Entrar en un hospital i sentir-se pitjor. O, al contrari, notar una certa calma sense saber ben bé per què. Els espais on som influeixen en com ens sentim, encara que no sempre en siguem conscients. Per a Clara Rius, sòcia directora d’Ahead Barcelona Healthcare Architecture, aquesta idea hauria de ser al centre de qualsevol projecte, especialment quan es dissenya per a persones en situacions vulnerables.
A partir de la recerca —abans i després de construir—, Rius qüestiona maneres de fer que durant anys s’han donat per bones: des de prendre com a referència un “usuari estàndard” que, en realitat, no representa la majoria, fins a dissenyar sense entendre del tot les persones que habitaran, utilitzaran i transitaran aquests espais. En aquesta conversa, defensa una arquitectura que posa el focus en un aspecte essencial: que no faci mal. Una manera de fer que comença per escoltar i saber-se adaptar, i que té en compte aquells qui més ho necessiten. Perquè el veritablement preocupant és que això, encara avui, no sigui l’habitual.
— Va canviar d’alguna manera la vostra forma de projectar quan vau començar a treballar amb l’evidència científica?
— Totalment. Podria dir que abans dissenyàvem de manera intuïtiva —i seguir la intuïció està bé—, però creiem que és fonamental basar el disseny en criteris científics. Els estudis indiquen que els espais tenen un impacte en les persones, tant positiu com negatiu, així que no existeixen els espais neutres. La majoria de les percepcions i dels coneixements que tenim són inconscients, així que l’única forma de comprendre com aquests espais impacten les persones és a través de la ciència. És per això que ens interessen els articles, les proves i els mesuraments, perquè ens donen eines per entendre, una mica millor, com han de ser els dissenys.
— Com s’investiga dissenyant?
— Es comença llegint, i molt. Fem recerca prèvia, però també avaluem els espais un cop ja estan ocupats (POE, de l’anglès Post-Occupancy Evaluation). Perquè la investigació s’ha de fer tant abans com després de construir els espais.
Crec que això té a veure amb la responsabilitat de dissenyar: no es pot començar a dibuixar sense haver entès tot allò que envolta el projecte —l’entorn, els usuaris, les necessitats i el que ja existeix. Molts arquitectes estan acostumats a entendre per sobre què es necessita, distribuir els espais, fer un pressupost d’obra, posar quatre fustes a la façana i fotografiar l’espai acabat sense persones ni andròmines que facin nosa.
— Existeixen espais per a la salut que són hostils?
— Hi ha molts espais hostils, en general, i els espais de salut també poden ser-ho. Aquí la perspectiva canvia perquè es tracta de persones vulnerables: persones malaltes, persones que acompanyen algú malalt o persones que cuiden. La finestra de tolerància d’una persona malalta és completament diferent de la d’una persona sana; allò que passa a l’entorn impacta de manera diferent en cadascú.Un espai pot ser hostil per a qualsevol persona, però l’impacte i les repercussions sobre el benestar i la salut de les persones vulnerables poden ser molt més grans.
“La llum natural i el contacte amb la natura haurien de ser imprescindibles, gairebé com una qüestió de drets humans”
— En aquest camp, el disseny d’espais és menys un tema tècnic i més un tema social.
— En qualsevol cas, els qui dissenyem els espais tenim una responsabilitat enorme. I, precisament per això, no és possible dissenyar espais hostils per a persones que no es troben bé de salut. L’impacte pot ser inconscient malgrat que el cos i la ment de les persones ocupen aquests espais i es nodreixen d’ells.
És una responsabilitat social: posar la persona al centre. Se’n parla molt, però es fa poc. És fonamental escoltar i posar-se en el lloc dels altres. En els espais de salut no és fàcil entendre com se sent una persona que passa per un procés oncològic o de salut mental si no ho has viscut de prop. Per això és important ser humils i escoltar sense jutjar.
— Encara que aquestes preocupacions no siguin tangibles, després s’han de traduir en eines tècniques per dissenyar espais.
— I és aquí on ens recolzem en la ciència. No existeix un espai ideal per a tothom, ni tan sols per a una sola persona, així que el camí que seguim és el de dissenyar espais que no facin mal. Avui sabem quins elements poden perjudicar les persones: les proporcions, els colors o l’acústica. També sabem que la llum natural i el contacte amb la natura haurien de ser imprescindibles, gairebé com una qüestió de drets humans. Necessitem la llum natural per viure, igual que necessitem l’aire. Per això hem de deixar de justificar determinades decisions: hi ha elements que han de ser-hi sí o sí.
— Per a algú que sigui aliè a l’arquitectura, què sent una persona en un espai que estigui ben dissenyat?
— Primer: pot ser que una persona no senti res, sigui en un espai agressiu o en un espai de benestar, en un moment determinat i de manera conscient. Però, inconscientment, tot entra a través dels sentits fins al cervell, on es processa. El cos i la ment ho saben. Pot passar que tinguis mal de cap o que es remogui alguna cosa, sense saber per què, quan tornes a aquell lloc. O, al contrari, sentir que un espai et dona pau, tranquil·litat, que hi estàs a gust o que t’hi concentres millor.
Per percebre com ens impacta un espai, cal aturar-se i sentir-lo. La part visual és la que més es percep, però hi ha altres factors que activen i estimulen la resta de sentits. Juhani Pallasmaa, en Los ojos de la piel, evidencia que l’arquitectura contemporània s’ha tornat gairebé exclusivament visual, quan l’experiència és sempre corporal. Així que és fonamental aprendre a tancar els ulls per a entendre que tenim altres sentits, més enllà de la vista, que són igualment importants.
“Quan dissenyes per als extrems (d’edat, de mobilitat o de visió), el que és “mitjà” funciona”
— Llavors, què passa quan es dissenya per al cos sencer?
— Busquem sempre el benestar de les persones. I, per això, el primer és entendre què necessiten realment. En l’àmbit de la salut, les necessitats són diferents: no són les mateixes en un espai pediàtric, oncològic o de salut mental. També cal tenir en compte tots els usuaris: pacients, professionals, acompanyants i fins i tot transeünts. Amb aquesta informació, es defineixen les eines de disseny: quins colors i quines proporcions són adequades? Com s’organitzen els espais i quina relació tenen amb la llum? Quin contacte hi ha amb l’exterior i amb la natura?
És important, també, dissenyar espais flexibles: encara que l’usuari es generalitzi, cada persona és un món. Han d’existir elements que puguin personalitzar-se o moure’s, com la llum o el mobiliari.
— Un usuari és un cos genèric. Què passa quan aquest cos genèric, l’estàndard, és masculí?
— No hauria de ser així. A AHEAD entenem la persona com a persona i, per això, dissenyem pensant en els extrems: d’edat, de mobilitat o de visió, per exemple. Quan dissenyes per als extrems, el que és “mitjà” funciona. I fer-ho és complex: implica pensar més. Estem treballant amb entitats socials de salut mental, un món que sovint no es coneix. Són entitats que fan una feina intensa i difícil amb persones sense llar, dones que han patit violència o persones amb trastorns de salut mental. I aquesta feina no es veu, no apareix a les notícies. El focus, en definitiva, són els extrems.
Pel que fa a l’estàndard masculí, en arquitectura encara s’ensenya sovint així a la universitat. Ens basem en les mesures del modulor de Le Corbusier, un sistema pensat a partir d’un home de 1,83 m, amb una antropologia física molt concreta. I aquestes característiques no representen la població: hi ha un 52% de població femenina que, a més, viu més anys, fa més ús dels espais de salut, com a pacients o com a acompanyants… I que, a més, també és majoritària en molts equips sanitaris i residències. Si hem de fer alguna cosa, és dissenyar pensant en les dones. En definitiva, cal superar aquests models antics i, insisteixo, dissenyar per als extrems.
“El més important és no fer mal, perquè hem normalitzat dissenys i proporcions que poden ser nocius o que fins i tot maltracten”
— Sobre l’espai de debat dialogA: per què un estudi d’arquitectura necessita un espai d’intercanvi com aquest?
— Quan vam crear el departament de recerca, ens vam adonar que molta informació es quedava dins l’estudi, així que vam decidir compartir-la. No es tracta només de difondre allò que sabem, sinó també d’expressar el que volem i les inquietuds que tenim. Vam optar per fer-ho en forma de “cercle de conversa”, una metodologia que permet un intercanvi dinàmic. Convidem persones de diferents àmbits a conversar sobre un tema concret, a partir d’un document previ elaborat i compartit per nosaltres. La recerca es fa per millorar la societat, així que cal compartir-la per poder avançar. Hem après molt sobre gestió, pressupostos, política i usuaris. També hem après a ser més conscients de les diferents mirades i a no jutjar sense coneixement.
— Què hauríem de deixar d’acceptar com a normal en els espais que habitem i utilitzem?
— Hi ha aspectes biològics essencials per a les persones, com la llum i l’accés a la natura, que no haurien ni de necessitar justificació a l’hora de dissenyar. Crec que el més important és no fer mal, perquè hem normalitzat dissenys i proporcions que poden ser nocius o que fins i tot maltracten. També hem de deixar d’acceptar el disseny pensat per a una part molt concreta de la població —la que anomenem “estàndard”— i passar a dissenyar per als extrems. Dissenyar per als extrems exigeix pensar més. Aquest és el nucli de la qüestió. No parlem d’un document que es fa servir i es descarta si no funciona: parlem d’edificis que duren molts anys.
