Hem tornat a picar l’ham. N’hi ha hagut prou amb què algú, en aquest cas l’arquitecte Fernando Caballero, hagi deixat anar la xifra dels 10 milions d’habitants com a horitzó per al seu Madrid DF l’any 2050 perquè, a casa nostra, en un tancar i obrir d’ulls, ens trobem discutint sobre la Catalunya dels 10 milions a tort i a dret i no sempre amb la serenitat necessària. És cert que no tot és fruit de l’astut cronista madrileny. Alguns escenaris demogràfics oficials ens projecten aquestes xifres. Però els escenaris són això, escenaris, i n’hi sol haver de diversos (alt, mitjà, baix, optimista, pessimista, tendencial…) que depenen de l’evolució d’un conjunt de variables. El que cal és saber quines són aquestes variables que els determinen.
Ara bé, sí que cal tenir en compte que quan la font principal de variació de la població són les migracions, com passa des de fa ja molts anys, la predicibilitat dels escenaris es redueix considerablement, perquè el nombre i diversitat de variables que entren en joc és molt elevat i molt volàtil. Això sí, ara com ara només tenim una certesa: que el 2050 siguem 7, 8, 10 o 14 milions dependrà sí o sí dels fluxos migratoris.
Però ja posats, un cop aixecada la llebre dels 10 milions resulta pertinent fer-se preguntes que ens portin a pensar com ens hem de preparar si es dona el cas. Una d’aquestes preguntes és: si a Catalunya arribem als 10 milions d’habitants, com es repartiran en el territori? La resposta és senzilla: depèn de com planifiquem avui. O sigui, de les decisions que prenguem com a societat i, en particular, les que els poders públics traslladin a normatives, inversions i polítiques. I, en aquest sentit, una de les claus és si continuaria havent-hi una concentració de població en l’entorn metropolità de Barcelona o si, contràriament, s’afavoririen altres polaritats territorials.
Alguns càlculs senzills ens ajudaran a fer-nos una idea de què estem parlant. Si projectem seguint el repartiment actual de la població, a l’àmbit metropolità de Barcelona (segons la Generalitat, el territori que agrupa el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental), que compta actualment amb uns 5 milions d’habitants, li correspondrien uns 6,2 milions. Això vol dir que, a grans trets, dels 2 milions de persones que van dels vuit als deu, 1.200.000 anirien a la metròpoli barcelonina i 800.000 a la resta del país.
Tot i que potser és més interessant —i decisiu per al país— especular sobre com es distribuiria aquesta part dels 800.000 nous habitants, a mi em toca centrar-me en la quota metropolitana. La qüestió és que l’evolució demogràfica prevista, evidentment, determina les necessitats de nou habitatge i reclama indicar on i amb quines característiques serà generat, i per això hem d’acudir als plans que estan en marxa.
Com deia abans, d’escenaris n’hi ha de diversos, també a la planificació, i per citar-ne un de rellevant, com són les projeccions que utilitza actualment l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) per a elaborar el seu planejament, la població del territori que podem considerar regió metropolitana de Barcelona se situaria, amb la vista fixada el 2050, fregant els 5,9 milions d’habitants. Així, el Pla Director Urbanístic Metropolità de l’AMB ens diu que cal proveir d’uns 450.000 habitatges principals la regió metropolitana de Barcelona. Si tenim en compte que aquesta previsió es fa sobre 5,9 milions d’habitants i no sobre 6,2, la xifra de nous habitatges principals necessaris a la metròpoli en l’hipotètic context dels 10 milions superaria el mig milió.
Com reorganitzar Catalunya d’acord amb les necessitats de la gent que hi viu i que hi viurà en el futur és una decisió que ja hauria d’estar presa fa temps
Pot ser que una part d’aquests habitatges procedeixin del retorn a l’ús residencial d’almenys una part de l’oferta que avui dia està copada pels usos econòmics, no només turístics sinó també de tota mena de serveis: des de despatxos notarials a consultes dermatològiques. De moment, a Barcelona ciutat s’ha anunciat l’eliminació de les llicències per habitatges d’ús turístic l’any 2028, cosa que es preveu que alliberi unes 10.000 unitats. Falta veure si els municipis de l’entorn els absorbiran o si seguiran la mateixa línia restrictiva però, en el millor dels casos, estem parlant d’un parell de desenes de milers d’habitatges.
Així mateix, encara hi ha cert marge en algunes comarques per a la transformació de segones residències en primeres, una tendència que ve de lluny, però que la pandèmia va accelerar i la dinàmica de preus al municipi de Barcelona i voltants ha sostingut. També hi ha les diferents alternatives de redensificació que repassàvem en un article anterior. I encara hi ha un altre factor que no ens agrada gaire recordar, però que tindrà gran incidència: a qui i per a quins usos aniran a parar d’aquí al 2050 els habitatges que actualment ocupa l’elevat percentatge de població major de 80 anys.
El que és clar és que el gruix dels nous habitatges implicaran nova construcció, i que aquesta construcció només és possible ja de manera massiva en els municipis més allunyats del cor actual de la metròpoli, que serà, per tant, la destinació de la majoria de les 700.000 ànimes en què el mateix pla pronostica que creixerà la població (o el milió llarg en l’escenari dels 10 milions).
Unes ànimes, cal no oblidar-ho, cada cop més solitàries: gairebé un terç del parc residencial correspon ja a llars unipersonals, i la demanda és creixent. Per tant, el nombre d’habitatges hauria de créixer encara en major proporció respecte el creixement de la població en comparació amb el que ha succeït fins ara.
Per la banda de l’oferta coneixem bé les principals operacions urbanístiques que es preveuen a mitjà termini dins del municipi de Barcelona o a tocar de les rondes. Les més destacades serien, per ordre de finalització prevista de les seves peces fonamentals: l’estació de la Sagrera i l’ecobarri de la Mercedes (2028); el Pla Director Urbanístic (PDU) de les Tres Xemeneies i Catalunya Media City (2029); noves instal·lacions de l’Hospital Clínic a la Diagonal (2035) i el barri de la Marina del Prat Vermell (2036). Totes elles contemplen, d’una manera o altra, la construcció d’habitatge, per sumar en conjunt unes 30.000 unitats. Posem que amb altres mesures se n’aconsegueixen construir unes 30.000 més. Encara en faltarien per repartir més de 400.000 per la resta de la metròpoli.
Si obrim el zoom territorial fins a abastar els 36 municipis que componen l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), veurem que la proposta del Pla Director Urbanístic Metropolità, encara en fase de tramitació, assenyala alguns llocs com a potencials noves centralitats, però no sempre amb projectes ferms que les sustentin encara. Les més preparades perquè el planejament hi actuï serien Cruïlla Sant Boi, la Torrassa, Quatre Camins, Riera de Palau i Montgat, a banda del Besòs Central (que integraria la Sagrera) i Porta Diagonal (entorn del nou Clínic). De xifres concretes, encara n’hi ha poques.
Lamentar que la major part de Catalunya es buidi (i acabi, per exemple, consumida per les flames) no és compatible amb continuar concentrant activitat econòmica i llocs de treball al centre de la metròpoli
Més enllà dels límits de l’AMB, la incertesa és major. De fet, el govern de la Generalitat encara ha de trobar on ubicar els 50.000 habitatges assequibles promesos abans de 2030, dels quals la majoria correspondrien a municipis de la regió metropolitana. I així serà sigui quina sigui l’evolució i sigui quina sigui la població catalana el 2050 a menys que la revisió que comença ara del Pla Territorial General de Catalunya canviï radicalment el dibuix dels assentaments humans del país. Però, una vegada més, el que passi a l’entorn metropolità de Barcelona serà determinant.
No és cap novetat que l’evolució dels esdeveniments ens digui que hem de parar més atenció al que succeeix en aquesta part del territori que fa de frontissa entre el nucli de la gran metròpoli i el conjunt del país. Tampoc ho és que els fets no satisfacin aquesta necessitat. I això que Barcelona, com la majoria de grans ciutats espanyoles, fa temps que creixen demogràficament molt per sota del que ho fan els seus entorns metropolitans i que aquests s’expandeixen cada cop més (d’aquí el desafiant “Madrid dels 10 milions” de Caballero). En canvi, altres ciutats europees com Viena, Amsterdam o Munic, amb polítiques públiques d’habitatge molt més consolidades i més marge per la densificació, guanyen població en major mesura que les seves àrees metropolitanes.
Però a Espanya, el fet metropolità no té un reconeixement explícit a les polítiques nacionals, autonòmiques ni locals, i això fa que no es desenvolupin les eines necessàries per fer que aquests creixements expansius es produeixen en bones condicions. Barcelona, amb l’AMB, és l’excepció, però com ja hem assenyalat una vegada i una altra en aquesta columna, malauradament queda curta respecte a les dinàmiques quotidianes.
És així que el planejament territorial de la regió porta en stand-by des del 2010, que Rodalies va com va o que ciutats com les que configuren l’anomenat “arc metropolità” (Mataró, Granollers, Mollet, Sabadell, Terrassa, Rubí, Martorell, Vilafranca i Vilanova) pateixin fortes tensions en les seves arques municipals per mantenir un nivell digne de prestació de serveis a la creixent població.
Sigui, doncs, la Catalunya dels 10 milions o sigui encara la dels 8, la metròpoli més enllà de l’AMB és el territori clau per al futur del país
El planejament territorial no és, per desgràcia, una matèria que ocupi portades. Però sí ho són, a la llarga, les conseqüències del mal planejament o de la seva absència, que provoquen urgències que encara desvien més l’atenció sobre el planejament. La crisi de l’habitatge, el caos de Rodalies o els eterns barracons escolars en són clars exemples. Com reorganitzar Catalunya d’acord amb les necessitats de la gent que hi viu i que hi viurà en el futur és una decisió que ja hauria d’estar presa fa temps, però de vegades sembla que ni tan sols es pugui debatre amb un mínim de rigor i seriositat.
Lamentar que la major part de Catalunya es buidi (i acabi, per exemple, consumida per les flames) no és compatible amb continuar concentrant activitat econòmica i llocs de treball al centre de la metròpoli. Negar que existeix una realitat metropolitana de la qual en formen part cinc milions de persones dins d’un país que en té vuit en total (alguns en altres realitats metropolitanes més petites, però no oficialitzades) només fa que aquesta realitat vagi creixent sense control, desarticulada de la resta.
Sigui, doncs, la Catalunya dels 10 milions o sigui encara la dels 8, per a la qual cal recordar que fins i tot l’actual conseller de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, Albert Dalmau, admetia recentment que no hi hem arribat degudament preparats, la metròpoli més enllà de l’AMB és el territori clau per al futur del país i cal abordar aquesta qüestió d’una vegada per totes amb responsabilitat i decisió abans que els fets ens acabin desbordant.
