La majoria de barcelonins intuïm que la nostra ciutat és una barrija-barreja d’existència tranquil·la i d’esperit batallador o (per evitar els dos conceptes més suats sobre la catalanitat i acollir-nos al vocabulari mig cursi dels poetes), que tots vivim l’esquizofrènia entre la Gran Encisera i la Rosa de foc. Pel que fa a la segona condició, l’esperit de bullanga i una certa tendència a la revolució violenta d’esperit transformador, la cosa no és fruit del cofoisme. Un tal Friedrich Engels ja va deixar escrit (llegiu Els bakuninistes en acció de 1874, parit en ocasió de les insurreccions de l’any anterior contra l’escàs esperit federalitzador d’Espanya) que Barcelona tenia l’honor de tenir “més combats de barricades que cap altra ciutat del món”. Analfabet en història, sempre m’havia interessat saber com es cuinà aquesta tendència guerrera dels antics conciutadans. Ara soc un pèl menys ignorant mercès a un seminari fantàstic que l’historiador Jordi Roca Vernet ha organitzat al MUHBA: La Barcelona liberal del vuit-cents: entre revolucions i transformacions (1820-1874).
Primer i abans que res, cal fer constar en acta que el nostre Museu d’Història de Barcelona —sense fer gaire soroll ni escarafalls— té una de les programacions expositives i d’activitats patrimonials més interessants del país, per la qual cosa perpetrem una gran barretada al seu director, Carles García Hermosilla. Això es palesa en iniciatives com aquesta, que va omplir dues tardes la sala Martí l’Humà del museu amb moltíssima gent frisosa per saber més coses sobre la nostra ciutat. El doctor Roca va explicar molt rebé com, a partir del 1820, Barcelona ja va excel·lir en la creació de Juntes Revolucionàries sorgides directament de la societat civil amb l’ànim de modernitzar l’estat. D’aquí creix una ciutat que sempre viu la febre liberal amb més ànsies que Madrit, curulla d’ateneus, però també de grups armats, una Barcelona que inspira guerrilleres feministes com Émilie du Guermeur o el fundador de la febre icariana, Étienne Cabet, que el 1843 ja escrivia un llibre sobre l’obsessió que tenen els generals espanyols per bombardejar els nostres bellíssims carrerons.
No us cercaré una tabarra sobre cadascuna de les conferències en qüestió (podeu veure-les totes, a brau passat, al web del museu), però em plauria citar especialment, per deformació professional, la lliçó magistral que la musicòloga Anna Costal va impartir sobre les pràctiques sonores-popular dels barcelonins a partir del 1833. Fou un goig sentir l’Anna relacionar l’imaginari batallador amb les cançons populars, les bandes milicianes (un espai de formació política, però també musical importantíssim, que ens regalà vides il·lustres com la del clarinetista i director Josep Jurch, del qual no en tenia ni la més punyetera idea) i, al seu torn, com l’emergència dels balls populars i de la tasca coral del gran Josep Anselm Clavé ens regalà música de gran qualitat amb un volgut esperit igualitarista. Recomanaria als nostres programadors que veiessin la xerrada, car potser aprendrien alguna cosa sobre com es pot incendiar la vida musical barcelonina i qui sap si també tindrien un poc més de fonament històric per reforçar l’adjectiu “públic” de llurs respectives guinguetes.
Com va explicar el col·lega Edgar Strahele, la nostra memòria bullanguera passa per evolucionar el passat (en el cas específic de la Barcelona del XIX, això vol dir amarar-se de la cosa més francesa… sense idolatrar la violència estalinista d’en Robespierre), i justament per això diria que paga la pena estudiar molt més aquest període de lluites liberals barcelonines, sobretot perquè ens poden marcar la pauta per mobilitzar de nou la conciutadania de cara a un cert desvetllament de tota la tribu. Potser tot són conclusions d’un saltimbanqui mental com servidora, però barrinar aquest període de la nostra ciutat va bé per fonamentar millor el mateix concepte de bullanga que, contra el tòpic al qual em referia a l’inici, no prové d’un esperit irreflexiu de rauxa, sinó de la consciència d’una societat lliure que no té por de guanyar drets a base de llençar papers a terra. Sortint del seminari en qüestió, pensava que té conya que un paio com jo tingui més nocions històriques de Londres o Nova York que no pas de la pròpia ciutat i de les batalles reals que la fonamenten.
Haig d’anar més sovint al MHBA (ben aviat escriuré alguna cosa sobre el nou espai del museu a la Fabra i Coats que historia el treball industrial de la ciutat), perquè això de guiar-me per intuïcions més que no pas la substància històrica em fot una mica de vergonya. També perquè, dins la meva paranoia singular, crec que abans de posar-nos a incendiar containers per causes perdudes o de caure en una relectura massa patriòtica-barretinaire del passat, potser caldria conèixer millor el capteniment dels milicians que gosaren precedir-nos, uns barcelonins amb un sentit altament pragmàtic de la violència. Coses meves, coses meves…
