L’afirmació pot semblar molt risible però, si el lector s’endinsa a la màquina del temps i viatja fins a l’esclat de la pandèmia, l’any 2020, recordarà mil i una tertúlies on els aprenents de filòsof deien que això de la covid ens serviria per repensar la nostra relació amb l’espai públic. Mentre contemplava els carrers buits i palesava l’angoixa de les multituds tancades a casa llegint Kierkegaard o jugant a la Play, la secta dels optimistes (gent molt perillosa que confon els desigs amb els fets, aclareixo) sermonejà tot déu afirmant que, una vegada mort el bitxet de Wuhan, els occidentals tornaríem a apreciar de debò el regal de trescar per les nostres rambles i reapropiar-nos de les terrasses. La realitat desmenteix els ingenus i podem comprovar com, després del confinament, el ciutadà del primer món gaudeix l’esquizofrènia de viure entotsolat a casa davant la pantalla o, si en surt, disfruta com un camell essent una partícula més del turisme massiu que emboteix les urbs.
Tota aquesta mandanga conceptual ve a tomb perquè enguany se celebra un lustre de la campanya Volem jugar!, lloable iniciativa ciutadana de temps pandèmics en la qual uns pares del Barri Gòtic reivindicaren espais de lleure perquè el seu fillam pogués jugar al carrer. Si continueu fent memòria, els nanos de tot el país foren potser els grans damnificats de les mesures restrictives del lockdown, algunes de les quals (recordeu que vàrem arribar a saludar-nos amb el colze i que alguns veïns delataven fins i tot els pobres infants autistes quan els seus pares els lliuraven de la presó d’estar-se tot el sant dia a casa), podem dir sense entrar en la conspiranoia, fregaven ben perillosament el terreny de l’autoritarisme. Doncs bé, cinc anys després la cosa no ha millorat, i pares i nanos del barri insisteixen en el prec amb la campanya Continuem volent jugar!, i els seus motius encara són igual de raonables.
Si fa cinc anys el problema fou la frisança per la restricció, ara els nostres petits es queixen d’haver de jugar en indrets com ara la Plaça de la Catedral en condicions absurdament imperfectes, obligats a surfejar una manada de turistes autènticament infecta, a la qual caldria afegir els més nefastos venedors de globus i souvenirs encara més nauseabunds. Faig meves les paraules d’un dels progenitors de la quitxalla, el conveí Josep Maria Boronat; l’altre dia deia a La Nostra que una Barcelona antipàtica amb els infants “és una ciutat morta.” De fet, una de les fortunes més grans de viure a tocar de la Plaça de Sant Felip Neri és veure com -dematí- els nanos surten de l’escola i matisen el dolor de la metralla que s’hi amaga tocant la bimba i cantant algunes melodies que, per edat, desconec. La cridòria és com una gran orquestra que afina, comunió de tota feromona que aviat els brotarà.
Servidor, de nap-buf i d’adolescent, sempre avorrí supinament l’hora del pati, un break intranscendent que aprofitava per badar en la més estricta solitud o fent companyia als marginats de la classe, cosa molt cristiana. Això de suar, de tacar la roba amb la pols del pati i de córrer com un foll a la recerca d’una bimba, em produïa una repugnància instantània que encara tinc dificultats per transcriure. Però jo, així en general, soc un imbècil depressiu que ha acabat esmorzant tranquimazins, així que no em foteu cas i abraceu el clam d’uns nanos pels qui el seu barri és llur playground natural, un indret que s’estimen i que veuen prostituït com un escenari d’Instagram on els turistes fan morritus davant la càmera i es fotografien compulsivament fent el gilipuà. Volem jugar! és un eslògan fantàstic, curt i clar, que certifica la clarividència infantil comparada amb l’estultícia suposadament adulta.
Amb una certa vocació comunista, l’Ajuntament ha iniciat programes com ara Juguem a les places on, durant hores molt concretes i en espais d’afluència de guiris, planteja allò que en l’idiolecte administratiu es defineix com “actuacions específiques que potencien l’espai públic com a espai educador i afavoridor del desenvolupament integral i saludable dels infants i adolescents de la ciutat” (senyors de la cosa pública, fotin el favor d’escriure normal i, si pot ser, bé!). Celebro que l’administració detecti el problema però, pel que he vist, aquesta és la típica iniciativa on es reparteixen quatre jocs de taula i es reserva un espai mínim als nanos perquè es distreguin durant una estona. Aquí estem parlant de quelcom més profund, a saber, que els petits puguin tenir una relació espontània i no mediada amb els “seus” carrers. Sí, perquè els carrers, i perdoneu pel racisme, són nostres.
Mentre escric aquesta Punyalada sento de fons els nanos de can Neri, esperitats, colonitzant la seva plaça. Ara hi faré un cop d’ull, sobretot per veure com valdria la pena tornar enrere i convertir-me en un infant normal. Deixeu-los jugar, estimats administradors de la cosa pública; que del contrari acabaran com jo, pandèmic mental crònic.
