“Quan va arribar el Gato Pérez, per a mi va ser una autèntica revolució. Aquell paio argentí tenia una altra manera d’entendre la rumba, la música popular de Barcelona, dels seus carrers. D’alguna manera, va fer ser conscients a la nostra generació del patrimoni que teníem, perquè el Gato va ser part del procés d’universalització de la rumba, seguint els passos de Peret i sumant-se a un gran moviment musical que, com tots, és essencialment quelcom coral”.
“Un fenomen en el qual tots van, o anem, aportant alguna cosa, deixant el nostre rastre, fent-lo avançar sense deixar d’estar connectats amb els nostres ancestres sonors”. Batidinha de Jobim sona i, recolzat a la barra, platet d’ibèric a mig degustar i copa de merlot acabada de servir, el músic i activista Rogeli Herrero gaudeix d’un aperitiu: “Al meu entendre, conjuntament amb l’esmorzar, l’àpat més important del dia”.
Crescut al barri d’Hostafrancs, on va ser nen de molt carrer, durant la seva joventut es va lligar de seguida a la música, omnipresent a la seva vida familiar gràcies a un pare que havia estat cantant d’orquestra –-”vaig néixer ungit per l’Antonio Machín”— i un tocadiscs domèstic del qual sortien incansablement cobles, rumbes i boleros. Un patrimoni del qual deixa constància a El Gran Peret: viure a ritme de rumba (Larousse), el seu recent llibre de debut que traça una emotiva i il·lustrada memòria sentimental de la figura de Pedro Pubill Calaf, Peret, gran artífex d’aquella rumba que ha compassat la seva vida: com a músic, com a barceloní, com a devot de mil i un compassos.
La creació de Los Manolos va ser una bomba: “Érem una anomalia, per la música que fèiem, per les pintes que gastàvem”
“De jovenet em vaig ficar en diverses bandes. Tocava molt i molts pals. En comptes d’anar a la discoteca, ens passàvem el cap de setmana ficats al local d’assaig”. Era l’època del primer Zeleste del carrer Argenteria, d’aquella ona Layetana amb la qual va acabar connectant “més amb la part llatina i de ball, que no pas amb la progressiva”. Va ser llavors quan va entrar en la seva primera banda seriosa, una orquestra anomenada Copacabarna, que més endavant va alternar militant en la banda de pop Sagrada Família. “Els 80 havien arribat i la música de la ciutat s’estava refredant. Era el moment en què s’imposava la Barcelona de disseny, i no és que la rebutgéssim, però sentíem la necessitat de reivindicar l’altra ciutat, la dels barris, la de la rumba”. D’una sèrie de jam sessions entre amics acabarien naixent, a final de la dècada, Los Manolos.
Perquè la vida, al cap i a la fi, són alts i baixos
Va ser una bomba. “Érem una anomalia, per la música que fèiem, per les pintes que gastàvem. Tocàvem en un munt de llocs i vam tenir molta sort”. Aquesta va arribar de la mà del Seju Monzón, germà del Gran Wyoming, “que ens va contractar un cap de setmana per a tocar al Café del Mercado de Madrid. I allà és on la cosa es va enlairar, perquè al poc temps ens van venir a veure de Ariola per fitxar-nos. Però no et pensis, no vam dir de seguida que sí”, rememora. Després de rebutjar la primera oferta de la multinacional, van ser els companys de sala d’assaig, Los Negativos, els que els van animar a acceptar i “que donéssim aquell salt”.
Per al parroquià, l’èxit de Los Manolos, que amb el seu All my loving no van deixar de sonar durant la primera meitat dels 90, va ser “una finestra que ens va permetre apuntar-nos cap a panoràmiques més àmplies que és la vida. Vaig aprendre a valorar més allò que tenia”. Però després de les mels d’aquell èxit sobtat, van arribar les amargors de la inevitable patacada. “Al final la vida és això, alts i baixos, i cal saber gestionar-los, relativitzar, ser conscient que res dura per sempre i saber sempre on estàs, respectant els altres i fent-te respectar”.
I aquí està aquesta sensació de Rogeli de no haver deixat mai de créixer, en el pla musical i en el pla personal, durant una vida lligada a la música, a la docència, “viscuda al costat de la meva dona i fills i dels meus amics, que és el millor del món”. I, sobretot, sense deixar mai de sentir-se com a part “de tota aquesta gran vivència col·lectiva de la rumba, fidel als meus orígens, però dialogant i seguint el que fan els més joves, cosa possible també gràcies a que tinc un fill músic i això em facilita molt connectar amb la seva generació. Són les noves veus d’aquest gran moviment coral que no acaba mai i que sempre està en evolució, en transformació”. Un discurs en el qual continua prenent part, perquè confessa que, “després del viatge que per a mi ha suposat escriure el llibre de Peret”, està escrivint noves cançons. Continua formant part del gran cor de la rumba.
La ciutat que perdia sabor
La Barcelona del músic és “aquella ciutat oberta, que es deixava contaminar per les cultures que la visitaven, festiva i dialogant”. La Barcelona del Zeleste del carrer Argenteria, “amb el Claudio darrere de la barra, amb Sisa, amb Carles Flavià, amb Rubianes. Una ciutat que, ara mateix, trobo a faltar”, confessa el parroquià, que lamenta “la pèrdua de sabor de tantes coses que definien la personalitat de Barcelona, el seu caràcter que, al final, és el de les persones que l’habiten, perquè jo crec molt en l’origen geogràfic com a condicionant”.
Per les escletxes d’un breu silenci, que el parroquià aprofita per donar el cop de gràcia al pernil i al vi, es colen les notes de Come rain or come shine del trio de Bill Evans. Sobre el frasejo del piano apuntalat per la base rítmica de l’Eddie Gómez i el Marty Morell, reprén la paraula: “Per sort, aquí està el mar. I una cosa que faig a vegades és anar a la platja a mirar-la. A mirar la mar i que la seva immensitat em recordi la petitesa dels meus problemes”.
—El que no perd sabor, arregla problemes i tampoc es mourà d’aquí és la nostra oferta gastronòmica, per si vols prolongar l’aperitiu amb alguna tapeta més…
Rogeli Herrero mira al seu voltant. La música. El paisanatge. La bona vibració d’un bar de Barcelona a l’hora d’un vermut que deriva en menjar amb xerrada.
—Per què no?— replica llavors, amb un ampli somriure estampat al rostre.
