Com deu haver passat a molts barcelonins, la darrera vegada que vaig filtrar-me al MACBA el primer que em vingué al cap foren els segles que havia passat sense trepitjar el museu. Comparteixo aquesta relació intermitent envers el nostre centre de la teca pictòrica contemporània amb alguns col·legues del cantó artístic, per la qual cosa no em sembla agosarat dir que el MACBA no ha acabat de fer honor al seu principi fundacional: a saber, i basat en l’exemple del MoMA que els crítics Cirici Pellicer i Rodríguez-Aguilera pretenien importar a Barcelona, el d’exercir com a receptacle patrimonial i d’experimentació de l’art fet a la ciutat en connexió amb la contemporaneïtat planetària. Ara que el museu ha fet trenta anys, amb exposició commemorativa inclosa (dada important; la meitat de les peces encara no s’havien exposat) podem dir que la tasca d’establir un relat estètic i un sentit patrimonial coherent de l’art barceloní encara espera algú que se la prengui amb certa serietat.
Pensar una institució artística com una caixa de sabates (la famosa teoria del cub blanc, dirien els estetes) és una mica d’enzes però, mentre trescava per la seva famosa rampa, de seguida em va sobtar el fet que l’exposició commemorativa de les tres dècades (Com una dansa d’estornells) ocupés un espai pràcticament idèntic a Projectar un planeta negre, mostra curada per la directora de l’ens, Elvira Dyangani Ose, primordialment centrada en els seus propis estudis doctorals sobre el panafricanisme. Tot i que a casa sempre ens encanta l’art de patir certs atacs d’egolatria, diria que la mirada a trenta anys de feina requeria un major desplegament espacial (i un pèl més de reflexió distributiva) que una expo interessant de la manaire actual que, tot i els abracadabres argumentals i la presència d’una Moreneta engabiada, té poca relació amb l’art de Barcelona. A casa estem a favor de guipar nord enllà, of course, però potser tocava mirar més endins.
Per casualitats de la vida, vaig tornar al MACBA tot just quan ha estat notícia que Dyangani deixarà el centre el proper mes d’abril, perquè el consistori del museu no li ha permès continuar la seva tasca decolonial a Barcelona i treballar a l’ensems en un indret tan progre com la Biennal d’Art Públic d’Abu Dhabi. Segons em conten els espies, les tensions entre una direcció que es volia lliure (dit d’altra forma, amb funcions artístiques però també de gestió) i un patronat amb ganes de ficar el nas al dia a dia del museu no eren noves. Però, sigui com sigui, Dyangani haurà passat sis any als MACBA sense deixar-hi gaire petjada. Malgrat la presència d’autors venerables com Basquiat, Tàpies, Kentridge, Miró i etcètera, el nostre museu més presentista continua sense poder exhibir peces senyera i sobretot, gosaria insistir, no ha sabut establir una filosofia clara sobre les formes i pautes amb les quals el contemporani ha ordit la suma de discursos que cristal·litzen en una idea de ciutat.
“Los museos de la ciudad -y particularmente el MACBA- deberían repensarse de la forma más contemporánea posible”
Tota aquesta tabarra ens porta al sempitern tema del rol present dels museus. Pel que fa al MACBA, ara que se cercarà nova direcció, jo simplement pescaria algú que tingués prou coneixement i estima de l’art barceloní com per endreçar-lo i explicar-lo als ciutadans d’una forma nova i enriquidora (soc pessimista, perquè entenc que el principal requisit que s’exigirà als candidats, com ha passat al TNC, és que siguin amics, coneguts, o saludats del PSC). Això s’escau per parar d’un altre tema d’actualitat ciutadana-artística com el paperot que ha fet Manuel Borja-Villel durant els últims temps. Com recordarà el lector, l’antic director del Reina fou fitxat per la Gene fa tres anys (amb una opacitat de contractació exemplar i un sou encara desconegut) per convertir-se en una espècie de remodelador de la política museística urbana, unes funcions prou vagues com perquè se’l titllés com “el tsar dels museus.” Acabada la feina, ni Déu pot escatir quina ha estat la seva contribució.
Com va posar de manifest la periodista Maria Palau en un excel·lent article dels que es troben a faltar a la nostra somorta premsa cultural (El museu deshabitat de Borja-Villel; Diari Avui, 17-02-2026), la tasca del tsar ha consistit bàsicament en el comissariat d’una exposició incrustada al pavelló de Victòria Eugènia i al Palau Moja, Fabular paisatges, que aspirava a ésser el boom de la dècada però que acabaren veient només 20.188 espectadors. Al seu torn, després de passar-se anys reflexionant, Borja-Villel entregà al departament de Cultura la memòria Museu habitat, un resum de quaranta-cinc pàgines del que aquest historiador nostrat ja ha anat explicant en conferències sobre la necessitat d’aplicar les teories decolonials al museu del futur (la qual cosa, si em permeteu, després de dirigir una institució tan centrípeta com la citada a Madrit, té prou conya), un paper que no excel·liria en qualsevol facultat del món, però que servirà a l’autor per tenir també una biennal.
Així doncs, a banda d’ésser indrets per promocionar-se a nivell de pasta i aplicar les dèries personals de cadascú, diria que els museus de la ciutat -i particularment el MACBA- haurien de repensar-se de la forma més contemporània possible; a saber, mirant enrere i recordant per què coi van fundar-se i què els pot diferenciar. Tot això, evidentment, no s’esdevindrà, perquè ja fa temps que -a la nostra ciutat- les coses interessants acostumen a esdevenir-se als marges. És una llàstima, perquè a casa som de pensar en gran sobre les coses grans.
