“No tothom està cridat a escriure l’Ulisses. La meva aproximació a l’escriptura és més lúdica, però m’enorgulleix escriure obres que arriben a la gent, que les emociona”. Carlos Martín Portugal està assegut a la terrassa del bar, assaborint una ració de truita –“amb ceba, el dubte ofèn”– i una cervesa de mig matí. Des de dins del local s’escapen, tènues, les notes de Message in a Bottle de The Police. L’escriptor posa la seva millor cara de bon vivant, “que és el que em solen dir els meus amics que soc”. El solet, l’aire agradable, el paisatge animat, la conversa. Pura vida.
“Vaig ser el fill feliç d’una família molt catòlica i tradicional –recorda–, i vaig estudiar en col·legis religiosos”. Una infància sense sobresalts, divertida, a cavall entre la Verneda i Sant Andreu, que va acabar amb una adolescència díscola. “Als setze anys, vaig entrar en contacte amb el Circo de los Muchachos, una comuna itinerant que va estar un any instal·lada en una masia de Sant Vicenç dels Horts”.
El seu pas per aquella comunitat li va obrir un món nou a Carlos. “Va ser el meu punt de partida per entrar de ple en el punk i el heavy rock”. Van ser anys de festa, de mil concerts. De buscar, experimentar, trencar coses i idees. Es va apuntar a Econòmiques i va anar a classe els dos primers dies; “després ja no vaig tornar a aparèixer per allà”. Allò va acabar als vint-i-pocs, quan el seu pare li va donar un ultimàtum i va entrar a treballar en una entitat bancària. “Vaig passar dos anys vivint i treballant a Cardona i després vaig tornar a Barcelona”.
Va conèixer la dona de la seva vida i la vida se li va redirigir. “Vaig estar vint-i-sis anys treballant en aquella entitat, escalant posicions fins a esdevenir directiu”. En aquests anys es va aficionar a anar apuntant, en diverses llibretes, anècdotes que amics, familiars i clients li explicaven. Petites històries de vida amb grans rerefons històrics, “amb la idea de, potser algun dia, fer-ne alguna cosa amb tot aquell anecdotari”. La vida laboral seguia el seu curs, però no era una bassa d’oli. “Batallava constantment amb els caps, que volien que col·loqués una sèrie de productes que jo no volia col·locar perquè eren dolents; però a ells no els importava arruïnar la gent”. Fins que, un dia, allò ja va ser massa.
