Carles Bosch o començar sempre de zero

Se sent més periodista que cineasta i, encara que és un dels nostres documentalistes més premiats i respectats, amb cada nou projecte li toca començar de zero.

El gènere documental viu un moment de clara expansió. I, tanmateix, molt pocs s’hi poden dedicar en exclusiva. “Dóna prestigi però no dóna diners”, lamenta Carles Bosch, que acaba d’estrenar el seu últim treball, Petitet, a DocsBarcelona.

Bosch és un veterà de l’ofici. Va treballar vint anys a TV3. Va ser un dels primers reporters del programa 30 minuts, on els seus reportatges de guerra i conflictes internacionals li van valer diversos reconeixements. El 2002 firma, amb Josep M. Domènech, el seu primer llarg documental, Balseros, sobre famílies cubanes que intenten arribar a la costa nord-americana. Va aconseguir la nominació a l’Oscar i va ser un èxit sense precedents. Juntament amb En construcción, de José Luis Guerín, va inaugurar el boom del documental a Espanya. Després vindrien Septiembres (2007), Revolució (2009) i Bicicleta, cullera, poma (2010), pel qual va rebre el Goya i va tenir notable presència internacional.

El periodisme li corre per les venes i confessa que se sent més reporter que “director de cinema” encara que també assegura que el documental l’ha ajudat a trampejar una professió que no viu el seu millor moment. “Estem acceptant treballar per a la ideologia que ens paga. Ho dic en plural malgrat que crec que, afortunadament, he aconseguit no fer-ho”.

És difícil creure que a algú amb un currículum així encara li costi (i molt) aixecar cada nou projecte. Ho accepta com a part del joc i assumeix que cada vegada toca començar de zero. Per poder fer Petitet va fer servir part de la liquidació de TV3 (sí, també costa de creure, però la televisió pública el va incloure en un ERO) i es va envoltar de gent jove i sense gaire experiència, però amb ganes i compromís. Es va comprometre a buscar finançament i, a la fi, el va aconseguir. “He pogut treballar amb una gran llibertat i amb cert esperit de resistència”.

Bosch, que sol aplicar estructures de novel·la clàssica o de guió de ficció als seus treballs documentals, en els quals sempre hi ha una progressió en el temps i un desenvolupament dels personatges, aconsella participar com a productor, poder tenir accés als números i algun dret sobre els premis i recorregut internacional. “Hi ha un esforç molt gran per part de l’autor en aquest tipus de projectes i em sembla just obtenir alguna compensació”.