A casa amb Matisse

Encara no m'ha passat que hagi sortit d'una visita a CaixaForum Barcelona, ja sigui per a visitar una exposició, assistir a un cicle de conferències, un concert o qualsevol altre esdeveniment, i em senti indiferent. I no només és l'arquitectura de Casa Ramona, sinó la sensació que m'emporto alguna cosa amb mi que abans no tenia. Això, malgrat poder confessar que no totes les exposicions a les quals he anat m'han agradat.

Però endinsar-se en la proposta de Chez Matisse. El llegat d'una nova pintura és, des del primer instant, un exercici d'obertura, fins i tot lleugeresa, diria, perquè el primer que sorprèn el visitant no és només l'esclat cromàtic del geni francès, sinó la intel·ligent arquitectura de la mateixa exposició, on les parets no arriben al sostre, cosa que permet que l'aire i la mirada circulin per sobre de les estructures i generin una sensació d'amplitud poc comuna en les mostres d'aquest estil.

Aquest disseny espacial, que sembla emular la llibertat compositiva del mateix artista, atorga un protagonisme absolut a les obres, que suren en un ambient d'amplitud i calma, reforçat per l'elecció d'un to salmó suau per als fons que, lluny de competir amb la paleta de Henri Matisse, esdevé una abraçada càlida i constant, un contrast acollidor que convida a la contemplació pausada i que per a res resulta pertorbador, sinó més aviat un bàlsam per a la retina.

L'exposició, fruit de la col·laboració entre el Centre Pompidou i la Fundació "la Caixa", es desplega com una casa oberta —d'aquí aquest títol tan suggeridor de Chez Matisse—, on el mestre no només habita, sinó que rep una constel·lació de 45 obres pròpies i 49 d'altres artistes, en un diàleg que il·lumina un segle sencer d'avantguarda.

Hi ha una bellesa particular en la dualitat de visitar aquesta mostra sota prismes diferents. En una primera trobada, un dia de bullícia amb els meus fills, em vaig permetre redescobrir Matisse a través de la puresa de la pinzellada i l'honestedat dels colors primaris, despullant l'art de la seva armadura intel·lectual per a parlar simplement de sensacions, dels objectes quotidians que omplen els llenços i de com una taca de color pot evocar un estat d'ànim.

És en aquesta mirada infantil on la decoració, terme que Matisse mai va témer i que va defensar amb orgull, recupera el seu sentit més noble: com ell mateix deia el 1945, el decoratiu és una qualitat essencial que propaga alegria i ens alleugereix la vida. En observar amb els meus fills els elements que apareixen en els quadres, recordava que Matisse va néixer en una família de teixidors i comerciants de pigments, un fet que explica el seu domini gairebé genètic de la textura i la seva capacitat per aconseguir aquesta complexa simplicitat que tant ens fascina.

No obstant això, en tornar en la quietud d'una companyia adulta, el discurs es transforma i es torna més dens, fent que la xerrada derivi cap a la construcció del volum, la síntesi del paisatge i aquesta pulsió gairebé física de voler traspassar el llenç per passejar pel port i les platges de Collioure.

És impossible no establir un paral·lelisme íntim entre aquestes finestres al món que Matisse pintava des del seu pis de París —aquestes “portes-finestra” que són llindars entre allò íntim i allò inquietant— i la pròpia finestra des de la qual avui observo la Ronda Sant Antoni de Barcelona mentre redacto aquestes línies; una connexió que travessa el temps i l'espai, recordant-nos que l'art de Matisse és, abans de res, una manera de mirar el que ens queda a l'altre costat del vidre.

"La pintura no és només el que està dins del marc, sinó allò que es propaga al seu voltant i que ens permet, almenys per un instant, sentir que el món és un lloc molt més càlid i lleuger"

El recorregut cronològic, dividit en vuit apartats, ens porta des dels inicis ombrívols sota la influència de Gustave Moreaufins a l'explosió del Fauvisme, on la paleta es torna incandescent després del contacte amb el Mediterrani. Em va impressionar veure allí La Moulade, aquesta obra que va actuar com a catalitzador de la seva revolució artística i que avui sembla conservar encara l'escalfor del sol de 1905.

Passejar per les sales d'aquesta mostra és anar trobant-se amb noms que acostumem a visionar en llibres d'art i que aquí es presenten com a companys de fatigues i experiències: la força d'André Derain, la intimitat gairebé humida dels banys de Marthe de Meligny pintats per Pierre Bonnard, el dinamisme del matrimoni Sonia Delaunay i Robert Delaunay o la mirada salvatge de Maurice de Vlaminck. Però potser el més enriquidor és la introducció de la mirada femenina a través de figures com Sonia Delaunay, Natalia Goncharova o Françoise Gilot, que aporten una reflexió necessària sobre els límits de la pintura i el lloc del femení.

És fascinant veure com Matisse, aquest home que necessitava “trepitjar terra abans de llançar-se”, segons l'historiador Pierre Schneider, va ser capaç de connectar amb les avantguardes alemanyes d'Ernst Ludwig Kirchner i Emil Nolde, buscant sempre un fonament emocional per a l'art, perquè, al cap i a la fi, per a ell l'art modern no era una altra cosa que un “arravatament del cor”.

Especial esment mereix el període de les guerres, quan la seva paleta s'enfosqueix i Matisse s'obsessiona amb el motiu de la finestra, un ressò que ressona en les obres de Kees van Dongen o František Kupka, i on el color negre comença a funcionar com una font de llum pròpia, el famós negre llum que va descobrir a Collioure el 1914.

"Al final del recorregut, una sent que s'ha mogut no només per l'evolució d'un llenguatge pictòric, sinó pels trànsits vitals d'un home que va saber trobar la calma enmig de la tempesta del segle XX"

En veure els seus retrats de Greta Prozor o Auguste Pellerin, amb aquests halos fantasmagòrics que envolten les figures, es percep aquesta transferència d'energia entre l'artista i el model, una empatia que també trobem en l'obra de Gilot, qui compartia amb Matisse aquesta tendresa cap als objectes quotidians, a diferència de la personalitat imponent i transformadora de Pablo Picasso, l'ombra de la qual també planeja per l'exposició en un duel de naturaleses mortes que és pura història de l'art.

La part dedicada als papers retallats (gouaches découpés) i el seu ús en publicacions és, senzillament, el triomf de la voluntat sobre el dolor. És commovedor pensar que, quan la malaltia el va obligar a abandonar els pinzells, Matisse no es va rendir, sinó que va transformar les tisores en la seva nova eina de dibuix, retallant directament sobre el color per resoldre l'etern conflicte entre línia i superfície.

Les vint làmines de la sèrie Jazz que s'exhibeixen a CaixaForum són un testament d'hedonisme i vitalitat; un món lluminós construït des de la privació física que va acabar influint fins i tot en l'art pop i en creadors contemporanis com Daniel Buren. Veure aquestes formes depurades fins a l'essencial et fa comprendre que Matisse no decorava parets, sinó que inventava una nova manera d'habitar l'espai, una cosa que es palpa en l'àrea de mediació on el visitant pot, per un moment, emular aquest procés creatiu i donar curs a la seva pròpia imaginació, un encert total perquè l'art deixi de ser una cosa sagrada i es converteixi en una cosa tàctil i participativa.

Al final del recorregut, una sent que s'ha mogut no només per l'evolució d'un llenguatge pictòric, sinó pels trànsits vitals d'un home que va saber trobar la calma enmig de la tempesta del segle XX. Surto de la mostra amb una estranya mescla de pau i anhel. Sento que vull escapar-me uns dies a Collioure, transitar pels seus carrers empedrats, asseure'm en un cafè a la tarda i veure com el sol es pon al seu port, tenyint l'aigua amb aquests colors que Matisse em va ensenyar a veure. O potser, simplement, en tinc prou amb treure de nou el cap per aquesta finestra que em mostra Barcelona, un diumenge qualsevol al barri de Sant Antoni, i descobrir que qualsevol paisatge, si es mira com ens ensenya el mestre, sempre té alguna cosa nova per mostrar-nos. Perquè, com bé se sent en aquestes sales, la pintura no és només el que està dins del marc, sinó allò que es propaga al seu voltant i que ens permet, almenys per un instant, sentir que el món és un lloc molt més càlid i lleuger.