En un petit llogaret a l’Est del Nepal, que es diu Jaljale, va arribar al món la Chandra Kala. Era el 10 d’octubre de l’any 1992. Ella era la tercera filla d’uns pares que, poc després de néixer el seu quart fill, van morir de malaltia, en poc temps de diferència. Sense ningú que pogués fer-se càrrec de les dues criatures més petites, aquestes varen ser acollides en un orfenat a la capital, Katmandú.
Però, passats només uns mesos, van ser adoptats per dues famílies de Barcelona que, abans de viatjar al Nepal per conèixer les criatures, ni es coneixien entre elles, ni sabien que l’infant que els havien concedit tenia germà o germana al mateix orfenat. La Geno i el Juan havien fet tots els tràmits per adoptar un infant nepalí i la Chandra, amb cinc anys, va ser l’elegida.
Era massa petita per adonar-se del que estava a punt de passar: sortir de l’orfenat, uns dies a l’hotel fent la primera convivència amb uns nous pares, un viatge en avió i l’arribada a una ciutat llunyana i nova. El seu nou país l’esperava amb una nova llengua per aprendre, una escola amb nens i nenes que li donarien la benvinguda, familiars, amics, veïns en un gran edifici d’habitatges, el mar Mediterrani a prop… La Chandra ho estrenava pràcticament tot.
Era febrer del 1998 i dos mesos abans, per Nadal, una altra parella de Barcelona havia viatjat al Nepal per conèixer el seu germà, Cesc. L’atzar va fer que les dues parelles adoptives es coneguessin perquè el pare de la Chandra, a la feina, es va fixar en un marc de fotos de fusta típic de l’artesania nepalí que un company havia portat a la feina i, interessant-se per aquell souvenir, va resultar que aquell company sabia d’una família que estava en procés d’adopció d’una criatura del Nepal del mateix orfenat on era la Chandra. Els dos matrimonis es van posar en contacte i es van trobar a Katmandú, el Nadal del 1997.
“De fet, els meus pares varen conèixer abans el meu germà que a mi, perquè ell va sortir primer de l’orfenat i, dos mesos més tard, en vaig sortir jo”, explica la Chandra. Ella recorda que a l’orfenat hi havia nens i nenes més grans que parlaven de les adopcions. Era una de les formes de deixar l’orfenat: “Sabíem que hi havia gent blanca, rica, que venien a buscar nens i, alguns que tenien ja set o vuit anys, volien que els vingués a buscar alguna d’aquestes persones”.
“Els contextos d’origen són vulnerables davant de les famílies i els països que tenen més recursos”
Són records petits d’una Chandra menuda que, amb cinc anyets i una bossa amb poquetes coses, va pujar en un avió per començar a viure en una llar familiar d’un altre país. “Em va fascinar veure els vaixells des de dalt, quan sobrevolàvem la ciutat de Doha —on van fer escala de camí a Barcelona—. Els avions anaven molt lents, i jo pensava que no es movia l’avió on anàvem i, en canvi, recordo els taxis del Nepal que anaven molt ràpid”. Aquesta és una de les anècdotes que sempre rescaten d’aquell primer viatge de la nova família.
En arribar a Barcelona, familiars, amics, veïns, tothom va voler anar a visitar la nova barcelonina. I els pares ja van quedar d’acord amb els pares adoptius del germà de la Chandra, que s’anirien veient, també.
Mirant enrere
Malgrat que la Chandra reconeix que va fer sort amb els pares que la varen acollir, troba que, generalment, “falta fer un esforç, en la nostra societat, per pensar en les necessitats dels nens i nenes”. I s’explica: “En el seu moment, es volia ajudar els infants, però, quan es va decidir que moure un infant del seu context és millor per a ell? Els contextos d’origen són vulnerables davant de les famílies i els països que tenen més recursos”. Per això considera que “cal buscar altres formes d’ajudar. Pel que fa a les famílies i professionals, penso que cal més formació formal i informal sobre les implicacions reals de l’adopció”.
Una de les implicacions que, almenys a priori, potser es relativitzen, té a veure amb aquesta mirada enrere que en un moment o altre la persona adoptada fa. Com és el lloc on vaig néixer? Qui eren els meus pares? Tinc família al lloc d’on vinc?
A la Chandra, des que va arribar a Barcelona, els seus pares barcelonins varen contextualitzar sempre d’on venia i com havia estat la seva adopció. “No hi va haver mai un dia de la revelació”, diu, “perquè ho vaig viure tot des del principi amb tota la informació i amb naturalitat. Jo tinc records d’abans de venir a Barcelona i sabia que ells no eren els meus pares biològics. De petita, parlàvem del Nepal i de l’orfenat. És cert que fins més gran no vaig saber el significat legal de l’adopció, però mai va caldre un dia per dir-me: “Ets adoptada”.
Ara la Chandra té trenta-dos anys. Es va doctorar en Antropologia perquè “ja estava molt connectada amb temes de diversitat cultural i l’antropologia connectava amb mi. Sempre he volgut conèixer i entendre la gent. Em motivava la metodologia per arribar a aquesta mirada des del coneixement”. Del grau, màster i doctorat “el més important que m’emporto és una altra manera de mirar, una disciplina amb metodologia, però l’essència, sobretot, mirar les persones des d’una altra perspectiva, no per inèrcia, una mirada més reflexiva, en la que es té en compte el context de la persona, la seva història, en la dimensió social i com a sistema, una manera més rica de mirar”.
La Chandra ha estat una de les impulsores de l’Associació de Persones Adoptades a Catalunya com un espai de trobada per a joves adoptats
Fins i tot va començar una investigació postdoc a la UAB, però de seguida va veure que la vida acadèmica era massa dura per a ella. “Volia fer alguna cosa aplicada a la vida real”, diu. I ara ho fa. Porta les accions formatives del programa municipal Barcelona Acció Intercultural, de l’Ajuntament de Barcelona, sobre diversitat cultural, “i així puc aplicar l’antropologia a tot el que fem”, comenta. Són formacions que s’ofereixen a la ciutadania, per treballar i aprofundir en les relacions entre diferents cultures.
I ens posa un exemple: un curs antirumors, una primera entrada a desfer estereotips, estigmes sobre el color de la pell, la religió, adreçat a tothom. La Chandra se sent molt involucrada en aquesta missió. Explica que “el programa va sorgir perquè hi havia molta gent de fora i molta discriminació i racisme, notícies enganyoses i comentaris despectius. Ara hem fet un pas més per ajudar a reflexionar sobre com ens hem construït com a comunitat i com estem mirant l’altre. Això afecta en termes de drets, oportunitats, treball, privilegis, relacions, ho marca tot. Sabem que una persona blanca té més oportunitats”.
Visita al seu país
L’any 2016, la Chandra va tornar al Nepal per fer allà el treball de camp del seu doctorat, una investigació etnogràfica que pretenia unir els tres punts d’una adopció: famílies adoptives, persones adoptades i les famílies biològiques. Aquest diàleg l’interessa molt per tot el que ha viscut personalment. Va acompanyar alguns joves d’aquí que van viatjar al Nepal a buscar la seva família i ella feia l’observació.
Per a ella també va ser una retrobada, tornava per primer cop al poble on va néixer i conèixer tiets i cosins. “Va ser molt maco. Vaig dormir entre quatre parets de fusta. I una cosa que em va cridar molt l’atenció i em fa reflexionar és que tots em recordaven, em coneixien. Sabien que era la filla de tal i tal, eren amics o familiars, em reconeixien, però jo no recordava ningú. Una noia se’m va apropar per dir que érem amigues d’infància, i tampoc no ho recordava, ni el nom ni res”.
En aquell viatge va saber que un dels germans era al poble d’on eren els pares i el va anar a veure. També va localitzar l’home de l’oenegé que la va dur a ella i al seu germà a l’orfenat, que li va ensenyar fotos d’aquells dies. Li falta conèixer la seva germana més gran, que serà una missió per a un pròxim viatge.
Mentrestant, amb altres persones adoptades que coneix d’assistir a actes sobre racisme i adopcions, ha creat l’Associació de Persones Adoptades a Catalunya, de tot arreu. A la junta directiva, hi ha sis persones nascudes al Nepal, a Espanya, a Etiòpia, al Brasil i a la República Dominicana. Es presenten com “una associació dedicada a reivindicar, promoure i sensibilitzar sobre els drets de les persones adoptades”. I la Chandra afegeix que “encara que des de l’administració pública t’ajuden a buscar els orígens, els tècnics i tècniques tenen el seu marc d’acció i normatives, i de vegades necessites vies alternatives”.
“Institucions i famílies no poden tancar els ulls vers al país on s’ha fet l’adopció”
A més, “trobàvem a faltar un espai de trobada dels joves adoptats, i ara el tenim, i hi organitzem tallers de creació artística amb mètodes com el collage o la fotografia”. Es troben una vegada al mes fan dinàmiques creatives i participatives. De moment, n’han fet tres, amb una quinzena d’assistents, i ja en preparen més. També fan xerrades per associacions de famílies d’adopció i cinefòrum. “Són els nostres espais per a la conscienciació i orientació, moments de reflexió”, diu la Chandra.
I una d’aquestes reflexions passa també per la sensibilització vers les necessitats dels països d’origen. “Institucions i famílies no poden tancar els ulls vers al país on s’ha fet l’adopció, el vincle amb aquell lloc i amb les seves necessitats, i sobretot les que han portat a que hi hagi nens i nenes als orfenats no s’hauria de trencar, sinó al contrari, que les adopcions fossin canals per millorar coses al país d’origen, donar a conèixer problemàtiques i implicar-s’hi d’alguna manera”, pensa la Chandra, molt conscient que la separació amb la família i el país té conseqüències en tots els àmbits. “Molts pensen que amb l’adopció acaba tot. Però, de fet, és quan comença tot. Perquè aquest fet ens marca, en diferents graus i formes, tota la vida”.
