Barcelona ha viscut massa temps d’inèrcies. Durant dècades, hem confiat en el llegat del 92 i en la potència visual del modernisme per mantenir-nos al mapa, però la realitat és que el motor museístic de la ciutat demanava una revisió a fons. Avui, però, el taulell de joc està canviant. La coincidència en el temps de tres grans projectes —l’expansió del MNAC, el creixement del MACBA i el desembarcament de la col·lecció Carmen Thyssen— no és només una qüestió de metres quadrats; és la darrera oportunitat per consolidar una capitalitat cultural real en el segle XXI.
Un relat complet al peu de Montjuïc
La presentació del projecte Passatge del Museu per a l’ampliació del MNAC marca un abans i un després. Fins ara, el Museu Nacional era una joia tancada en un palau magnífic però feixuc, que deixava l’art de postguerra i contemporani en un calaix per falta d’espai. Amb la integració del Palau Victòria Eugènia, el museu no només guanya 20.000 metres quadrats, sinó que “baixa a la ciutat”.
L’oportunitat és clara: crear un eix cultural a Montjuïc que rivalitzi amb el Museumsinsel de Berlín o el South Kensington de Londres. El MNAC ja no serà només el museu del Romànic; serà el museu que expliqui tot l’art català, sense interrupcions, connectant el passat medieval amb la potència creativa del present.
El MACBA i la conquesta de la plaça
Mentrestant, al cor del Raval, el MACBA busca resoldre una assignatura pendent: ser un museu habitable. L’ampliació a la plaça dels Àngels, signada també per HArquitectes i Christ & Gantenbein, ha d’anar més enllà de l’arquitectura. És la necessitat de dotar d’ordre un espai públic tensionat i de permetre que la col·lecció d’art contemporani respiri. Barcelona necessita un MACBA que no només atregui el visitant internacional, sinó que es converteixi en una àgora per al veïnatge, demostrant que l’art pot ser un agent de regeneració urbana i no només un aparador.
El Thyssen: L’eix central que faltava
Finalment, l’anunci de l’obertura del Museu Carmen Thyssen Barcelona a l’antic cinema Comèdia tanca el cercle. Situat a la cruïlla del Passeig de Gràcia i Gran Via, aquest nou pol d’atracció privat-públic és la peça que connectarà els fluxos turístics i locals amb un relat artístic de primer nivell. El fet que la Baronessa hagi escollit el 2028 per obrir aquest espai —centrat no només en la pintura, sinó també en el disseny i el talent jove— posa Barcelona en el circuit de les grans col·leccions internacionals amb una visibilitat imbatible.
Aquesta transformació no és un caprici estètic. És una necessitat estructural per tres motius:
1.- Barcelona necessita dispersar els seus visitants. Enfortir Montjuïc (MNAC) i el centre cultural (Thyssen i MACBA) ajuda a esponjar els punts crítics de saturació.
2.- Una nació que no té espai per mostrar el seu art contemporani és una nació que no es reconeix a si mateixa. L’ampliació del MNAC, i l’arribada del Museu Carmen Thyssen Barcelona corregeix un deute històric amb els nostres artistes.
3.- En un món on Madrid, París o Abu Dhabi inverteixen milers de milions en infraestructures culturals, quedar-se quiet és retrocedir.
El 2029, coincidint amb el centenari de l’Exposició Internacional, Barcelona hauria de ser una ciutat on l’art no sigui un destí d’un dia, sinó un recorregut constant. Tenim els projectes, tenim el consens institucional i tenim la història. Ara només cal que les excavadores no s’aturin. Ens hi va la identitat de la Barcelona del futur.
