En l’imaginari col·lectiu de la ciutat, l’aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat és sinònim de modernitat i un pont cap al món. Tanmateix, les seves arrels es remunten molt enrere. Molt més enrere fins i tot que els diferents camps de vol dels quals hem parlat en els cinc episodis sobre històries de la història de l’aeroport. En aquest darrer capítol, el somni de volar ens porta fins als dies en què la ciutat mirava al cel amb astorament, quan els globus aerostàtics i els primers aeroplans desafiaven la gravetat en esdeveniments que encenien la passió per tot allò que volava.
Des de les ascensions a la plaça de toros El Torín fins a l’exposició universal de 1888 o la històrica Setmana de l’Aviació de 1910, Barcelona va ser l’escenari d’un somni que, pas a pas, ens va portar fins als avions que avui solquen els cels i arriben o surten d’El Prat.
El Torín: On els globus van conquerir els barcelonins
Les curses de braus van desaparèixer de Catalunya el 2012, per a la satisfacció de molts i el disgust d’uns altres: els afeccionats taurins. Aquests darrers sempre tiraven de la nostàlgia i, quan les curses estaven a punt de desaparèixer del dia a dia de Barcelona, argumentaven amb raó que Barcelona havia arribat a tenir més places que altres poblacions amb molta més tradició taurina. Al marge de Les Arenes o La Monumental, sempre es parlava d’El Torín en les seves reivindicacions.
El Torín va existir, efectivament, com a plaça de toros a la zona de la Barceloneta. L’edifici estava situat on avui hi ha la Torre Marenostrum i al costat de l’actual camp de futbol del CF Barceloneta. Allí s’hi torejava, però també era un gran centre d’activitats a la Barcelona de fa gairebé dos-cents anys. Tot i que el 1802 un aeronauta italià anomenat Vincenzo Lunardi va ser el primer que va enlairar-se en globus a la ciutat per complaure i deixar bocabadats els membres de la cort de Carles IV, el primer espectacle públic d’aerostació barceloní es va celebrar al Torín, i va estar protagonitzat per qui aleshores era considerat el millor en la seva especialitat: Monsieur Arban, que es va enlairar des de la plaça de la Barceloneta.
L’aeronauta francès era tota una celebritat de l’època i tenia preparats diversos vaixells perquè seguissin la seva trajectòria si el globus acabava al mar. La recompensa per rescatar-lo era tot un incentiu, però els vents canviants de Barcelona van fer que el seu primer vol acabés caient en un camp a prop de la desembocadura del Besòs. Els qui van anar a rescatar-lo també van creure que la recompensa per l’ajuda estaria ben pagada, però qui va ser recompensat per la seva acció d’ajuda al pilot va ser Eudald Munné, qui, a més d’ajudar-lo, va parlar amb Arban en francès.
Munné no va voler cap remuneració per l’ajuda, sinó un passeig en globus. Es van donar la mà i el pacte es va complir. Al cap d’uns dies, es va programar una nova ascensió i Munné va pujar amb Arban a la barqueta. Quan el globus es va enlairar, era una nova aventura per a l’aeronauta, però alhora, aquell dia del 1847 es va convertir en el primer en què un barceloní va volar i va poder veure la ciutat com els ocells. Hi ha pilots, pioners i pioneres… però el mèrit de ser el primer ciutadà de Barcelona a sobrevolar-la el té un nom que a pocs sona, tot i que forma part de la història de la ciutat: Eudald Munné, co-propietari d’un negoci de lloguer de carruatges.
L’Exposició Universal
Entre aquells vols del francès i la primera exposició que va posar Barcelona al mapa del món, hi va haver algunes exhibicions d’aerostació més des de la plaça de toros de la Barceloneta, però el globus que va tenir un èxit absolut va ser el de l’Exposició Universal de 1888, celebrada al parc de la Ciutadella. A més de les moltes novetats arribades d’arreu del món a la capital de Catalunya i que es van poder visitar durant mesos, una de les atraccions més exitoses de l’esdeveniment va ser el globus captiu que s’enlairava des del mateix parc. Captiu volia dir que estava lligat amb una corda a terra, de manera que, tot i que s’enlairava, podia baixar al mateix lloc per recollir un nou grup de passatgers aeris. El globus arribava als 200 metres d’altura i es va convertir en la talaia preferida de barcelonins i visitants, que no podien creure veure la ciutat i els voltants pràcticament des del mar, fins on arribava la vista. L’èxit va ser enorme i es van comptar per milers les persones que van veure per primera vegada la ciutat des d’un punt de vista inèdit: volant.
A finals del segle XIX i durant la primera dècada del XX, volar estava associat exclusivament als globus. Això va ser així fins al 12 de febrer de 1910, data en què el francès Julien Mamet va realitzar el primer vol en avió a Barcelona i també a Espanya. Com ja vam explicar en capítols anteriors, l’hipòdrom de la ciutat, que estava a l’actual Zona Franca i es deia Can Tunis, va fer les funcions de primer camp d’aviació de Barcelona. L’interès per l’aviació va ser tota una febre, fins al punt que pocs mesos després del vol pioner, l’Ajuntament de Barcelona es va llançar al nou món de l’aviació i va organitzar la primera setmana aeronàutica de la ciutat, amb exhibicions en vol del més avançat del moment.
Tot i que l’Ajuntament va ser el principal impulsor de l’esdeveniment, tècnicament va comptar amb el suport de l’Aero Club de Barcelona, nascut uns mesos abans gràcies a l’impuls dels entusiastes del sector. Les jornades es van celebrar en una setmana de primavera en què la meteorologia no va ser benèvola, segons expliquen les cròniques del moment.
Tot i el mal temps, va suposar una fita en la història aeronàutica espanyola, ja que va reunir pilots internacionals que van demostrar les capacitats dels fràgils aeroplans de l’època. Els barcelonins, ansiosos per presenciar el futur, van omplir l’hipòdrom. Fins i tot, tres vapors salpaven diàriament a mar obert, navegant fins a l’altura del far del Llobregat per oferir als espectadors una vista única dels vols des del Mediterrani, segons recorden els anuncis que es poden consultar a l’hemeroteca de La Vanguardia d’aquells dies.
La Setmana de l’Aviació no només va mostrar el potencial dels aeroplans, sinó que va consolidar la passió de Barcelona pel vol. Els pilots, com autèntics herois, desafiaven el vent i la precarietat tècnica, mentre el públic somiava amb un món on volar seria quotidià. Globus i aeroplans van conviure breument en aquest esdeveniment, com un pont entre dues eres.
L’herència d’aquells globus
Des de les ascensions des d’El Torín fins als vols i exhibicions a Can Tunis, els rebesavis de l’aeroport d’El Prat van assentar les bases de l’aviació catalana. Cada globus que es va enlairar i cada aeroplà que va sortir, va ser un pas cap a la modernitat que avui gaudim en aeronaus ben diferents com els Airbus, Boeing o Gulfstream que van i venen a gairebé qualsevol lloc del món des de la T1, T2 o la Terminal Corporativa de l’aeroport.
Van ser els pioners que s’enlairaven del terra amb enginys de lona, fusta i hidrogen els qui van fer possible que avui ens puguem traslladar des d’El Prat a altres països a 900 quilòmetres per hora.
