Hem normalitzat dir que Barcelona (entesa com un concepte de país, la gran Barcelona) és una ciutat d’innovació i startups i, de fet, la ciutat s’ha colat en els rànkings mundials, i ho celebro fort. Aquest missatge fa vint anys semblava ciència ficció. Però jo, que sóc optimista de mena, no tinc clar que aquesta realitat de l’ecosistema tecnològic tingui l’impacte que volem com a motor de transformació econòmic i social de país (i no només com a element de la gentrificació d’alguns barris).
De fet, no entenc que a la ciutat del Mobile World Congress y del 4YFN, on cada any venen els líders mundials de les telecomunicacions; a la ciutat que acull més de 100 seus de negoci tech i digital de grans corporacions, la ciutat on talent de tot el món es pirra per venir, la ciutat que té centres d’ investigació de champions league (el BSC, l’ICFO, el CRGB), on hi ha diners, venture capital locals i internacionals… doncs que aquesta ciutat no hagi vist néixer un Spotify o Klarna (són sueques), un Vinted (de Lituània) o un Booking (d’Amsterdam).
Falten referents de veritat, del model d’empresa tecnològica que volem dir quan parlem d’startups. Tenim Fractus, que és la startup catalana que va canviar els standards mundials de les antenes de telefonia mòbil. Fractus és la spin-off de la UPC que va fer possible que els iPhones, i tota la resta de mòbils que han vingut després, no tinguin una protuberància per antena. Fractus es va fundar fa 26 anys, i encara és una història massa desconeguda (us animo a llegir-la). És una història de visió, d’ambició i d’execució: el que podia haver estat una empresa fabricant d’antenes es va reconvertir en un negoci de propietat intel·lectual. I potser és l’únic gran referent real d’èxit de transferència tecnològica de l’ecosistema català d’startups. Hi ha hagut i encara hi ha noms importants d’startups, però la majoria s’han venut, tenen poc arrelament aquí, o estan patint. D’acord, també n’hi ha que funcionen, que creixen, resolen problemes, generen llocs de treball i que guanyen o aviat guanyaran diners. I segurament no seran, ni cal ni tampoc volen, unicorns.
A aquestes alçades, a l’ecosistema ja el podríem començar a considerar madur: estem veient a emprenedors de la primera i segona fornada invertint en joves emprenedors que podrien ser els seus fills. I segueixen sorgint projectes. Hi ha planter i hi ha experiència. Però, més enllà del negoci financer en sí mateix (que justifica la necessària indústria dels venture capital), quin és el focus, el propòsit d’aquestes startups?
I faig aquesta pregunta amb dues excepcions: el deep tech, que és motor d’un canvi que ens supera i que ve impulsat pels centres de recerca de primera divisió mundial, encapçalat pel BSC; i les ciències de la vida —biotech i med tech—, que formen part d’un ecosistema complert, amb hospitals, centres de recerca, companyies farmacèutiques i inversors especialitzats, l’objectiu dels quals —millorar la salut i la vida de les persones— es ven sol. Potser aquí sí que tenim la gran esperança del país, l’aposta està feta i només és un tema de temps. Però el camí d’emprendre en ciència i salut també és dur, molt dur.
En general seguim veient molts projectes que sí, que utilitzen la tecnologia per fer petites millores a processos actuals, i que potser no justifiquen rondes d’inversió milionàries i sense fi. I hi ha un boom de marques verticals, que sí, que fan servir tecnologia, però que son hypes com els que s’han viscut tota la vida en el B2C. I ressonen molt a la primera eclosió de l’ecommerce. Fa molts anys un emprenedor em deia que hi havia startups que no passarien de ser petites pimes, i que això tampoc està malament. I tant que no: som un país de pimes!
Molt abans que l’entrepreneurship es reinventés a Silicon Valley, a casa nostra, emprenedor era el que tenia una idea brillant i la sabia convertir en un bon negoci
El concepte emprenedor s’associa a tenir una idea brillant i fer un deck brillant i que sedueixi als inversors (que els crei FOMO) perquè es pugin al carro. Monetitzar a vegades costa una mica més…Portem vint anys creant aquesta figura de l’emprenedor tecnològic visionari, buscant els messies successors de l’Steve Jobs… I sabent que sí, que el 80% (només?) fracassen, que algun subsisteix, i que algun altre triomfa (aquí obriria un altre meló: què vol dir, per una startup, triomfar? Celebrem tenir clients o celebrem fer una gran ronda d’inversió, o vendre’s l’empresa per una xifra amb molts zeros? Però això ja és un altre tema).
Molt abans que l’entrepreneurship es reinventés a Silicon Valley als anys 90 i es comercialitzés a les escoles de negoci, la paraula a casa nostra es feia servir diferent: emprenedor era el que tenia una idea brillant i la sabia convertir en un bon negoci (amb ajuda d’inversors, o dels bancs, però, sobretot dels clients).
I si ser emprenedor ha de ser el que havia estat sempre? I si tornem a parlar d’empreses, les que coneixen el mercat, els clients, i les que poden finançar i liderar la innovació? I ja de pas… On són les empreses disposades a arriscar i sortir a obrir camí, en comptes d’esperar a veure per on vindran els tiros? Aquesta cultura nostra de denostar les empreses: agrada més recelar de l’èxit dels altres i posar el dit a la llaga al fracàs… Per això en un moment determinat (¿recordeu? Va ser coincidint amb la gran crisi del 2008!) va anar tan bé parlar d’emprenedors i startups, perquè és més cool i no calia mullar-se defensant empreses i empresaris. Però igual que a Puig no li va fer por (o sí, però s’hi va llançar igualment) aspirar i arribar al top 5 mundial de la perfumeria de luxe, o Fluidra va ser capaç de comprar el competidor americà i liderar el mercat mundial de les piscines…tenim unes quantes empreses locals més amb lideratge mundial, i poc cas se’ls fa. També n’hem tingut moltes que podrien haver estat i no són, que quedar-se a mig camí no és exclusiu de les startups.
L’ecosistema de startups no hauria d’anar sol, deslligat de la vida i la gent de la ciutat i de les empreses del país.
Al tombant de segle, un jove científic català feia la seva recerca a Suïssa, va crear una starup biotech i la va vendre a una gran farmacèutica: aquell dia va ser notícia principal al telenotícies suís. D’això fa vint anys, però ja explicava que aleshores, un dia a un concessionari de cotxes qualsevol, xerrant amb el venedor, van acabar parlant de les accions de la biotecnologia a borsa.
Quan estàs embussat a la Ronda de Dalt, pocs pensen que allà a pocs metres, al BSC, més de 1.000 researchers vinguts de tot el món estan fent càlculs estratosfèrics i quàntics buscant solucions als grans reptes de la humanitat. A prop hi ha les obres del futur CaixaResearch Institute; unes quantes sortides més enllà hi ha el VHIR, i anant cap a la platja, s’hi construeix la Ciutadella del Coneixement a l’antic Mercat del Peix. Ciència de frontera, innovació i tecnologia punta, a tocar de casa. No som prou conscients del que això representa, de com ens posa al mapa.
L’ecosistema de startups no hauria d’anar sol, deslligat de la vida i la gent de la ciutat i de les empreses del país. Ens l’hem de creure perquè tingui èxit de debò. I sí: hi ha molta bona feina per creure’ns. Un emprenedor català, que forma part de l’elit internacional, em deia l’altre dia que s’havia cansat de fer el préssec des de Barcelona, que la propera startup la posaria als Estats Units; que aquí els bons projectes es perden entre discussions polítiques de mirada molt curta.
Tenir-ho, podríem dir que ho tenim tot. El que és un regal i el que hem construït. La ubicació, la geografia, el clima. Les infraestructures. La cultura, la gastronomia. Les universitats, els centres de recerca. El talent. Tenim empreses innovadores. I gent amb ganes de fer coses grans. Potser no sempre prou coordinats.
I doncs, què ens falta? Que ens ho creiem de debò. Apuntar amunt, gran i fort, i que actuem tots en conseqüència.
