Què passa quan intentes cremar el sistema des de dalt d’un escenari? La directora Anna Serrano Gatell porta al Lliure de Gràcia L’autora (The Writer), una peça carregada de veritat i ràbia, signada per la britànica Ella Hickson. Un text que neix des de les entranyes per dinamitar els codis de la ficció dominada per homes i que posa sobre la taula l’etern debat: serveix l’art per canviar el món o només venim al teatre a fer-nos massatges a la consciència?
A través del retrat d’una jove escriptora, el text llança un crit en defensa del talent femení davant d’un sistema que acostuma a jutjar les dones per la seva aparença i capacitat de seducció. És un viatge dramatúrgic molt original que mostra com el sistema obliga a modular la nostra ràbia i indignació per poder encaixar a la societat.
La ràbia intel·lectual d’Ella Hickson
L’autora (The Writer) es va estrenar a l’Almeida Theatre de Londres el 2018. Amb aquesta presentació, la dramaturga britànica va sacsejar els fonaments del teatre anglosaxó i va dividir la crítica en dos bàndols. I és que Hickson trasllada la seva necessitat gairebé mística de creure, però canalitzada a través d’una ràbia intel·lectual absolutament política.
Abans de presentar aquesta obra, Hickson escrivia sobre joves adults atrapats en la precarietat i la incertesa del món contemporani. Ella mateixa feia la broma que el recull dels seus primers drames s’hauria de titular Plays One: Grow up and Get a Proper Job (Creix i busca’t una feina de veritat). Però amb cada text, la seva ambició anava a més: el realisme es convertia en lirisme i s’atrevia a crear obres amb una estructura més complexa. I això és el que proposa a The Writer: trenca totalment amb l’estructura clàssica del teatre per construir cinc actes que són obres dins de l’obra.
La llibertat del muntatge de Serrano
El muntatge que ens proposa la directora Anna Serrano Gatell a Barcelona neix, precisament, de la mateixa llibertat amb què es va crear l’original. L’obra va ser escrita en aïllament absolut, un procés que Serrano descriu com una escriptura “molt automàtica, com vomitada, de llançar-se a escriure sense pensar i sense una lògica”.
Estem acostumats a relats tancats i estructures còmodes, però el món real és fragmentat i contradictori, i aquesta versió respon des de la forma: la forma es trenca, es desplaça i es converteix en el contingut. L’escenografia de Judit Colomer contribueix a organitzar aquesta estructura: cada capítol de l’obra funciona com un micro-univers particular.
Una estructura que trenca esquemes
Estem davant d’una obra que et trenca en cada escena i en cada acte. Quan creus que has agafat el fil o el codi de la funció, es produeix una ruptura absoluta que obre un camí completament diferent. És un viatge dramatúrgic potentíssim i molt allunyat del que estem acostumats a veure a la cartellera. Com passa en qualsevol producció d’aquest format, hi ha escenes que funcionen millor que altres, algunes respiren amb més facilitat o mantenen l’interès més alt, però el còmput global de la proposta és indiscutible: aconsegueix crear una peça escènica molt potent, plena de capes, que sacseja la platea.”
Mercantilitzar les emocions humanes
El text reivindica el fet d’escriure com un exercici catàrtic, un viatge interior i una expedició gairebé sagrada cap a l’essència de l’ésser humà. Per això resulta tan dolorós veure com aquesta necessitat gairebé divina s’ha de mercantilitzar i rebaixar per poder sobreviure en el circuit de consum.
Nausicaa Bonnín encarna aquesta jove escriptora amb un gran magnetisme; vol canviar el món, cremar-ho tot, convençuda que l’art és l’única eina real per fer la revolució. Tota aquesta indignació es presenta a través d’un discurs molt elevat i estudiat. No és un discurs visceral i brut, sinó una rèplica teatral ben estudiada i pensada per poder encaixar dins del joc escènic. I és en aquest punt on el missatge es torna brillant: l’obra utilitza el món de l’art com un mirall de la societat capitalista.
L’autora ens mostra com el sistema t’obliga a agafar els teus sentiments més íntims, la teva ràbia i el teu propi “vòmit” creatiu, i modular-los per poder encaixar en els engranatges del mercat. Perquè al final, si vols que t’escoltin, has de passar per una estructura dramàtica comercial, has de ser atractiu per al públic; si no ho fas, et quedes sola en els marges, com una tribu al bosc que fuig de la realitat però que no interessa a ningú.
Les dones que escriuen
La peça posa el dit a la llaga en una veritat incòmoda sobre l’ofici quan el llegeixes des de la perspectiva de gènere: a l’escriptora, a la dona creadora, moltes vegades se la continua valorant abans pel seu físic que no pas per les seves idees. I el pitjor d’aquesta violència patriarcal és la llavor del dubte que sembra en la pròpia artista; fins i tot quan algú et valora pel teu talent, si et donen a entendre que també els atreus físicament, com a dona caus de quatre potes en la trampa i dubtes de tu mateixa. Ja no saps si ets realment bona o és que, simplement, estàs bona. En aquest sentit, L’autora també actúa com un crit de defensa al talent i a la passió de les que escriuen amb el qual és impossible no sentir-se identificada.
Quan el discurs s’encalla
Malgrat totes aquestes virtuts, l’espectacle comença a tenir alguns problemes a mesura que avança. Hi ha escenes que pequen de ser una mica llargues, repetitives i clarament redundants. El missatge principal de la protagonista s’entén perfectament en els primers diàlegs de la història, però el text s’encalla de vegades en un bucle discursiu on el personatge de l’autora adopta un to que s’apropa a l’egocentrisme.
El missatge pessimista
No obstant això, el punt on l’obra genera més contradicció (i on personalment em costa més entrar) és en el seu missatge final. Durant tota la funció, l’obra et llança un alè d’aire fresc, obre les ales de la ment de l’espectador amb una perspectiva feminista i anticapitalista molt necessària, plantejant el teatre com un espai sagrat que no s’ha de pervertir. Però, en l’últim acte, tot el que s’ha criticat al principi es corromp i es contradiu de manera absoluta. Els rols del patriarcat es compleixen fil per randa; la protagonista acaba claudicant, repetint exactament els mateixos patrons de domini de l’home i fins i tot adoptant una actitud sexualitzada que abans rebutjava. Sembla que l’obra ens vulgui dir que el sistema està tan impregnat en el nostre ADN cultural que la derrota és l’únic camí possible. Aquesta visió tan catastròfica ennuvola tota la potència i la il·lusió que havíem acumulat durant la funció.
Ens col·loca davant de la figura de l’artista idealitzat, un intel·lectual a l’estil de Picasso pintant el Guernica: algú que observa el dolor del món des d’una posició de privilegi absolut, fumant i prenent una copa mentre plasma de manera estètica com els altres es desagnen a la trinxera. És veritat que moltes vegades l’escriptor es queda en això, en un simple observador de les desgràcies alienes, però tancar una peça tan combativa amb un pessimisme tan destructor et deixa un regust amarg.
Anem al teatre a canviar el món o a callar la nostra consciència?
L’autora ens planteja l’etern debat de si l’art serveix realment per canviar les coses o si, al capdavall, no som més que un grup de burgesos que anem al teatre perquè ens expliquin el que volem sentir i, així, calmar la consciència.
Malgrat que el seu tram final et tanqui la porta a l’esperança amb una bufetada de realitat a la cara, la producció de l’Anna Serrano Gatell ens emociona perquè demostra que, tot i que el sistema capitalista sempre acaba passant-nos per sobre, la necessitat d’escriure i de combatre les estructures de poder continua sent l’únic espai real de resistència que ens queda.
