendre forma a amb (in)visibles.
