La sensació que això ja no pot créixer més, que som al llindar del col·lapse, que l’oferta excedeix la demanda i que la cèlebre bombolla (de la qual portem parlant des de l’any 2006) és a punt d’esclatar per fi es repeteix estiu rere estiu, corregida i redoblada. I la marejada de concerts i festivals continua pujant, i l’agenda s’omple de més i més noms d’artistes de gran volada que arriben a solapar-se a les mateixes dates a diferents escenaris de la ciutat (i rodalies). Les preguntes són pertinents: per què se celebren tants festivals de música a Barcelona? Què té la capital catalana? I hi ha públic per a tanta festa?
Això de Barcelona i la música en viu (òrbita pop-rock) es remunta als anys setanta, quan exercia de pol d’atracció incipient de les gires internacionals. Aquí teníem el primer gran promotor de l’Estat, Gay Mercader, que va atreure actuacions exclusives de figures com ara Frank Zappa, Patti Smith, els Rolling Stones i moltes d’altres. Hi ha un substrat de cultura pop a la ciutat que es configura en aquell temps: les revistes especialitzades amb projecció a tot l’Estat (Popular 1 i Vibraciones, després Rock Espezial, Rockdelux i Ruta 66) tenien les redaccions centrals a Barcelona. Com la majoria de discogràfiques.
Tot i que als anys setanta va prendre forma la primera generació de festivals (amb les Sis Hores de Cançó i Canet Rock com a alts referents), el format va decaure tot seguit per ressorgir poc a poc molts anys més tard, a partir dels anys noranta. Era, de fet, una anomalia que a Catalunya, i a Espanya, terres de clima benigne i imants turístics, no hi haguessin esdeveniments musicals com els que campaven a l’inhòspit gran nord, al Regne Unit (Glastonbury o Reading), els Països Baixos (Pinkpop) o Dinamarca (Roskilde).
Les arrels de les dues primeres marques barcelonines se situen el 1994, quan neix el Sónar i irromp la primera versió del Primavera Sound, en forma d’humil cicle de concerts a clubs (el 2001 creix assentant-se al Poble Espanyol, i el 2005 salta al Parc del Fòrum). Els orígens del tercer epicentre català, el Cruïlla, es troben fa vint anys a Mataró, en el cicle Cruïlla de Cultures, precedent de la mostra actual del Fòrum, estrenada el 2010.
I bé, cap altra ciutat de l’Estat ha consolidat un esquema de festivals comparable. Mostres musicals, les tres, concebudes per catalans i que representen models molt distingibles i singulars. El Sónar ha esdevingut una barreja d’aparador d’avantguardes sonores, laboratori i ‘rave’ electrònica massiva. El Primavera combina el seu ascendent rocker ‘indie’ amb una creixent aposta per figures pop de gran abast, aprofitant-se que les línies roges entre l’underground i el mainstream s’han diluït o confós. I el Cruïlla ens recorda que va ser pioner en la barreja de nínxols i la transversalitat musical, alhora que llueix un paquet de valors: sostenibilitat, inclusió, identificació amb el públic autòcton.
Aquests operadors que tenim a Barcelona no són pas franquícies internacionals de l’estil de Lollapalooza (que, des de Chicago, s’ha instal·lat a urbs com Buenos Aires o París), sinó iniciatives sorgides aquí, molt identificades amb la ciutat. Amb puntualitzacions: el Sónar es va integrar l’any 2018 en una multinacional, la britànica Superstruct Entertainment, que al seu torn, a finals de 2024, va ser fagocitada pel conglomerat nord-americà KKR, que ha estat sobtadament assenyalat enguany pels seus interessos immobiliaris a Israel i als territoris ocupats, en línia amb les campanyes acusatòries de BDS, un fet que en la darrera edició del festival va causar una sorollosa campanya de boicot i algunes baixes al cartell. Uns revessos que, tanmateix, no van impedir revalidar les xifres d’assistència habituals.
D’altra banda, el Primavera va vendre el 2019 un 29% de la seva propietat a The Yupaica Companies, mentre que el Cruïlla conserva íntegrament la propietat catalana, a càrrec de l’empresa Barcelona Events Musicals. Cada festival ha triat el seu camí, la seva manera de fer, i ara per ara, lluny d’acusar cansament, tots tres mantenen unes xifres d’assistència força estabilitzades, a més d’uns perfils artístics que, més enllà dels gustos de cadascú, els funciona.
Ja no estan sols, perquè al Fòrum (amb la necessària mediació de l’Ajuntament, que fa equilibris entre la voluntat de dinamització cultural i l’encaix decibèlic, que darrerament excita sensibilitats veïnals) han sorgit altres mostres amb identitats igualment molt marcades: el Share Festival (música urbana i llatina), el Festival B (pop català i espanyol d’última fornada), el Reggaeton Beach Festival (que el lector es pot imaginar de què va) i el debutant Brunch Elektronik (‘discjockeys’, electro-pop i rodalies). I a Can Zam, Santa Coloma de Gramenet, tenim un colós del heavy metal, el Rock Fest.
Fora de l’àrea barcelonina, però no pas lluny, es despleguen el Vida Festival (pop i sons independents a Vilanova i la Geltrú), Canet Rock (nit de propostes catalanes jovenívoles “fins que surti el sol”) i l’Idílic Fest (‘star system’ espanyol). I en paral·lel, cal parlar dels festivals de cicle o ‘boutique’, on la música es veu embolcallada en un cúmul d’atencions, en un marc exclusiu i amb una gastronomia elaborada. Circuit molt característic del món empordanès (amb Cap Roig, Porta Ferrada, Sons del Món i Portal Blau com a places destacades; Perelada ha renunciat darrerament al pop i es queda amb l’òpera i la clàssica) el model del qual s’estén a altres indrets, com Terramar (Sitges) i el Festival Internacional de Música de Cambrils.
La clau d’aquesta expansió del sector és, senzillament, el creixement pronunciat i espontani del públic
I, novetat, també a Barcelona, on les promotores Concert Studio (l’hivernal Festival de Mil·lenni) i Clipper’s (Cap Roig) exploten respectivament l’Alma Festival (Poble Espanyol) i Les Nits de Barcelona (Jardins de Pedralbes), una oferta a la qual cal sumar la parcel·la musical del Grec.
Així que tenim un allau d’oferta musical a la qual se suma la cada cop més engreixada agenda de concerts dels artistes que fan les seves pròpies gires amb actuacions individuals. El pop d’estadis viu un cicle d’expansió i, així com abans de la pandèmia, l’Estadi Olímpic solia acollir un, dos o tres concerts cada estiu a tot estirar, enguany en registra set (els ja celebrats de Guns n’Roses i Imagine Dragons, els pendents d’Aitana, Lola Índigo, Kendrick Lamar, Blackpink i Post Malone). I s’hi ha afegit el RCDE Stadium, de Cornellà (Robbie Williams). I no parlem ja del saturat Palau Sant Jordi.
De fet, un dels temes de conversa en el sector, a escala internacional, és la crisi de ‘headliners’, caps de cartell dels festivals, ja que l’augment de la demanda en el camp dels grans esdeveniments convida a més artistes que mai a embarcar-se en les seves pròpies gires en lloc de compartir cartell amb un munt de reclams de totes les mides. Avantatges palmaris: més ingressos, producció escènica completa (als festivals sovint es retallen, tant en muntatge com en durada) i possibilitat d’oferir les línies completes del marxandatge, una parcel·la que cada cop pesa més en les xifres de negoci (i que a les grans mostres compartides no hi ha prou espai per encabir). Enguany, els festivals barcelonins se n’han sortit, però hi ha preocupació pel rumb que pot prendre tot plegat.
Hi ha qui veu fantasmes en l’auge dels grans concerts i festivals: conspiracions industrials, preses de pèl a la ciutadania, perversions del sistema capitalista… A Catalunya s’hi observa certa expertesa en la pràctica de no valorar allò que tenim i veure-hi claus obscures, i en atribuir a la indústria musical un caràcter més malvat d’aquell que pugui presentar qualsevol altre sector econòmic. Però la clau d’aquesta expansió del sector és, senzillament, el creixement pronunciat i espontani del públic, a qui hem de tractar con a un univers d’individus adults que prenen les seves decisions i opten per anar aquí i allà perquè els dona la gana, no pas perquè ningú els obligui.
És raonable pensar que els festivals més ‘macro’ puguin arribar a amenaçar la vida quotidiana d’una baula indispensable en la música, les sales i clubs, allà on, en principi, hauria de començar tot, però la gent fa les seves tries, i no havia estat mai tan fàcil com ara estar informat de la programació del local més petit i underground. És sorprenent com certes anàlisis amb pretensions punyents, que veuen els festivals, en general, com un eix del mal (artefactes sotmesos al capital, aquelarres frívols on manen els ingredients extramusicals, com si aquests factors no hi fossin sempre, també en els esdeveniments amb aura més ‘autèntica’: precisament per això) passen per alt la consideració elemental del principi de la responsabilitat individual i es refereixen als assistents com a víctimes d’una gran alienació i com a éssers manipulables. No sembla que aquesta sigui una lectura gaire progressista.
Fins no fa gaires anys, a concerts i festivals hi anaven només els molt melòmans o seguidors d’uns artistes, i ara els freqüenta gent de tota classe i condició
El fet és que, després de la pandèmia, s’ha desbocat la fam de vivències orgàniques i d’‘experiències’ (el mot de moda), de compartir situacions i de celebrar l’existència mentre es pugui. És possible que hi jugui també un paper l’efecte FOMO, aquest pànic a perdre’t una situació percebuda com d’assistència obligatòria, de quedar fora de la conversa pública, de sentir-te un pària social. Novament, allà cadascú, oi? D’altra banda, ha esclatat el fenomen del turisme musical, una pràctica fins fa poc circumscrita als molt fans d’un artista i ara força generalitzada.
Viatjar és més assequible que mai, i més universal, i menys elitista, cosa que caldria celebrar com a triomf social (i no sempre es llegeix així). Molts concerts de gran format es nodreixen en percentatges variables d’assistents que han viatjat per assistir-hi. Destaca, a títol excepcional, el Primavera Sound, que ha situat en el 65% la quota d’audiència estrangera de la darrera edició. Un públic que tria Barcelona perquè, a més de música en directe, ofereix un ‘pack’ d’incentius que no es troba a qualsevol ciutat: oferta cultural estable, arquitectura, gastronomia amb projecció global, sis quilòmetres de platja. Novament, un fet que podria ser motiu d’orgull ciutadà es transforma, en certes tribunes, en una maledicció.
Però bé, som on som, i tot i que cada temporada hi ha un o altre promotor que s’enganxa els dits amb alguna proposta (és llei de vida i de mercat), no hi ha, ara per ara, senyals d’esgotament ni sembla albirar-se un daltabaix del sector, ans al contrari. Jordi Herreruela, creador i director del Cruïlla, un festival que es caracteritza per no voler créixer, afirma que a Barcelona s’haurien de crear nous espais grans per a la música en directe (auditoris d’alta capacitat, pensats per a la música i no per a l’esport; fins i tot un nou estadi dissenyat per a concerts), perquè es preveu que aquest àmbit es mantingui a l’alça en els pròxims anys.
Alhora, es percep la rivalitat creixent entre ciutats, i Barcelona es juga conservar, o no, la certa primacia que ostenta des de fa dècades en aquest racó d’Europa. La música enregistrada és pertot, gairebé gratuïta, i el directe és comparativament molt més escàs i té més camp per córrer. Fins no fa gaires anys, a concerts i festivals hi anaven només els molt melòmans o seguidors d’uns artistes, i ara els freqüenta gent de tota classe i condició, així de senzill. Públics que tal vegada es regeixen per principis menys purs del que alguns voldrien, però, escolti, el món no està fet a mida de cadascú de nosaltres i, a més, canvia i no deixa de sorprendre’ns.
