Confesso que, quan vaig llegir que l’espectacle inaugural del Grec consistia en una fusió de circ, dansa i cant coral, vaig pensar com un imbècil que seria una cosa rere l’altra: ara ballaran, ara faran malabars, ara cantaran. Però l’obra dirigida per Darcy Grant, amb música d’Ekrem Eli Phoenix interpretada pel Cor de Noies de l’Orfeó Català, funciona com un organisme unicel·lular amb una càrrega poètica poderossíssima. Amenaçava pluja, i la pluja va complir l’amenaça, però vam poder veure el gruix de l’espectacle amb el cor encongit i amb una creixent sensació de meravella ja no acrobàtica, sinó estètica. Un espectacle que hauria de girar a tots els punts cardinals del món.
Els australians, vestits de blanc, es barrejaven amb les cantaires vestides de negre en un començament de monòdia recitativa sobre números que no acaben de pronunciar el quatre i tornen a començar. I és que l’incabat, l’error, el coitus interruptus, és una constant magistral durant tota l’obra: caure, aixecar-se i tornar-hi. De vegades creus que aquella torre humana ha fet llenya però en veritat t’ha pres el pèl i t’ha dit que aquests cossos joveníssims cauran i s’equivocaran tantes vegades com ells decideixin. Una obra sobre el desmai, l’alçar-se i el tombar-se a terra, el comptar fins qua i no voler continuar, tot envoltat d’una peça musical enigmàtica i inquietant que acompanya el vertigen escènic. Amb alguna llicència cap al Cant de la Senyera, evidentment, perquè l’esperit de l’Orfeó també ronda per damunt dels seus cants i per damunt de les cordes que de sobte travessen tot l’amfiteatre.
Aquesta mena de castellers australians creen un clímax de tensió que semblava inimaginable només amb els cossos, sense objectes accessoris, sense artificis, som nosaltres i amb nosaltres us farem esclatar els ulls. De sobte dues torres humanes connectades per un enxaneta que fa el pont pot evocar les torres de la Sagrada Família, o ara s’intercanvien amb un salt les punxes de quatre torres, o ara un pilar es conforma amb un simple salt des de terra, o ara un d’ells camina per damunt de tres enxanetes com si fossin una escala. O ara, també, els cossos són tecles d’un orgue que gemeguen quan es trepija descalç damunt les panxes.
L’espectacle, que ja ha guanyat diversos premis internacionals, sembla fet més a la catalana que a l’australiana. No sabies si l’acció es desenvolupava més cirquedusoleilment o més furadelsbausment, és a dir més mediterràniament, però aconseguia una constant bellesa escènica. Sobrietat però calidesa, abstracció musical però tendresa, contundència acrobàtica però relat comprensible i coherent. Fins i tot el famós escenari de pedra de Montjuïc projectava les ombres dels virtuosos primitivament, gairebé altimíricament. L’obra és un constant i descarat homenatge a la Humanitat i a les possibilitats del cos, no només en gestes acrobàtiques sinó també en capacitat commovedora i estètica.
Al públic, tot Barcelona i els flamants representants municipals. Colau encara té molt més favor popular que l’alcalde Collboni, si hem de fer cas dels aplaudiments. I la pluja ens va robar l’última part de l’espectacle, però ens va deixar rumiant si encara era possible millorar-lo o pujar-ne la dificultat. Però només calia repassar una mica la política recent, asseguts tots ells als seus llocs, per convèncer-se que sempre és possible fer les acrobàcies més inversemblants.
