“Frankfurt és tan bonica, tan majestuosa. Sobretot a la primavera, però també a l’hivern. Fa quatre anys vaig anar a viure allà i ara que he tornat la trobo molt a faltar. Soc gairebé una altra persona”. Les notes d’Oscarlypso de Yusef Lateef inunden l’ambient vespertí del Bar, mentre l’escriptora Jo Alexander degusta una Coca-Cola, que és gairebé l’única cosa que li entra bé. “O això o una camamilla, la resta se’m posa malament”, especifica.
El seu retorn a la ciutat està marcat per un nou llibre, Una dona qualsevol torna a casa (Columna), una recopilació de relats protagonitzats per senyores que maten. Assassines que ho són per necessitat, per un arravatament, per despit, per casualitat o per una qüestió de subsistència, i que cobren vida en contextos dispars com el futbol, una luxosa vila a les ribes de l’Egeu o el Canadà d’entre segles. “El millor, és que ni tan sols soc una gran lectora de novel·la criminal”, confessa l’autora, encara que potser aquesta falta de background específic l’eximeix i allibera dels vicis en què altres autors del gènere, que també el llegeixen i estudien, cauen d’una manera o altra.
Apassionada per la literatura i l’art des de petita, recorda amb enorme afecte l’Asunción Castel, aquella mestra de llengua castellana que la va animar a escriure i que avui, als seus reverends noranta anys, és amiga i lectora. “La considero essencialment la meva mentora, un exemple de dona i una persona d’una gran integritat”, explica amb un afecte incombustible cap a aquella dona que, abans que ningú, es va adonar que aquella nena tenia una inclinació natural per a l’escriptura. Va debutar l’any 1998, amb només dinou anys, amb Extrañas criaturas, “que em va obrir moltes portes”, explica. A partir d’aquest debut va començar a col·laborar amb la productora audiovisual El Terrat i a treballar en diferents mitjans com City TV, La Vanguardia, Primera Línea o Catalunya Ràdio.
Tanmateix, aquell debut també va precipitar el final de la banda que liderava, Glamour: un quintet molt actiu en aquella Barcelona de nits cremant pistes al Nitsa i que va deixar per a la posteritat un mini àlbum de cinc cançons. “Si et dic la veritat, és una època de la meva vida que no trobo a faltar”. Tanca els ulls, i es trasllada a un d’aquests moments, en aquell context gens enyorat, en què va prendre la millor decisió del món: “en el reservat d’una discoteca vaig dir ‘no’ a un porro d’heroïna”. Sospira. “Crec que, si hagués dit ‘sí’, ara mateix no estaria viva”. I no pot evitar somriure.
Quedar-se amb Vallcorba
Després del seu debut, Jo Alexander va escriure tres llibres de contes com a membre del col·lectiu Germanes Quintana: Zel, Por i Llibre de família. Després d’aquests treballs, s’ho va prendre literàriament amb calma i no va publicar la seva següent novel·la, L’Hivernacle, fins l’any 2009. “Jo tenia una oferta d’una editorial petita i una altra de Quaderns Crema. I fixa’t que jo no era conscient en aquell moment de qui era Jaume Vallcorba, de la importància i l’estatus que tenia en el món editorial i cultural, de la seva transcendència, així que imagina’t la cara que va posar quan, després de dir-me que volia publicar la meva novel·la, jo vaig respondre que m’ho pensaria perquè tenia una altra proposta”. L’escriptora riu. “Però clar, vaig acabar publicant en Quaderns Crema i vaig passar a formar part d’aquella elit que ha publicat amb ell”.
La següent novel·la va arribar gairebé deu anys més tard, ja en 2018, amb Palas y Héctor, una torbadora història d’amor incestuós, d’obsessió i ceguesa passional, que també va publicar amb un segell del llavors ja difunt Vallcorba, Acantilado.
— I ara, set anys després, has tret el teu quart llibre. Potser és una mica prematur, però ja tens pensat quan publicaràs el següent llibre?
L’escriptora decanta un somriure. “Tothom espera que escrigui una novel·la ara mateix. Tots s’han passat la vida esperant a veure què faré a continuació. Però, saps què? Jo l’única cosa que vull fer és anar a esquiar i veure tornejos de tennis. Seria feliç fent només això!”.
Alexander ho diu en relació amb la seva gran passió pels esports, “molt especialment pel tennis, esport del qual que em fascina la psicologia dels seus jugadors, la seva fortalesa per a enfrontar-se als moments de crisis i remuntar sense doblegar-se”.
Sobreviure a una ciutat racista
L’escriptora nega que Barcelona fos millor abans. “Als anys 80 o 90 potser era millor si eres blanc, però aquesta era una ciutat marcada per un profund racisme al qual estic orgullosa d’haver sobreviscut. He sabut convertir-me en la meva heroïna, en la meva protectora”. I de nou, Frankfurt acudeix a la seva ment, l’urbs europea que considera “molt més autènticament cosmopolita que no pas Barcelona que, a més, s’ha venut amb la connivència dels barcelonins i que, ara mateix, no et sabria dir si és una ciutat que m’estimo o no”.
Sí que hi ha amor en el record del carrer Banys Nous, en el cor del barri Gòtic, “on el meu pare tenia una botiga i un magatzem d’antiguitats”, explica la parroquiana, que acaba la seva beguda abans de rematar: “i recórrer-la, sigui a peu o amb la memòria, és una cosa que m’agrada”.
— El que t’agradarà recórrer amb el paladar i més endavant amb la memòria és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar. Si vols sopar tenim de tot: carta, menú, racions, plats combinats. Tot exquisit!
A Jo Alexander no li sembla pas mala idea. Dona un cop d’ull. La melodia de Love theme from Spartacus de Yusef Lateef dota l’atmosfera d’una estranya harmonia en els primers compassos del vespre. “Optaré per una ració”, decideix finalment.
— Només una? Et quedaràs amb gana!
L’escriptora nega amb el cap. “Què va, jo mai m’acabo els plats —replica—-. La gent creu que per això soc tan prima, però en realitat és al revés: com soc prima no cap tant de menjar al meu estómac!”.
