Passen pocs minuts de les vuit del vespre, el Palau de la Música guarda el màxim silenci possible (que en el cas de la repulsiva grolleria dels melòmans barcelonins implica algun telèfon mòbil a mig apagar, l’aplec habitual d’estossegades d’última hora i un paperet de caramel que emula el cric-cric d’una escala corcada) i el pianista torna de nou al seu escenari. Avui som en un concert per a mitòmans, amb la qual cosa els fans del protagonista ja s’exciten només veient-lo aparèixer d’entre la fosca amb el rostre inconfusible d’un pingüí galtaplè que es precipita al piano com un somnàmbul, amb la mà dreta napoleònica però a la inversa, tocant l’esquena. Com també és consuetud, hi ha una breu salutació amb un rostre de màscara cadavèrica que no canviarà en tota la nit, després de la qual el pianista es decanta ràpidament a l’instrument i —quan els tísics encara no han acabat llur recitar— ataca el Beethoven.
Els barcelonins, a causa del nostre horripilant cofoisme, creiem que molts artistes del món tenen una relació especial amb la nostra ciutat. Ho acostumem a dir així, allargant la cadència del mot especial d’una forma particularment grotesca. L’exemple més clar d’aquest deliri, i també el més abominable, és el de Bruce Spingsteen, a qui considerem un mig amic —li diem “el Bruce”, com si fos el professor de clarinet de la neboda— simplement perquè ens visita molt sovint i ens fot alguna espantosa turra de les seves en català. Això també s’escau en el cas que ens ocupa, el del genial pianista Sokolov, que irromp quasi anualment al Palau de la Música en recitals de màxima ambició artística, però que sobretot és conegut per allò que els seus fidels anomenem “la tercera part del concert”; a saber, quan el rus inicia una tanda de bisos que pot allargar-se, com aquest passat dijous, fins a les sis propines.
De fet, un bon amic pianista sempre em recorda que el tercer acte acostuma a ésser el bo i millor d’aquestes antològiques rutines. Li he de donar la raó, potser perquè Sokolov ja té setanta-cinc tacos i no és tan perfecte com antes en l’execució de les grans obres “de programa”. Així al Palau, en un concert molt desigual on la Sonata núm. 4 en Mi bemoll major, op. 7 d’en Ludwig va quedar molt desdibuixada per una sorprenent dosi extra de notes falses. Bé, tant li fot si Sokolov no tenia el millor dia, perquè la traca va començar a millorar amb les Sis Bagatel·les, op. 126. Pianisme rus de tota la vida, amb el dolor de la música incrustat al fetge però sense cap mena d’espasme emocional, i amb aquella forma d’acostar-se al teclat, percutint-lo com si encara fos un instrument de martells on cada nota s’ha de diferenciar de la resta, malgrat que el teixit beethovenià les uneixi com un trencadís d’histèria eixordadora.
Tot i la frisança pels bisos, jo esperava amb candeletes la D960 de Schubert, aquesta marató quilomètrica deliciosa i absurda, una de les meves sonates favorites. Em va sorprendre que el pianista l’ataqués bastant ràpid, en un Molto moderato que no sé si devia arribar als vint minuts (en Richter, Déu nostro senyor, l’allargava fins a 24,33!), però amb aquella martingala de baixos mortuoris amenaçants disparada com la poden tocar molts pocs artistes del planeta, i un Andante sostenuto, qui sap si la balada de comiat més bella que mai s’hagi escrit per a qualsevol instrument, també un pèl apressada. Jo he sentit Sokolov en la mateixa peça, gaudint molt més dels silencis corprenedors que ens regala Schubert; però això tan li fot, perquè per tocar aquest tòtem s’han de tenir uns collons de brau i ésser un músic estratosfèric. Al públic, aplaudit de casa, tant li carden les esmenes i comença a ovacionar l’estrella.
A partir d’aquest instant, faltaria més, comença la festa litúrgica dels encores. Aquí ja no s’escau la gran concepció d’obres llargues i la tècnica no és el que exigeix el devot, car l’únic que s’anhela és la mateixa perdurabilitat infinita del concert. El pianista repeteix el ritual de sempre; dues salutacions (ara també s’adreça als espectadors de l’orgue del Palau) amb cara d’absoluta indiferència i vinga fot-li de nou. Els barcelonins es debaten entre la seva devoció —la frenesí per escoltar l’enèsima interpretació de la tercera masurca de l’opus 30 i el preludi vintè de l’opus 28—- o precipitar-se als voltants del Palau per fer un mos en un dels espantosos establiments que l’envolten. Aquesta és una de les millors escenes d’aquests concerts, quan hom veu horroritzat com els conciutadans -aplaudint dempeus tot caminant- ignoren si volen una nova peça o satisfer llur fam mig folla de croquetes.
Però tot això al pianista li rellisca completament, perquè ell ha viscut des d’infant dedicat a l’art, segons l’antiga ètica russa de l’antipersonalisme, i l’únic que vol és cascar-se una nova tanda de sis bisos amb el mateix rictus que tenia fa dues hores i mitja… per acabar cardant el camp d’aquí. Nosaltres, els barcelonins, repetim amb una pedanteria demencial frases com la precedent, i la majoria enfilem el camí d’espantosos restaurants de tapes vomitives amb aquesta idea al cap, segons la qual acabem d’assistir al concert d’un artista vertader i d’un home que viu sense concessions. Som una cosa bastant ridícula, sobretot tenint en compte que hem acudit a un concert curull d’analfabets que aplaudien entre moviments. Però tant és, perquè els barcelonins només volíem presenciar a una nova marató de Sokolov i els benignes gestors del Palau en l’han regalada, car coneixen bé la nostra complaença.
La penya surt del barri de Sant Pere mig extasiada i famèlica. Nosaltres som gent un pèl superior, coneixem els secrets de l’indret on intentem viure, i sabem que els amics de casa Mari i Rufo ens esperem al carrer Freixures, tot i ben entrada a la nit (és a dir, quan a Barcelona ja no es pot sopar?!), per regar-nos la panxa amb un dels millors raps d’Occident i una closca per la qual vendríem l’esperit de Chopin. Fins l’any vinent Grigory, que ja t’esperem.
