El Teatre Apolo revisita la gran obra teatral de Luigi Pirandello Seis personajes en busca de autor. Aquesta producció ens convida a assistir a una funció de teatre dins del teatre i a enfrontar-nos cara a cara amb una crisi d’identitat que, més d’un segle després, continua sent contemporània. El punt de partida d’aquesta peça és únic i molt original: sis personatges de ficció irrompen en un assaig teatral demanant al director que el seu drama sigui representat.
El conflicte central es basa en el xoc entre la vida real i el teatre. Mentre que nosaltres, com a persones, canviem, dubtem i evolucionem cada dia, el personatge teatral queda atrapat per sempre en la mateixa història. El muntatge presenta molt bé aquesta angoixa: la d’uns personatges condemnats a reviure el seu drama una vegada i una altra, mentre que els actors reals només hi veuen un guió per interpretar.
El retorn d’un gegant al Teatre Apolo
Luigi Pirandello va estrenar a Roma, l’any 1921, Seis personajes en busca de autor, una obra que va provocar un escàndol tan gran, que l’autor va haver d’abandonar el teatre davant els crits del públic. Es tracta d’una peça en què el premi Nobel de literatura va trencar la “quarta paret” i va introduir el concepte de metateatre molt abans que el terme fos habitual en el teatre de l’època.
Ens trobem davant d’un tractat sobre la impossibilitat de conèixer la veritat i la condemna de viure atrapats en una identitat fixa. Avui dia, l’obra no ha perdut ni una mica de força; continua sent el millor exemple de com l’escenari pot fer-nos dubtar de la nostra pròpia identitat.
La direcció aconsegueix un gran equilibri visual
La direcció d’Antonio Álamo i Pepa Gamboa aposta per un disseny escènic molt equilibrat; la il·luminació també hi juga un paper crucial, ja que separa el món real dels actors de l’aura gairebé fantasmal dels personatges que arriben des del pati de butaques.
El gran encert de la direcció és com construeix els moments clau fent servir imatges senzilles però amb molta força. Un exemple clar n’és l’escena que té lloc al jardí: amb pocs elements, com una banyera o fulles que cauen, es recrea un espai carregat de força poètica i bellesa visual. No cal una escenografia gegant perquè l’espectador senti el trauma dels personatges; s’opta per objectes que mostren directament l’emoció que es vol transmetre.
La transició entre l’assaig dels actors i el drama de la família també funciona molt bé. Es manté sempre aquesta tensió de no saber qui és realment l’intrús a la sala: si els actors que estan treballant o els personatges que acaben d’arribar.
La veritat i la naturalitat
L’escena de l’incest és el clímax d’aquesta producció. La naturalitat amb què es presenta aquest moment culminant de l’obra de Pirandello permet allunyar-se del morbo fàcil per centrar-se en la humiliació i el reconeixement. Però allò realment brillant d’aquest muntatge (i on s’entén millor la tesi de Pirandello) és el que passa immediatament després.
Quan els actors “professionals” intenten replicar l’escena que acaben de presenciar, l’espectador sent una gran incomoditat. El contrast és brutal. La “veritat” crua del Pare i la Fillastra es converteix en una paròdia en mans dels actors. Amb això, l’obra ens suggereix que l’art, quan es torna massa tècnic o professional, pot diluir la veritat que intenta representar. La frustració dels personatges en veure’s “imitats” és la frustració de l’autor davant la impossibilitat que la seva proposta arribi de debò al públic.
El risc del to
Tanmateix, cap lectura contemporània està exempta de riscos i, en aquest cas, hi ha alguns elements que no acaben de quallar. Hi ha alguns canvis de ritme que es perceben una mica forçats i que trenquen la connexió amb la història en lloc d’aportar-hi quelcom nou. Per exemple: hi ha escenes d’interpel·lació directa al públic o passatges musicals que alteren el ritme i generen situacions que no acaben de funcionar.
Aquestes decisions dilueixen la tensió dramàtica que s’ha aconseguit amb els monòlegs. Dona la sensació que no s’acaba de confiar en la força de les paraules i es busca una agilitat artificial que la històri realment, no necessita.
El repte de la cohesió actoral
El binomi protagonista fa un treball de gran qualitat interpretativa: l’actor que encarna el Pare aconsegueix la difícil tasca d’humanitzar el discurs de l’autor i ajuda que el dilema filosòfic sigui més proper i fàcil de comprendre. La seva capacitat per sostenir el pes del text permet que la profunditat de l’obra arribi al pati de butaques sense filtres. Per la seva banda, l’actriu que dona vida a la Mare ofereix una interpretació plena de matisos i contenció.
És cert que la resta del repartiment es troba amb el difícil repte de mantenir aquest nivell d’intensitat. En aquest sentit, els secundaris semblen seguir un estil més fingit; s’entén que és per diferenciar el món real del teatre, però, de vegades, aquest xoc d’estils fa que la funció perdi equilibri.
Aquest muntatge creu en el poder transformador de l’escena i ens convida a retrobar-nos amb un clàssic immortal.
Una reflexió que perdura
Aquesta aproximació a Seis personajes en busca de autor al Teatre Apolo és una proposta que no té por d’enfrontar-se a les grans preguntes. Malgrat alguns desajustos en la posada en escena i en la interpretació, el muntatge aconsegueix allò que tot bon teatre hauria de fer: que l’obra sigui un vehicle per al pensament.
Sortim del teatre amb la sensació que la veritable funció comença precisament ara, al carrer, on cadascun de nosaltres ha de decidir quina part de la seva màscara és realitat i quina part és representació. Aquest muntatge creu en el poder transformador de l’escena i ens convida a retrobar-nos amb un clàssic immortal.
